“Si hi ha una majoria simple però sòlida hem d’intentar governar”

Hi ha dues raons prin­ci­pals. La pri­mera és que no vaig anar a l’exili per defen­sar una posició de como­di­tat per­so­nal, que més aviat ha estat de gran inco­mo­di­tat, sinó per defen­sar una ins­ti­tució. I ara s’ha obert una fines­tra d’opor­tu­ni­tat per a la seva res­ti­tució. Perquè qui treu o posa un pre­si­dent és el Par­la­ment, no un tri­bu­nal. I si, ara, aque­lla pre­sidència que va ser espo­li­ada per un tri­bu­nal i per un govern espa­nyol de manera il·lícita i il·legal, té la pos­si­bi­li­tat de tor­nar al lloc on es pot res­ti­tuir, ho he d’apro­fi­tar. Si no, no enten­dria què he estat fent durant sis anys i mig. Perquè no he estat a l’exili sis anys i mig per inten­tar bus­car una car­rera política nova. Vaig anar a defen­sar una ins­ti­tució i ara hi ha una gran opor­tu­ni­tat de defen­sar-la.La segona raó segu­ra­ment encara és més impor­tant des del punt de vista històric o simbòlic. Estem en un moment on en aspec­tes essen­ci­als del país estem tocant fons, i cal aixe­car el cap. Cal reac­ti­var el país, cal fins i tot un nou començament o una refun­dació d’aspec­tes que van des de la pròpia admi­nis­tració, la buro­cra­tit­zació exces­siva que ens ofega, fins a la llen­gua cata­lana, pas­sant per la nos­tra relació amb l’aigua, la política d’habi­tatge o un seguit d’ele­ments essen­ci­als d’una nació com Cata­lu­nya que si no els rever­tim de manera ràpida, con­tun­dent i amb coratge aquests anys que venen, se’ns que­darà la nació a les mans. I en això puc con­tri­buir en experiència, resiliència o deter­mi­nació. Perquè en caldrà molta, de deter­mi­nació, per plan­tar-se davant de Madrid i no hi ha ningú altre que esti­gui en con­di­ci­ons de fer-ho.

Sem­pre he tin­gut aquesta sos­pita perquè, a més, posats a anti­ci­par les elec­ci­ons, o les anti­ci­pes molt, o les sepa­res molt de les euro­pees. I ja hi havia unes elec­ci­ons euro­pees con­vo­ca­des. No puc enten­dre per rons econòmiques fins i tot, orga­nit­za­ti­ves, per des­gast de la població, pels que hau­ran d’anar a les meses o pels ajun­ta­ments que les han d’orga­nit­zar, que no s’hagues­sin ajun­tat les dues, perquè hau­rem aca­bat les cata­la­nes i al cap d’una set­mana, set­mana i mitja, hau­rem de començar la cam­pa­nya de les euro­pees. Per tant, de debò que no es podrien haver ajun­tat?Tot això fa sos­pi­tar, però vaja, ara no m’hi posaré pedres al fetge, amb això.

El par­tit no m’ho va dema­nar. Quan vam tenir la pri­mera con­versa sobre les elec­ci­ons, vaig ser jo qui va dir que m’havia de pre­sen­tar. No tenia una altra opció. I el par­tit està con­tent d’aco­llir aquesta decisió, però en cap moment m’he sen­tit empès o pres­si­o­nat. Havia de pren­dre aquesta decisió, perquè, si no, no hau­ria estat cohe­rent amb sis anys i mig d’exili. Si durant aquest temps he estat dient que he con­fron­tat situ­a­ci­ons extre­mes per defen­sar la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat, quina millor defensa hi ha de la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat que anar a unes elec­ci­ons on hi ha aquesta pos­si­bi­li­tat, real, de poder-la res­ti­tuir?

En Xavier Trias que és molt bon amic meu i és una per­sona a qui tots conei­xem i que té la lli­ber­tat per dir el que li sem­bla, sap que aquest és un debat que ara no tenim plan­te­jat. A mi el que m’interessa ara és pre­si­dir el país. Ell també par­ti­cipa d’aquesta idea que els par­tits són ins­tru­ments ’al ser­vei de’. I, ara, el millor ins­tru­ment del ser­vei del país és que tin­guem un par­tit i un cer­cle que va més enllà del par­tit, mobi­lit­zat per un objec­tiu en el qual també, i a més l’hi agra­eixo, el Xavier Trias també s’hi ha sumat.

És nor­mal que alguns diguin això perquè fa molts anys que ho diuen, però jo he vist que la resta de can­di­dats, en els seus car­tells, també han posat el nom i la imatge d’una per­sona. Per tant, no sé on veuen exac­ta­ment què hi ha més de per­so­na­lisme en el nos­tre cas que en el seu. Aquest país neces­sita lide­ratge. I si l’absència de per­so­na­lisme vol dir que mirem cap un altre cos­tat quan hi ha des­a­fi­a­ments gravíssims, no crec que sigui això el que li con­vin­gui a Cata­lu­nya. Pro­ba­ble­ment sigui això el que els molesti. No cre­uen que en aquest moment Cata­lu­nya neces­sita lide­ratge, i això és exac­ta­ment el con­trari del que jo penso i el que vull per al meu país. Si hi hagués un líder clar que prengués deci­si­ons, i a qui no fes por pren­dre’n, pro­ba­ble­ment no estaríem en aquesta situ­ació. Però hem arri­bat a un punt que el país demana que hi hagi fer­mesa, clare­dat i deter­mi­nació en el seu lide­ratge. Jo ja he demos­trat que si hagués pri­vi­le­giat l’aspecte per­so­nal en la meva feina seria can­di­dat a les euro­pees, on s’està més tran­quil i no s’està sotmès a la coc­te­lera que repre­senta, ara mateix, ser can­di­dat a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat. Si hagués pri­vi­le­giat el ves­sant per­so­na­lista de la meva decisió política, jo ara no seria can­di­dat a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat, segur.

