Nova etapa a Escòcia

Con­tra el que ini­ci­al­ment es podria inter­pre­tar, la sentència del Tri­bu­nal Suprem britànic en què nega al Par­la­ment d’Escòcia el poder de con­vo­car un referèndum d’inde­pendència per a l’any vinent sense el con­sen­ti­ment de Lon­dres, no suposa el final de res, sinó que, més aviat, obre una nova etapa en el procés escocès. Els jut­ges al·leguen que con­vo­car una con­sulta uni­la­te­ral d’inde­pendència exce­deix els poders d’Edim­burg en trac­tar-se –la secessió– d’una “qüestió reser­vada” a Lon­dres, com ho són totes les que afec­ten la inte­gri­tat ter­ri­to­rial del Regne Unit i la sobi­ra­nia del seu Par­la­ment.

El Suprem tanca una porta, però reco­neix la dimensió política del con­tenciós. Encara que el referèndum fos només con­sul­tiu, tal com pro­posa el govern d’Edim­burg, “el seu efecte pràctic seria política­ment sig­ni­fi­ca­tiu”. Així, una victòria del sí es tra­dui­ria en una “pressió política” sobre Lon­dres i el Par­la­ment britànic perquè res­pec­tes­sin el resul­tat i acor­des­sin la inde­pendència per a Escòcia. “Seria difícil per al Par­la­ment del Regne Unit igno­rar una expressió con­clo­ent de l’opinió pública”, sos­te­nen els jut­ges de l’alt tri­bu­nal.

El vere­dicte posa en evidència les limi­ta­ci­ons del sis­tema autonòmic britànic. “Aquesta decisió demos­tra que «el Par­la­ment autonòmic més poderós del món» –tal com defi­neix el govern britànic la cam­bra esco­cesa– no ho és tant, i que és com­ple­ta­ment incapaç d’actuar legal­ment pel seu compte si la sobi­ra­nia del Par­la­ment de West­mins­ter es veu ni que sigui remo­ta­ment amenaçada”, denun­cia la pla­ta­forma inde­pen­den­tista Time for Scot­land. “També demos­tra que no hi ha «unió entre iguals» i que la «unió voluntària» del Regne Unit [la d’Angla­terra i Escòcia, que data del 1707] no té res de voluntària”, hi afe­geix.

Després de conèixer la sentència, Nicola Stur­geon, minis­tra prin­ci­pal esco­cesa i líder de l’SNP, va anun­ciar l’acti­vació del pla B: con­ver­tir les pròximes elec­ci­ons gene­rals del Regne Unit, pre­vis­tes per al 2024, en un “referèndum de facto” o ple­bis­citàries, en què l’SNP ani­ria a les urnes amb una sola pro­posta pro­gramàtica: la inde­pendència. Stur­geon con­si­dera que, si els inde­pen­den­tis­tes s’impo­ses­sin en aquests comi­cis per més del 50% dels vots, gua­nya­rien legi­ti­mi­tat democràtica per obrir nego­ci­a­ci­ons amb Lon­dres per a la rup­tura. Però el full de ruta està ple d’obs­ta­cles. Per arri­bar a aquest port, l’SNP hau­ria d’acon­se­guir, pri­mer, una inèdita majo­ria en les elec­ci­ons a West­mins­ter; afron­tar un més que pos­si­ble boi­cot dels par­tits uni­o­nis­tes –que des­le­gi­ti­ma­ria el resul­tat elec­to­ral– i la nega­tiva de con­ser­va­dors i labo­ris­tes britànics a accep­tar la secessió. S’incli­na­rien, més aviat, per desac­ti­var l’inde­pen­den­tisme ator­gant, com a molt, més auto­no­mia a Escòcia. El recor­re­gut de tot ple­gat és encara incert.