“Hem de tornar el conflicte de Catalunya a la política”

CiU va lide­rar una gran pro­posta per a Cata­lu­nya durant anys. Va for­mar un espai polític en què molta gent se sen­tia còmoda i la nos­tra idea és recu­pe­rar aque­lla bona política, ente­nent que som al 2023. Volem aglu­ti­nar per­so­nes de totes les pro­cedències: des de l’inde­pen­den­tisme mili­tant, com és el PDe­CAT i els seus mili­tants i diri­gents encau­sats per l’1-O, fins a per­so­nes amb altres objec­tius.

La bona i pro­pera gestió, situ­ant Cata­lu­nya com a refe­rent econòmic i de moder­ni­tat en l’auto­go­vern, des de la uti­li­tat de la política. En els dar­rers anys, la política ha estat massa acti­vista i poc política i poc útil. A les ins­ti­tu­ci­ons, s’hi ha de fer més política, amb les eines dels escons i els vots obtin­guts, en aquest cas al Congrés. I fer valer la capa­ci­tat de nego­ciar.

Lla­vors i ara, una part dels ciu­ta­dans ho creu, és evi­dent. Però som al 2023 i la fórmula que “l’auto­no­mia no donava més de si” no ha reei­xit. Per tant, toca reno­var-nos. Si bé no som al 2000, tam­poc som al 2017. És un bon moment per ana­lit­zar si s’ha avançat en l’auto­go­vern, els drets i l’eco­no­mia, i la res­posta és no a tot. Ni tenim més auto­go­vern, ni més ni millor finançament ni res... Malau­ra­da­ment, i com­pa­rant-ho amb el període en què s’han acon­se­guit més coses per a Cata­lu­nya, és la manera que sem­blava pretèrita de fer política, nego­ci­ant, la que ha resul­tat més efec­tiva. No hi ha res més propi del procés que Cs, que també s’ha aca­bat.

Sí. CiU és una referència de fer política, i que ha donat resul­tats a Madrid. Fer veure que som al 2017 és un dels errors que comet la política cata­lana, enquis­tada en el no-res polític.

Cal bus­car-lo des del reco­nei­xe­ment de la nació cata­lana per part del govern de l’Estat, pre­vist en la Cons­ti­tució, però sense tren­car els papers. S’ha demos­trat que amb la tren­ca­dissa no anem enlloc. Cal tenir els peus a terra i mirar de recons­truir allò que és essen­cial: havent per­se­guit l’Estat, hem per­dut la nació i l’ànima i una part del país. Ara toca rea­glu­ti­nar els cata­la­nis­tes, el país, la cul­tura i la llen­gua, i aquells que, sim­ple­ment per haver dis­cre­pat mínima­ment dels prin­ci­pals par­tits, han estat expul­sats de la defensa de Cata­lu­nya i de la cata­la­ni­tat els dar­rers anys.

La posició de tots és legítima, però no la com­par­tim. El Ja n’hi ha prou de Junts de les esta­tals del 2017 podia tenir sen­tit per a ells, però ara ja queda des­con­tex­tu­a­lit­zat. Almenys ERC a Madrid, tot i que hi ha fet molt d’acti­visme, també ha nego­ciat situ­a­ci­ons com els indults. El PDe­CAT té qua­tre dipu­tats, amb Fer­ran Bel al cap­da­vant, que han fet una feina excel·lent, pre­ci­sa­ment perquè no han cai­gut en el xou mediàtic, i han pre­fe­rit fer política i obte­nir guanys per als ciu­ta­dans cata­lans. És més fàcil acon­se­guir rèdits des de la política i la nego­ci­ació al Congrés que des de pro­pos­tes que han tin­gut el seu pro­ta­go­nisme i govern a Cata­lu­nya, però que no han reei­xit.

Essen­ci­al­ment. La can­di­da­tura i la direcció actu­als de Junts pri­o­rit­zen l’acti­visme i la con­fron­tació. Nosal­tres volem tot el con­trari: diàleg i nego­ci­ació.

El que ha pas­sat amb la sentència del TGUE demos­tra que ERC va fer una bona tasca a l’Estat cer­cant una sor­tida per als pre­sos. Quan hi ha política, s’acon­se­guei­xen guanys. Hem de tor­nar el con­flicte de Puig­de­mont a la política. Esta­rem al cos­tat dels que vul­guin resol­dre-ho i cer­car sor­ti­des polítiques a la qüestió, sobre­tot perquè torni amb tran­quil·litat.

La gran­desa de la política és que la dis­tri­bució de for­ces i escons que per­met nego­ciar, la deci­dei­xen els ciu­ta­dans. Per això els dema­nem força per anar a Madrid amb capa­ci­tat d’inci­dir en el govern que s’hi formi. Ni Sánchez ni Feijóo obtin­dran majo­ria abso­luta. L’esce­nari és inten­tar que els nos­tres vots siguin deci­sius, posant la línia ver­me­lla de l’anti­ca­ta­la­nisme per dia­lo­gar. Si la tras­pas­sen, poc a fer. Pri­mer, que res­pec­tin Cata­lu­nya, la nos­tra iden­ti­tat i la nos­tra llen­gua, i que no en facin una arma elec­to­ral, i, després, si volen els nos­tres vots, que pas­sin per caixa. No tenim cap pre­ferència per cap d’ells.

El dis­curs no can­viarà. En el meu cas, fa vuit anys que defenso la tesi de dia­lo­gar amb l’Estat. Tenim volun­tat de con­tinuïtat i de per­manència de cara a les elec­ci­ons al Par­la­ment.

Enda­vant amb la defensa de la llen­gua i la cul­tura, i la denúncia del finançament injust i del dèficit fis­cal. Ara, en el front per no tocar de peus a terra, no ens hi tro­ba­ran. Com deia Clara Pon­satí, no creem fal­ses expec­ta­ti­ves.

Diu el que pensa sense por sobre el procés, com jo. El que pro­po­sem és el que la majo­ria de diri­gents de Junts adme­ten en pri­vat! Si a les muni­ci­pals de Bar­ce­lona Junts opta per Trias, hi donem suport. Ara ho fa per una can­di­data bel·lige­rant; res­pec­ta­ble, però no podem ser-hi. Amb Nogue­ras, ens assem­blem com un ou a una cas­ta­nya.

Està sig­nat que ens per­ta­nyen.

Abans cal­dria saber per fer què? Si el procés s’ha aca­bat, l’alter­na­tiva quina és? La nos­tra és fer política des del cata­la­nisme. Clara i defi­nida, t’agra­darà o no. La dels altres par­tits no se sap ben bé quina és.

L’objec­tiu és asso­lir un pacte fis­cal i el con­cert fis­cal amb l’Estat, una pan­ta­lla útil i que es va sal­tar massa ràpida­ment abans del 2017.