Sobre això vull mati­sar una cosa. Jo vaig dir que tor­na­ria si se m’inves­tia pre­si­dent. I no és el mateix que estic dient ara. Si a mi se m’hagués inves­tit el 30 de gener de 2018, hau­ria tor­nat. És més, sabia com fer-ho. Pot­ser m’hau­rien aga­fat, pot­ser sí, no ho sé, o pot­ser no. Però en tot cas havia de tor­nar per ser inves­tit perquè no és el mateix que Espa­nya detin­gui un dipu­tat, que detin­gui a un pre­si­dent. Per tant, és un matís molt impor­tant que apro­fito cada vegada per acla­rir-ho, perquè hi ha hagut molta, diguem-ne, dis­torsió en l’anàlisi. Ara estic dient que, gràcies a la llei d’amnis­tia, vull ser pre­sent al debat d’inves­ti­dura. I això no exi­meix del risc, però és un risc que en tot cas ja serà molt més con­tro­lat, perquè si la judi­ca­tura espa­nyola incom­pleix la llei d’amnis­tia, la pos­si­bi­li­tat de defen­sar-se és molt més gran que no pas ho hau­ria estat el 2018 com a ostatge polític de l’Estat.

Són els últims movi­ments, els últims cops de cua, d’un sis­tema ferit i d’una estratègia ferida de mort. L’estratègia de la repressió judi­cial, per bé que ha fet mal i en alguns moments ens ha desu­nit, està con­dem­nada. No té més recor­re­gut. La llei d’amnis­tia, sobre­tot en la forma en què nosal­tres vam apro­var-la, posa fi a una deter­mi­nada era de repressió mar­cada per l’exili i la presó. I això no vol dir que s’acabi la repressió, perquè tenen mil mane­res d’apli­car-la, i la repressió diguem-ne de baixa inten­si­tat, aquesta con­ti­nuarà. Però l’estratègia que va des­en­ca­de­nar el fis­cal Maza per ordres del govern espa­nyol, de cri­mi­na­lit­zar l’inde­pen­den­tisme, d’enviar-nos a la presó si podia i forçar-nos a l’exili, s’aca­baI s’acaba a dis­gust dels jut­ges, a dis­gust sobre­tot del Tri­bu­nal de Cuen­tas, no en tinc cap dubte. I pro­tes­ta­ran molt, però no tenen més recor­re­gut.

És per­fec­ta­ment pos­si­ble això. Trac­tant-se de la judi­ca­tura espa­nyola, tota pre­caució és poca. Tenen una capa­ci­tat d’inven­tiva, i de sub­ver­tir el propi estat de dret, que ens ha de fer pen­sar que es poden inven­tar qual­se­vol cosa. Poden, fins i tot, tenir la temp­tació d’incom­plir la llei. Pot­ser sí. Però insis­teixo, en un marc dife­rent del que ho venien fent fins ara. Perquè incom­plint una llei del Par­la­ment espa­nyol i incom­plint una llei que entrarà en vigor, o que té pre­cep­tes que s’apli­ca­ran igual­ment encara que esti­guin sus­pe­sos, té unes con­seqüències seri­o­ses per al jutge que s’atre­veixi a rebel·lar-se

Pri­mer, jo no vinc de Mart. Tor­naré després d’estar sis anys i mig con­nec­tadíssim amb Cata­lu­nya. Hi he estat con­nec­tadíssim amb el meu rol d’expre­si­dent o pre­si­dent a l’exili, he estat con­nec­tadíssim amb el rol que m’ha ocu­pat durant un temps de pre­si­dent del par­tit, de pre­si­dent del Con­sell de la República i d’euro­par­la­men­tari. I això m’ha por­tat a tenir con­tac­tes quo­ti­di­ans, per­ma­nents, vide­o­tru­ca­des des de molt abans de la pandèmia, amb Cata­lu­nya. Per tant, tinc una foto­gra­fia molt pre­cisa de la Cata­lu­nya que em tro­baré. Dit això, és evi­dent que és una Cata­lu­nya dife­rent a la de 2017. Hi ha hagut una pandèmia que té unes con­seqüències que encara no hem superat, i algu­nes seran de llarg recor­re­gut. És una Cata­lu­nya afec­tada per la crisi climàtica, que com tota Europa ha estat sac­se­jada per les con­seqüències d’una guerra il·legítima per la invasió russa d’Ucraïna i dels efec­tes tristíssims del des­as­tre huma­ni­tari que hi ha en aquest moment per la guerra d’Israel con­tra Hamas. Tot això ens ha can­viat molt, evi­dent­ment, jun­ta­ment amb el propi pas del temps. Però hi ha coses que no han can­viat. Si aga­feu totes les enques­tes que par­len sobre el desig d’inde­pendència de Cata­lu­nya, mal­grat, mal­grat, mal­grat tot el dany que ens han fet, la desunió que tenim, els errors que hem comès, l’absència d’una estratègia com­par­tida, hi ha un suport a la inde­pendència admi­ra­ble. Admi­ra­ble. Per tant, com que les fases hi són, si aixe­quem la moral del país, si aga­fem auto­es­tima, si tenim orgull de país, si pen­sem en la nació, crec que podem lide­rar, i aquesta és la meva volun­tat també, podem lide­rar un nou moment, un nou començament fins i tot en aquest procés, que en diem, refun­da­ci­o­nal de mol­tes coses per aixe­car el cap i fer-ho amb deter­mi­nació.

