La guerra final contra Gaza

La bana­li­tat del mal avança en l’extinció de la Franja de Gaza. Sobre el paper, si més no, va pel camí d’acon­se­guir-ho. L’ofen­siva isra­e­li­ana s’esforça a esbor­rar la iden­ti­tat pales­tina d’aquest ter­ri­tori i ha fet miques la seva història escrita. El bom­bar­deig con­tra l’Arxiu Cen­tral de Gaza, con­tra cen­tres acadèmics i con­tra tem­ples reli­gi­o­sos fa des­a­parèixer els orígens de la població gazi­ana. Després de 120 dies, la mas­sa­cre con­tra el petit tros de costa medi­terrània con­ti­nua. Ara, amb l’amenaça que l’extinció de la soci­e­tat pales­tina vagi més enllà de la pet­jada cul­tu­ral.

L’ofen­siva més intensa de la història moderna pretén avançar per la via de les armes cap a la reso­lució d’un con­flicte que la diplomàcia no ha sabut o no ha vol­gut resol­dre en 75 anys de tensió. El nai­xe­ment de l’estat d’Israel després dels hor­rors de l’holo­caust havia d’ofe­rir un refugi als jueus del món, que havien estat migrant de manera mas­siva cap al ter­ri­tori des del 1918. Però la des­pos­sessió que va supo­sar per a bona part de la població pales­tina l’esta­bli­ment d’Israel sobre la Pales­tina històrica pro­voca des d’ales­ho­res una espi­ral de violència que cap trac­tat de pau ha pogut atu­rar.

Els Acords de Camp David, pri­mer, i els Acords d’Oslo, després, sem­bla­ven tro­bar una sor­tida cap a la con­vivència entre isra­e­li­ans i pales­tins a finals del segle XX. Però va ser un miratge. Les morts i els atemp­tats s’han anat suc­ceint a cada banda del mur men­tre les auto­ri­tats isra­e­li­a­nes ins­tau­ra­ven un sis­tema d’apart­heid als ter­ri­to­ris ocu­pats que allu­nya les pers­pec­ti­ves de pau.

Ara, el con­flicte es podria tro­bar davant la dis­jun­tiva defi­ni­tiva. La mas­sa­cre llançada per Hamàs el 7 d’octu­bre i l’ofen­siva ven­ja­tiva que Israel sosté fins avui podrien pro­vo­car nous esforços glo­bals cap a la reso­lució política, però també podrien sege­llar l’aban­do­na­ment als fets con­su­mats en un con­text d’impu­ni­tat que esgota els sis­te­mes inter­na­ci­o­nals que havien de cons­truir un món millor després de la Segona Guerra Mun­dial.

La barbàrie d’aquests dies a Gaza no demos­tra el con­ven­ci­ment dels seus per­pe­tra­dors. Embri­a­gats per l’exal­tació, sol­dats hebreus des­ple­gats a l’encla­va­ment retrans­me­ten en directe l’ensor­ra­ment de bar­ris sen­cers. Ho fan a poca distància d’hos­pi­tals que ells matei­xos man­te­nen asset­jats, on el per­so­nal mèdic palestí es veu obli­gat a ampu­tar infants ferits sense anestèsia. Sovint, la ten­dra edat dels uni­for­mats isra­e­li­ans i la con­fusió sobre els motius dels actes des­pi­e­tats que els manen dur a terme els aca­ben pas­sant fac­tura.

La set­mana pas­sada, un sol­dat isra­elià de 25 anys va matar a trets el seu amic en un apar­ta­ment a Tel-Aviv. El reser­vista estava diagnos­ti­cat amb tras­torn per estrès post­traumàtic després d’haver tor­nat de la Franja. Set­ma­nes abans, un altre sol­dat retor­nat havia obert foc con­tra els seus com­panys d’uni­tat en des­per­tar-se d’un mal­son. Però res d’això és nou. Els tes­ti­mo­nis de ciu­ta­dans isra­e­li­ans que reco­nei­xen pene­dir-se dels abu­sos infli­gits sobre civils inde­fen­sos són tan antics com ho és l’ocu­pació isra­e­li­ana dels ter­ri­to­ris pales­tins, inin­ter­rom­puda des del l1967.

L’esta­bli­ment d’Israel el 1948 després de la par­tició que l’ONU va fer del ter­ri­tori no va impe­dir hos­ti­li­tats poste­ri­ors. La guerra que una coa­lició d’exèrcits àrabs va lliu­rar con­tra Israel el 1967 va aca­bar amb la noció que els veïns del nou estat hebreu l’esbor­ra­rien del mapa. La victòria de les tro­pes isra­e­li­a­nes va esten­dre el seu domini a la part pales­tina de Jeru­sa­lem, a Cis­jordània, a Gaza, als alts del Golan i al Sinaí egipci.

A Israel, la presa dels nous ter­ri­to­ris ocu­pats supo­sava per a certa pers­pec­tiva naci­o­na­lista un alli­be­ra­ment que per­me­tia l’extensió dels assen­ta­ments sobre ter­res que con­si­de­ren part del Gran Israel. D’altres cre­ien que era un èxit enve­ri­nat. Amos Oz, intel·lec­tual isra­elià nas­cut a Jeru­sa­lem, ho escri­via tres mesos després d’aque­lla guerra pri­ma­ve­ral: “Ara estem con­dem­nats a gover­nar gent que no vol ser gover­nada per nosal­tres”, escri­via al diari Davar, asso­ciat al Par­tit Labo­rista: “Tinc por de les lla­vors que sem­bra­rem en un futur pro­per als cors de la població ocu­pada, però tinc encara més por de les lla­vors que es plan­ta­ran al cor dels ocu­pants.” Aquesta pugna, entre els que vol­drien aixe­car l’ocu­pació a canvi de la pau i els que vol­drien man­te­nir la colo­nit­zació en nom d’un pro­jecte messiànic, con­ti­nua frac­tu­rant Israel avui. Però els segons són els que van gua­nyant la par­tida.

