la crònica
Òscar Palau
Jornada històrica, cimera discreta
Ahir el dia es va llevar històric al peu del Canigó. Ja des de primera hora, l’equip de la Universitat Catalana d’Estiu, que havia treballat durant setmanes per arribar a bon port en probablement el major repte dels seus 55 anys d’història, havia estat ultimant els detalls a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà amb els acompanyants i responsables de protocol de ni més ni menys que cinc presidents de la Generalitat. L’escenari era incomparable per commemorar i projectar els 50 anys de la mort del mestre Pau Casals: un dels bressols de la nació catalana, el monestir benedictí que el segle XI va rebre l’impuls definitiu de l’abat Oliba abans que fundés el de Montserrat. Un formiguer de públic, la majoria participants dels cursos a la UCE, i d’enviats de la majoria dels mitjans de comunicació del sud, i d’agències com Bloomberg i Associated Press, acabaven de confirmar que es preparava una imatge excepcional.
Aragonès va ser el primer a arribar, per fer una visita amb el prior Ignasi Fossas –un primer enviat per Montserrat per “repoblar” l’abadia, on només queda un monjo–, que rebria després la resta de presidents, entre els quals Puigdemont, el més corejat. Mentre les campanes tocaven les dotze, Pujol era l’últim a fer acte de presència, amb la seva filla Marta, en cotxe fins al lloc més proper on es va poder per evitar-li pujar escales de més. Al final no va tenir cap problema, i si bé ell mateix va lamentar que anava “fluixet” i va patir algun lapsus –al·ludiria a un Pasqual Maragall “que se’n va anar”, si bé de fet en certa manera no li falta raó–, el seu contundent i aplaudit discurs va sonar alhora a epitafi i a redempció de la seva figura històrica en el primer gran bany de masses que rebia des que al 2014 va confessar la deixa de l’avi Floenci. Fins i tot va tenir temps per fer un “reconeixement particular” a Puigdemont per primer cop en públic, menció que va caure molt bé en l’entorn del president a l’exili. Per cert, ell també per primer cop des que va marxar es va fotografiar al costat d’un polític socialista, un Montilla xiulat ahir, malgrat que ell no va voler votar el 155 al Senat. Qui sap si es podria repetir aviat la imatge... Més enllà d’això, l’oblit de la tercera estrofa d’Els segadors per part de la cobla que la va interpretar va ser l’única incidència d’una jornada memorable pel que representa de continuïtat de la nació catalana.
Tots cinc presidents van dinar després pasta de full i pollastre amb gambes en un restaurant proper, a Codalet, durant dues hores i “en un ambient molt distès i cordial”, segons fonts pròximes. De fet, asseguren que en la conversa, que Pujol va monopolitzar en bona part –es va recordar per exemple la seva trobada a Prada amb Josep Tarradellas en un homenatge als exiliats els anys vuitanta– van entrar poquet en política i molt en anècdotes personals i qüestions d’història. A la sortida, Torra va anar al cementiri on reposa un altre il·lustre exiliat a Prada, Pompeu Fabra. Aragonès i Puigdemont, en canvi –a qui el primer havia al·ludit al matí per denunciar l’excepcionalitat que representa el seu exili– mantindrien una discreta trobada en un petit hotel de Prada a tocar de l’alberg Pau Casals-Canigó, seu de la Fundació de la UCE, segons va saber aquest diari. Fonts pròximes a l’un i a l’altre van evitar confirmar ni desmentir la reunió, cenyint-se al fet que l’agenda posterior de tots dos formava part de l’esfera privada. La trobada, que es va allargar al voltant d’una hora i mitja, arriba en un moment en què els seus partits intenten l’enèsim acostament per pactar una estratègia unitària que inclogui les condicions per negociar conjuntament una eventual investidura de Pedro Sánchez, però també un full de ruta independentista per als pròxims anys, que no es descarta que inclogui també el retorn del suport de Junts a ERC tant al govern com en les principals iniciatives al Parlament. Un dia completet...