Sí, hones­ta­ment sí. M’he pre­pa­rat men­tal­ment per tots els esce­na­ris. El de la detenció i l’extra­dició, el d’un exili per­ma­nent, el d’un ensurt on algú t’agafa i et porta de manera il·legal i, també, l’esce­nari del retorn. Per això teníem una estratègia judi­cial a Europa, per inten­tar blin­dar la nos­tra immu­ni­tat, per arri­bar fins al final, perquè ens reco­ne­gues­sin els nos­tres drets, i Espa­nya no tingués més remei que reconèixer que, mal­grat les seves ordres de detenció, nosal­tres estàvem pro­te­gits per la immu­ni­tat, que era una via de retorn també pos­si­ble.

Ha de ser un acte de rei­vin­di­cació polític, al ser­vei de la uni­tat i acte de país. Per tant, ja he dit que ha de ser un acte fora de la dinàmica elec­to­ral. Pro­ba­ble­ment no pas­sa­ria massa res que irrompís en l’últim dia de cam­pa­nya elec­to­ral i apa­regués física­ment en algun lloc a Cata­lu­nya per crear un impacte, pot­ser, amb una detenció que dura­ria pocs dies. I això seria bàsica­ment per bus­car un rèdit elec­to­ral i jo això no ho faré. Jo vull posar l’ele­ment simbòlic, el fet històric del retorn d’un pre­si­dent de l’exili per anar al Par­la­ment a un debat d’inves­ti­dura, inde­pen­dent­ment de si és can­di­dat o no, el ser­vei de recons­truir una mica la con­versa en el món inde­pen­den­tista i una mica l’auto­es­tima del país. Crec que és més un motiu de cele­bració col·lec­tiva que no pas de bene­fici par­ti­dista.

Si escol­tes can­di­dats com el senyor Illa, sem­bla que l’única alter­na­tiva sigui aquesta senyora. Té un espe­cial interès a par­lar-ne. Això em recorda molt l’interès que el senyor Mit­ter­rand va tenir a inflar aque­lla anècdota que ales­ho­res sem­blava Le Pen. I, al final, el que ha pas­sat és que el Par­tit Soci­a­lista Francès gai­rebé ha des­a­pa­re­gut i el par­tit de la senyora Le Pen està a punt de gua­nyar les euro­pees. Crear i inflar un glo­bus per per­ju­di­car apa­rent­ment una altra for­mació política, en aquest cas nosal­tres, té aques­tes con­seqüències. És un error par­lar-ne massa, sin­ce­ra­ment.

No, de la immi­gració n’hem par­lat nosal­tres i crec que, és més, som els únics que diem que aquest és un tema que volem resol­dre els cata­lans. Perquè els que dema­nen expul­si­ons mas­si­ves con­fien que ho faci l’Estat espa­nyol, això? L’Estat espa­nyol que, jus­ta­ment, no té cap interès que Cata­lu­nya tin­gui una política naci­o­nal d’immi­gració? En aquesta gent hem de con­fiar que resoldrà el pro­blema? De cap de les mane­res. O els que diuen que no, que ja està bé, que no cal fer res, que no cal par­lar. A la con­ferència del 5 de setem­bre a Brus­sel·les ja vaig par­lar de la neces­si­tat que Cata­lu­nya tin­gui una política naci­o­nal d’immi­gració, perquè la situ­ació aquí no té res a veure amb la que hi ha a la majo­ria de comu­ni­tats autònomes d’Espa­nya i algu­nes regi­ons euro­pees. I per tant lluny de defu­gir aquest debat, que sé que no és un debat fàcil, nosal­tres ento­mem la res­pon­sa­bi­li­tat d’assu­mir-lo i dir als cata­lans que sí, que sabem com hem de ges­ti­o­nar-ho, que tenim un dis­curs català sobre el que volem i sobre la rea­li­tat que vivim, que hem de fer-ho amb la mirada llarga, mirant la pros­pec­tiva demogràfica d’aquest país, i que hi ha molts ele­ments a par­lar i que tenen a veure amb la llen­gua cata­lana, el model de salut, d’edu­cació, de ser­veis soci­als, i que hi ha mol­tes impli­ca­ci­ons d’aquest debat que no és fàcil. Els debats, les situ­a­ci­ons i les qüesti­ons com­ple­xes no es poden resol­dre amb res­pos­tes sim­ples. Hem d’ele­var la mirada i nosal­tres volem assu­mir i per això pro­po­sa­rem una llei orgànica de dele­gació de la com­petència d’immi­gració. Cata­lu­nya ha de ser sobi­rana en això.

El tema està plan­te­jat, accep­tat i està fir­mat que hi haurà una llei orgànica de dele­gació de la com­petència d’immi­gració apro­fi­tant un meca­nisme de la Cons­ti­tució que s’ha fet ser­vir poquíssi­mes vega­des però que per­met que l’Estat dele­gui com­petències. Perquè les volem tenir, les volem tenir totes. I volem tenir els recur­sos econòmics, perquè volem asse­gu­rar drets i deu­res. I volem asse­gu­rar política lingüística i que hi hagi una for­mació ade­quada que les empre­ses reque­rei­xin, també per la dig­ni­tat de les per­so­nes que venen a tre­ba­llar. Crec que és la millor manera de ser valents sense fer demagògia. Demagògia barata, sen­zi­lla, la dels uns i dels altres. Per això rei­vin­di­quem que per un tema tan com­plex com aquest no hi calen solu­ci­ons sim­ples ni sim­plis­tes.