Una nació sense sos­tre. La pràctica tota­li­tat de la població de la Franja de Gaza –uns 2.300.000 habi­tants, l’equi­va­lent als habi­tants sumats de Bar­ce­lona, l’Hos­pi­ta­let, Saba­dell i Ter­rassa– ha hagut de fugir de casa seva entre bom­bar­de­jos indis­cri­mi­nats. La des­pos­sessió i el des­plaçament superen les xifres de la Nakba (‘catàstrofe’, per als pales­tins) que va donar pas a la cre­ació d’Israel. La llar de la majo­ria d’ells ja no exis­teix. El seu futur, si és que en tenen cap al ter­ri­tori, implica tor­nar allà on abans hi tenien el seu món i plan­tar ten­des de cam­pa­nya enmig del no-res.

Abans, hau­ran de sobre­viure a la ina­nició. El càstig col·lec­tiu dis­se­nyat pel govern de guerra isra­elià com­bina la misèria a la intempèrie amb la fam, la set i la pro­pa­gació de malal­ties. La mei­tat de la població de la Franja està en risc de morir de fam i l’acu­mu­lació de cen­te­nars de milers de per­so­nes des­plaçades en indrets que no estan pre­pa­rats per aco­llir-les les con­demna al des­as­tre epi­de­miològic. Ho diu Mar­ga­ret Har­ris, por­ta­veu de l’OMS: “A aquest pas, aca­ba­rem veient més morts a causa de la crisi de salut pública que a causa dels bom­bar­de­jos.”

El gros dels diri­gents isra­e­li­ans volen anar més enllà. Ben­ja­min Neta­nyahu s’hi juga man­te­nir-se al poder. El pri­mer minis­tre ha adver­tit que ni tan sols la justícia inter­na­ci­o­nal l’atu­rarà. Però no està sol. “Estem llui­tant aquesta guerra en nom de l’uni­vers sen­cer”, diu el pre­si­dent Isaac Her­zog, que molts con­si­de­ra­ven mode­rat. “Llançar aquesta ofen­siva és essen­cial per a la història de la huma­ni­tat.”

La supo­sada guerra d’Israel con­tra Hamàs no es limita a Gaza i des­ferma el temor a tota la Pales­tina històrica. El trauma pro­vo­cat per la invasió del 7 d’octu­bre, que va supo­sar el pit­jor dia de la història d’Israel, amb gai­rebé 1.200 per­so­nes assas­si­na­des, duu el govern isra­elià a repar­tir armes entre els isra­e­li­ans jueus. Ho fa a les ciu­tats isra­e­li­a­nes on hi ha presència de pales­tins, així com als assen­ta­ments il·legals de Cis­jordània on habi­ten els colons.

L’atenció que aca­para Gaza per­met a l’exèrcit isra­elià incre­men­tar la seva acti­vi­tat a Cis­jordània. Durant els dar­rers 120 dies, no n’hi ha hagut un de sol sense inva­si­ons con­tra muni­ci­pis i camps de refu­gi­ats ubi­cats en aquest ter­ri­tori. Israel els ha con­ver­tit en peti­tes fran­ges de Gaza. L’asset­ja­ment de pobla­ci­ons sen­ce­res i les incur­si­ons mili­tars que des­tros­sen el pai­satge urbà recor­den la rea­li­tat de la Franja. “Les ambulàncies estan sent un objec­tiu mili­tar tant a Gaza com aquí”, pro­testa la coor­di­na­dora de MSF al camp de refu­gi­ats de Jenín, Irene Huer­tas.

Des de l’octu­bre, aques­tes ope­ra­ci­ons mili­tars han pro­vo­cat la mort de més de 300 pales­tins. Són vícti­mes en nom de la lluita isra­e­li­ana con­tra grups armats pales­tins esta­blerts a Cis­jordània, que asse­gu­ren defen­sar la població de les mans de l’ocu­pació. Entre el foc encre­uat hi ha cen­te­nars de milers de pales­tins ins­tal·lats en el ter­ror.

Kha­led, del camp de Jenín, lluita per con­te­nir les llàgri­mes a casa seva. Dese­nes de sol­dats isra­e­li­ans hi han estat hores abans i n’han des­tros­sat l’inte­rior. No hi ha ni un sol armari dret. La família afirma que és el cinquè cop que els fan el mateix. “Ens inten­ten retra­tar com ter­ro­ris­tes”, diu espan­tat el seu fill Ahmad, de dotze anys: “Saben que no som dolents. Però bus­quen coses per uti­lit­zar-les con­tra nosal­tres i posar menors a la presó.”

Aquest ter­ri­tori ocu­pat, coin­ci­dei­xen obser­va­dors isra­e­li­ans i pales­tins, està en risc de con­ver­tir-se en un pol­vorí. “Des que obrim els ulls en aquest món, ells ja són aquí”, diu Salwa Abug­hali, resi­dent de Jenín. Com a pales­tina, admet, no sap si sen­tir orgull o tris­tor. Afirma que tots els infants del camp res­po­nen el mateix: “Quan siguin grans volen ser com­ba­tents o màrtirs.” Un segle després, l’espi­ral de la violència con­ti­nua.