Això ja ho hem demos­trat en el pas­sat. Quan ha cal­gut, hem fet pre­si­dent i hem con­fiat en algú que va dir que faria una legis­la­tura per cul­mi­nar el procés d’inde­pendència. I quan hem vist que això no anava així, hem tin­gut el coratge de sor­tir-ne. La pre­gunta va al revés. Real­ment, hi ha algú més que vul­gui pri­vi­le­giar un govern inde­pen­den­tista lide­rat per la meva can­di­da­tura, que va més enllà de Junts? Aquesta és la pre­gunta que ens hem de fer, perquè tenim mol­tes ganes de dis­pu­tar el lide­ratge al senyor Illa. Tenim mol­tes ganes de gua­nyar aques­tes elec­ci­ons i de pro­po­sar al con­junt del país un govern d’obediència naci­o­nal que pugui plan­tar cara a Madrid. I la pre­gunta és si ells (ERC) estan dis­po­sats que el govern el lide­rem nosal­tres.

Les pro­pos­tes que ara pugui fer un govern en aquest temps de des­compte tenen un valor molt rela­tiu. Hi ha mol­tes de les pro­pos­tes que a mi m’hau­ria agra­dat escol­tar a l’inici de la legis­la­tura, o almenys quan es va refor­mar el govern. Allà m’hau­ria agra­dat veure, per exem­ple, que volíem fer una con­se­lle­ria dedi­cada a la llen­gua cata­lana. I m’hau­ria agra­dat veure que quan el català es fa ofi­cial al Congrés es fes ser­vir més. En cam­pa­nya assis­ti­rem a una sub­hasta on no entra­rem.Sí que m’agra­darà tenir una con­versa serena després de les elec­ci­ons, perquè em sem­bla que hem d’anar molt més enllà. I hem de començar per retro­bar-nos a l’entorn d’una taula i par­lar de tot.

Jo ja tenia pre­vist retro­bar-me amb ell al Par­la­ment Euro­peu quan em va dema­nar una reunió, que va ser quan va haver-hi la pri­mera votació de la llei d’amnis­tia i la va sus­pen­dre a última hora. Jo tinc les por­tes ober­tes al pre­si­dent Ara­gonès i no estem massa lluny.

Depèn dels resul­tats. Si el poble de Cata­lu­nya dona la majo­ria abso­luta al senyor Illa, no hi ha res a dis­cu­tir. Serà una decisió democràtica que accep­ta­rem, feli­ci­ta­rem el can­di­dat i punt final. I a més, jo ja he dit el que faria en aquesta situ­ació. Però si per con­tra el senyor Illa fa un Coll­boni i flir­teja amb el Par­tit Popu­lar, que és un par­tit exac­ta­ment con­trari a l’acord polític que tenim amb el PSOE i Madrid, quin sen­tit té tot ple­gat? De debò que la gent no ens prendrà per bojos? Nosal­tres volem ser cohe­rents. I ho serem, i si cal donar suport al PSOE no ens cau­ran els anells... si com­plei­xen. I també hem dit que si no com­plei­xen vota­rem que no, cosa que ja hem fet, i que estem dis­po­sats a tor­nar a fer si no com­plei­xen. Per tant, actu­a­rem en con­seqüència per defen­sar els interes­sos de Cata­lu­nya. No hem vin­gut aquí per fer un canvi de cro­mos i a escal­far cadi­res. Hem vin­gut aquí perquè cre­iem de veri­tat que hi ha una opor­tu­ni­tat per fer un acord històric. El PSOE diu que s’ho creu? Per­fecte. Ho veu­rem. Si passa el temps, mareja la per­diu i no avan­cem, ja sap qui­nes con­seqüències tindrà. Si, a més, resulta que, mal­grat poder fer un govern amb majo­ria prou àmplia d’inde­pen­den­tis­tes, el seu can­di­dat, el seu encar­re­gat a Cata­lu­nya s’acaba recol­zant en el PP, com el senyor Coll­boni ha fet a Bar­ce­lona, això no és bo per Cata­lu­nya. És que és bo per a Bar­ce­lona el que està pas­sant? És bo per a Bar­ce­lona que no hi hagi pres­su­pos­tos? No, oi?Que és bo per Bar­ce­lona que hi hagi un govern que no pugui pren­dre deci­si­ons perquè està en una franca i grandíssima mino­ria? No, no ho és, bo. No vull que això passi a Cata­lu­nya. Per tant, és clar que actu­a­rem en con­seqüència, només fal­ta­ria.

A Suïssa hi ha unes con­ver­ses que van bé, que es van com­plint i que tenen una meto­do­lo­gia inèdita amb una par­ti­ci­pació d’un meca­nisme de medi­ació inter­na­ci­o­nal, que es fan a fora, i que pel seu èxit neces­si­ten d’una grandíssima dis­creció. Nosal­tres, i aquí també vull agrair al PSOE que com­pleix les nor­mes que ens hem autoim­po­sat, i per tant més enllà de dir que anem en la direcció cor­recta, no farem més comen­ta­ris fins que no que estem d’acord que n’haguem de fer algun.

Fixi’s que amb set dipu­ta­dets nos­tres, que són a l’opo­sició a Cata­lu­nya, hem arren­cat coses que deien que no eren pos­si­bles. Recor­den què deia el senyor Illa, o el senyor Sánchez, de l’amnis­tia, la dele­gació de la com­petència d’immi­gració el reco­nei­xe­ment que hi ha un con­flicte històric? Tot això ha pas­sat en poques set­ma­nes o mesos. El que volem és que en puguin pas­sar mol­tes més, gràcies a la força que qui negociï tot això no sigui un par­tit que està a l’opo­sició, sinó un par­tit de govern de Cata­lu­nya. Que ho faci el pre­si­dent. Perquè la potència d’una nego­ci­ació a Suïssa en aques­tes con­di­ci­ons és enorme. Sem­pre hem defen­sat que la part cata­lana ha de ser trans­ver­sal, que hem de ser-hi tots. Si tinc la pos­si­bi­li­tat de pre­si­dir el govern, em dedi­caré des del pri­mer minut a refer la uni­tat. I si per fer-ho, que és bo que sigui així, hem de con­sen­suar i lide­rar una part cata­lana que negociï, si pot ser amb el govern espa­nyol, doncs ho farem.

No es tracta d’uni­fi­car-les, sinó que l’espai que hem creat, que ens sem­bla que és potent amb una medi­ació inter­na­ci­o­nal i en un estat ter­cer que és un espai neu­tre, s’ha de reforçar. I per fer-ho, pri­mer cal que la part cata­lana asse­guda allà, a Suïssa, sigui la de la pre­sidència de Cata­lu­nya. Perquè si el que hem acon­se­guit amb set dipu­tats i a l’opo­sició és el que la gent veu, ima­gini el que podem acon­se­guir amb el govern asse­gut allà. I crec que això ha de ser amb un govern d’acord polític amb altres for­ces polítiques, i amb ERC per des­comp­tat. Per tant, també hi serà, en aquest sen­tit. És bo, per a la defensa dels interes­sos de Cata­lu­nya, que aquesta part cata­lana de la nego­ci­ació suïssa sigui molt reforçada.

Nosal­tres sem­pre hem defen­sat que cal una con­fron­tació intel·ligent amb l’Estat. No estem pel diàleg pel diàleg.

Es clar que sí, perquè hi ha hagut desunió. Una de les coses que poden sor­tir d’aques­tes elec­ci­ons és que es des­faci aquest empat per­ma­nent, tècnic, en què s’ha mogut l’inde­pen­den­tisme els últims anys, des de com a mínim el 2015. Si això passa, i a mi em per­toca lide­rar el govern, en mi també recaurà la més gran res­pon­sa­bi­li­tat per refer la uni­tat. I si no me’n surto, també seré el prin­ci­pal res­pon­sa­ble que no n’hi hagi. Per tant, assu­meixo també un com­promís molt gran. Però cal par­tir de la idea que cal nego­ciar, que no és el mateix que dia­lo­gar. No vull anar a per­dre el temps, a fer-la petar i fer ami­guets, ni a par­ti­ci­par d’un front espa­nyol con­tra la dreta. No és el nos­tre nego­ciat. Nego­ciar amb qui, doncs? Doncs amb l’Estat espa­nyol, que és amb qui tenim un con­flicte. I nego­ciar què? El con­flicte, que té dues grans potes. Una, la limi­tació als dèficits i als incom­pli­ments del sis­tema d’auto­go­vern, que no fun­ci­ona i per­ju­dica la vida dels cata­lans del dia a dia, una car­peta en la qual el senyor Illa és del tot nul, perquè té el cul llo­gat de Madrid. L’altra és la car­peta del reco­nei­xe­ment naci­o­nal i del referèndum d’auto­de­ter­mi­nació, no sobre l’Esta­tut o els acords de la mesa de diàleg. Hem de ser molt asser­tius en nego­ciar davant d’Espa­nya aques­tes car­pe­tes. I ha de pas­sar aquesta legis­la­tura. I aquí és on con­vi­da­rem el con­junt de l’inde­pen­den­tisme a reu­nir-se una altra vegada a la taula per ser forts. I no ho podem fer només els par­tits. Cal una remo­bi­lit­zació i cal que tor­nem a par­lar amb els actors soci­als, perquè això no es pot fer, només, des de les ins­ti­tu­ci­ons ni des de la política.

Estem entrant en un ter­reny ja molt espe­cu­la­tiu perquè no sabem en quina situ­ació serem. Nosal­tres som molt clars en el docu­ment que hem sig­nat amb el PSOE hi ha una cosa molt diàfana, i som els únics que ho diem. Per nosal­tres, el referèndum va ser legal, vin­cu­lant i la decla­ració d’inde­pendència és legal i és legítima. Per tant, aquest és el nos­tre punt de par­tida de les coses. Hem vol­gut ser clars i dei­xar-ho escrit en el docu­ment amb el PSOE, perquè el PSOE tingués clar amb qui estava nego­ci­ant. Nosal­tres no ens hem ren­dit ni hem renun­ciat a res de tot això. I per tant, nosal­tres exer­ci­rem tota la pressió que cal­gui i ens con­fron­ta­rem tant com cal­gui per defen­sar els interes­sos de Cata­lu­nya i farem ser­vir totes les vies pos­si­bles, natu­ral­ment democràtiques i no vio­len­tes.

Jo no he dit això. El que he dit és que hem d’abor­dar la car­peta del referèndum i que l’hem de resol­dre en aquesta legis­la­tura.

És que són dues car­pe­tes simultànies i els avenços s’han de pro­duir en les dues. Les limi­ta­ci­ons de l’auto­go­vern bàsica­ment tenen un nom, que es diu diners. Els matei­xos que mar­xen de les but­xa­ques dels cata­lans i van a les dels madri­lenys. Perquè això és així, no és cap exa­ge­ració, ho diuen les xifres de l’Estat espa­nyol. I s’ha d’aca­bar. Perquè és injust. I és injust, no per a l’inde­pen­den­tisme; és injust per a tots els cata­lans, inclo­sos els que estan en con­tra de la inde­pendència o fins i tot volien que estiguéssim a la presó. A ells, això els per­ju­dica, ja que els tre­uen de les seves but­xa­ques els matei­xos diners que ens tre­uen a nosal­tres. I on van a parar? A Madrid. Fixi’s, per il·lus­trar la diferència entre allò que s’exe­cuta a Cata­lu­nya i el que no, dels 100 euros que diuen que es gas­ta­ran amb els cata­lans, aca­ben sent 60 i pocs. Cada any. I a Madrid els diuen, “em gas­taré 100 euros també amb vosal­tres” i se n’aca­ben gas­tant 137. Cada any també. Allò que dei­xen de gas­tar a Cata­lu­nya és exac­ta­ment el que gas­ten de més a Madrid. Ja n’hi ha prou! I això ha pas­sat, per­doni, amb el senyor Illa asse­gut al Con­sell de Minis­tres votant que sí a aquest espoli. Per tant, si quan tenia poder per defen­sar Cata­lu­nya i rever­tir això no va fer res, què hem d’espe­rar? Que ho farà ara?

D’entrada, una cosa que sí que hem de fer: no vota­rem cap pres­su­post espa­nyol que no comenci a rever­tir aquesta situ­ació. I pro­ba­ble­ment aquí tindrà la clau de per què no han pre­sen­tat pres­su­pos­tos per a aquest any, perquè saben per­fec­ta­ment que com­pli­rem la paraula. I evi­dent­ment, l’objec­tiu nos­tre és recap­tar tots els impos­tos, tenir la clau de la caixa i arri­bar a acords amb qui sigui després. Aquest és l’objec­tiu, com­par­tit a més per una amplíssima majo­ria de cata­lans. I per­fec­ta­ment cons­ti­tu­ci­o­nal, tot sigui dit.

Nosal­tres som els que diem que men­tre estem ges­ti­o­nant, en paral·lel ens hem d’estar pre­pa­rant. És el que estem fent al Con­sell de la República. No ens que­da­rem blo­que­jats. Penso reu­nir tot l’inde­pen­den­tisme per cons­truir una estratègia en qual­se­vol dels esce­na­ris. També el d’un no-acord amb Espa­nya.I això no pot espe­rar al moment que sapi­guem que no hi ha aquest acord. Ha d’anar paral·lel, ens hem de pre­pa­rar, perquè avui tenim un conei­xe­ment que no teníem el 2017, de les nos­tres feble­ses i for­ta­le­ses i del nos­tre adver­sari, i ho hem d’apro­fi­tar, no ens podem ador­mir. El men­tres­tant del dia a dia no ens men­jarà pre­pa­rar el camí cap a la inde­pendència.

Sí, però jo diria que això ja ho hem fet prou, sin­ce­ra­ment. Ens hem auto­fla­gel·lat tant, ens hem psi­co­a­na­lit­zat tant, hem donat tan­tes expli­ca­ci­ons que crec que, també, ens hem d’aga­far a allò que vam fer bé. Vam fer una cosa colos­sal que es diu l’1 d’octu­bre. Va saccs­se­jar el món l’1 d’octu­bre a part d’Espa­nya. Som capaços de fer-ho. Sí, és veri­tat, hi ha coses que no hem fet bé i n’hem par­lat. I si convé, ens tor­na­rem a fla­gel·lar una altra vegada. Però, per aquest camí, amb aquesta moral de der­rota, no ani­rem enlloc. Hem d’aixe­car el cap. Hem de tenir moral de victòria, perquè podem gua­nyar. Hem de remo­bi­lit­zar-nos. Hem de tenir més auto­es­tima. Caram, que això d’anar amb el cap cot al cop pel car­rer com si fóssim cul­pa­bles de ves a saber què quan no som cul­pa­bles de res, som vícti­mes de la repressió. I tenim dret a la inde­pendència, és un dret democràtic. I que no ens facin creure que és una qüestió il·legítima, lletja i de somi­a­truïtes, quan és un dret democràtic. Tenim tot el dret del món a llui­tar-hi. Per tant, revisió crítica la que cal­gui ara també m’agra­da­ria sen­tir autocrítica a la part contrària, que no l’he vista per enlloc. La de l’Estat. Tenim aquí una pulsió a Cata­lu­nya de anar-nos divi­dint i dema­nar-nos expli­ca­ci­ons mútua­ment, però els nos­tres adver­sa­ris no fan res a tot això. Ells tiren la pico­na­dora i estan tots encan­tats anant a dar­rere. Per tant, una mica de moral de victòria i de ganes d’anar a la trin­xera de defen­sar la posició. I és el que em fet durant més sis anys a l’exili, on hi ha hagut moments de tot, però ni un sol dia no hem dei­xat d’anar a la trin­xera. Abans hi érem una mica sols, és veri­tat, però sem­pre ens hi hem tro­bat. I quan les opor­tu­ni­tats han pas­sat per davant, ens han tro­bat allà i les hem pogut aga­far. I ara estem davant d’una d’aques­tes opor­tu­ni­tats.

Crec que n’hi ha una més que en les de fa tres anys, perquè es pre­sen­tava també el PDe­CAT, que va treure’ns 77.000 vots i va tenir exac­ta­ment 0 dipu­tats, però va impe­dir una cosa molt impor­tant, que és que Junts guanyés les elec­ci­ons i liderés l’inde­pen­den­tisme. Curi­o­sa­ment, per­so­nes que dona­ven suport al PDe­CAT en aquell moment ara són els padrins de la can­di­da­tura d’ERC, com el senyor Mas-Colell.

No, perquè ja he vist tants posi­ci­o­na­ments... És a dir, que l’autor intel·lec­tual i exe­cu­tor mate­rial de les reta­lla­des sigui el padrí d’ERC sí que és sor­pre­nent. Però no tant pel senyor Mas-Colell, sinó pel que es deixa apa­dri­nar pel que va ser l’autor intel·lec­tual i exe­cu­tor mate­rial de les reta­lla­des i que va convèncer el pre­si­dent Mas d’una cosa de la qual no l’hau­ria d’haver con­vençut mai. Dit això, em sap greu que hi hagi divisió, sí. Crec que es per­dran vots, ho dic hones­ta­ment. És el moment de con­cen­trar al màxim els vots en aque­lla força que té capa­ci­tat de con­fron­tació real amb l’Estat. A qui més tem l’Estat som nosal­tres. Jo surto a tots els dos­si­ers, que­re­lles o cau­ses. I quina casu­a­li­tat que els altres no hi sur­ten. Pot­ser l’Estat ja està iden­ti­fi­cant clara­ment qui no vol de pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Seria molt trist que per un gra­pat de vots ens quedéssim a les por­tes d’ una majo­ria que pugui lide­rar un nou començament.

El que tenim és un pro­blema gravíssim amb la llen­gua cata­lana. És una emergència naci­o­nal. I els llums d’alarma s’havien encès fa molt de temps ja. I nosal­tres ja ho havíem adver­tit. I aquests llums d’alarma, el govern no els ha atès. Per tant això va molt més enllà de la immersió, que és una bona meto­do­lo­gia per a la cohesió social. No ens podem per­me­tre que hi hagi bos­ses al país que igno­rin el català com­ple­ta­ment. Si això passa no és culpa del model, és culpa de l’apli­cació del model. I no s’aplica. I és evi­dent que no es fa res­pec­tar la llen­gua cata­lana, començant per alguns mit­jans públics i actors públics. I aquí neces­si­ta­rem polítiques des­a­com­ple­xa­des­Per això també volem ges­ti­o­nar la immi­gració. Perquè si no ens posem a sal­var la llen­gua cata­lana entre tots, no hi serem a temps. Hi haurà un punt que no hi serem a temps. I no li podem car­re­gar la res­pon­sa­bi­li­tats als mes­tres, només. El que no pot ser és que allò que es fa a l’escola es des­faci al car­rer, o mirant un mitjà de comu­ni­cació públic o sen­tint a un líder inde­pen­den­tista al Congrés dels Dipu­tats que, podent par­lar en català, uti­litza una altra llen­gua.La llen­gua cata­lana s’ha de pro­te­gir en un moment espe­ci­al­ment deli­cat, i el pro­blema no és la immersió. És més, jo defenso que meto­do­lo­gi­ca­ment, la immersió com a con­cepte de poe­sia social, és impor­tantíssim. No podem per­me­tre que hi hagi parts del país que no tin­guin cap con­tacte amb el català per tal d’asse­gu­rar que unes altres parts el tin­guin només en català. Això seria una frac­tura social que de debò no ens podem per­me­tre.Això no vol dir que no hem de ser molt crítics en com s’aplica la inmersió i hem de ser molt exi­gents amb la ins­pecció i amb els cen­tres que no l’apli­quen. I n’hem de ser. No podem mirar cap a l’altre cos­tat. Però el pro­blema no és la meto­do­lo­gia. Crec que la meto­do­lo­gia pre­ci­sa­ment és una alter­na­tiva molt vàlida.

Els governs, perquè no vull elu­dir res­pon­sa­bi­li­tats.

No per part meva ni per part nos­tra. Però és cert que hi ha hagut un cor­rent que no és d’ara, equi­vo­cadíssim, d’un deter­mi­nat inde­pen­den­tisme que ha pen­sat, errònia­ment, que rebai­xant l’exigència lingüística podia créixer elec­to­ral­ment. I això ho paguem caríssim. Perquè, al final, la situ­ació del català a dia d’avui està en situ­ació de cures inten­si­ves. I hi ha d’haver un govern que deixi de mirar cap a un altre cos­tat i que s’hi posi amb con­vicció.

Amb qui sigui. Jo estic dis­po­sat a veure’m amb qui sigui, natu­ral­ment començant pel pre­si­dent del que serà l’altre par­tit impor­tant de l’inde­pen­den­tisme, per no només reco­sir, sinó per apro­fi­tar aquest nou començament i per par­ti­ci­par d’aquesta refun­dació de tan­tes coses que tenim pen­dents en aquest país. I ho faré assu­mint la meva res­pon­sa­bi­li­tat de lide­rar-ho.

Crec que en la con­versa han sor­tit mol­tes coses que afec­ten el dia a dia els cata­lans. A tots aquests els diria que s’espe­rin a veure el pro­grama elec­to­ral i veu­ran que tenim pro­pos­tes més con­tun­dents, més dis­rup­ti­ves i més potents que els nos­tres com­pe­ti­dors. Però no entra­rem en una sub­hasta, de dir allà on tu poses aquest per­cen­tatge jo li posaré aquest altre. Això no ho farem. No va d’això, aques­tes elec­ci­ons no van d’això. Això no són les elec­ci­ons per una ges­to­ria. Ja sé que el senyor Illa, i algú altre, té molt d’interès sim­ple­ment a par­lar de la ges­to­ria. Som una nació i tenim la nació a les nos­tres mans. I se’ns pot que­dar a les mans si no reac­ci­o­nem. I jo tinc ganes de par­lar d’això. Tenim un equip de gent sol­vent per afron­tar els rep­tes del dia a dia. Des de la mateixa número dos, Anna Navarro, que ha fet un pas espec­ta­cu­lar, i que por­tarà tot el seu conei­xe­ment, experiència i visió inter­na­ci­o­nal. per poten­ciar el que ha de ser un dels eixos de crei­xe­ment de futur d’aquest país, que és la indústria d’alt valor afe­git, que és on es poden crear llocs de tre­ball ben pagats pels nos­tres joves que for­mem a les nos­tres uni­ver­si­tats, i que alguns d’ells estan mirant de mar­xar perquè no tenen opor­tu­ni­tats. Per mi, par­lar del dia és això, és això, i d’això crec que podrem posar pro­pos­tes a la soci­e­tat cata­lana, però des d’aquest para­digma. Ens hem de repen­sar de nou, hem de reco­mençar, perquè no en va l’admi­nis­tració és un labe­rint burocràtic asfi­xi­ant. Avui dia la burocràcia és un pro­blema gravíssim. Estem mare­jant tant la gent que es desa­nima, es desa­ni­men les empre­ses o la gent que neces­sita una sub­venció per acce­dir a la dependència. Estem inhi­bint l’acti­vi­tat econòmica i social per culpa de la papa­ressa i pro­ce­di­ments absurds on con­dem­nem els nos­tres fun­ci­o­na­ris a viure atra­pats en una tera­nyina de nor­ma­ti­ves i pro­ce­di­ments absurds, que fan per­dre temps, diners i opor­tu­ni­tats. I ja n’hi ha prou d’això. I hem de pas­sar de l’admi­nis­tració que diu d’entrada no, a la que diu d’entrada sí. I això ho hem de fer en aquest man­dat, i hem de fer-ho molt ràpid. Perquè interessa par­lar d’aques­tes coses. Em faràs molt de que digui que hi hagi un xec per pagar nosequè, D’acord, sí, molt bé, però tu saps què val la gestió d’aquell xec en aquesta admi­nis­tració tan burocràtica? Estàs desa­ni­mant els pares i mares de cobrar cer­tes coses perquè és com un labe­rint. Comen­cem per la base, per la reforma pro­funda del sis­tema d’admi­nis­tració. A més a més, cal tenir en compte que els 3-10 anys es julia el 50% dels ser­veis públics d’aquest país. El mateix passa amb edu­cació, salut o ser­veis soci­als. Estem par­lant de la Cata­lu­nya dels 8 mili­ons, però algú va pen­sar quins ser­veis soci­als neces­si­tava aquesta gent? quins met­ges? trens?. I alhora hi ha algú que frívola­ment juga amb la Cata­lu­nya dels 10 mili­ons. Ja sabem quina mobi­li­tat neces­si­ta­rem? en quins pisos posa­rem la gent a viure, si en fal­ten 15.000 cada any? Si la gent no té pos­si­bi­li­tats de tenir ni de com­prar un pis ni d’un pis de llo­guer. Aques­tes coses són les que per mis són el dia a dia. Si ens refe­rim a la ges­to­ria, miri, vagi al col·legi de ges­tors, que ho farem molt més bé que tots nosal­tres. Jo crec que els cata­lans els hem de pro­po­sar una altra cosa, sim­ple­ment, que fer una gran ges­to­ria.

La meva experiència diu que no puc des­car­tar mai res. No seria una bona notícia per al país, perquè fins i tot si hi ha una majo­ria sim­ple, però prou sòlida, hem de poder inten­tar gover­nar. S’ha gover­nat Cata­lu­nya amb un grup par­la­men­tari amb 33 dipu­tats i crec que l’inde­pen­den­tisme sumarà bas­tant més que això, i si no tenim majo­ria ens hi acos­ta­rem molt. No podem per­dre l’opor­tu­ni­tat.

Són coses dife­rents. Jo faré política sem­pre, com a mili­tant de base, com a expre­si­dent, al lloc on em per­toca. El que dic és que jo no mal­daré perquè em nome­nin sena­dor autonòmic, ni bus­caré un lloc en un con­sell d’admi­nis­tració d’una empresa pública o escal­faré cadira en un Par­la­ment per inten­tar cobrar la nòmina a final de mes. No ho faré, per dig­ni­tat de la ins­ti­tució. Perquè a Cata­lu­nya hi ha una cosa que es diu l’esta­tut dels expre­si­dents, que ja per­met tenir les con­di­ci­ons per poder tenir una acti­vi­tat política no en pri­mera línia. Ningú enten­dria que jo em quedés allà a con­tro­lar el govern. I em sem­bla que tot­hom entendrà que tinc dret, també, a poder ori­en­tar la meva vida si la volun­tat dels cata­lans és que el pre­si­dent sigui un altre, és evi­dent. Jo ja he fet tot el que he pogut. He posat anys i risc, conei­xe­ment, deter­mi­nació, però la decisió no és meva. I la decisió sem­pre serà democràtica. I el pre­si­dent que surti del Par­la­ment de Cata­lu­nya sem­pre serà un pre­si­dent legítim. Però crec que cloure l’etapa d’exili amb la pos­si­bi­li­tat de poder retor­nar a la ins­ti­tució que va ser il·legal­ment i il·lícita­ment deca­pi­tada pel govern espa­nyol, és una opor­tu­ni­tat que no ens podem dei­xar per­dre. És un bon començament per a aquesta nova etapa.