Política

Anàlisi

El salt mortal de Macron

El president es podria veure forçat a nomenar un primer ministre d’ultradreta, que seria Jordan Bardella

Jugada de pòquer, apre­nent de brui­xot, teme­ri­tat, els edi­to­ri­a­lis­tes inten­ta­ven tro­bar ahir els millors qua­li­fi­ca­tius per defi­nir l’anunci del pre­si­dent Emma­nuel Macron de con­vo­car elec­ci­ons legis­la­ti­ves anti­ci­pa­des a França la mateixa nit de les euro­pees. Perquè ni ells matei­xos ho havien pre­vist i no entrava dins de cap aposta, ni del par­tit del pre­si­dent, Renai­xe­ment, ni del mateix Rea­gru­pa­ment Naci­o­nal (RN) de la ultra­dre­tana Marine Le Pen, tot i que ho dema­nes­sin a les vuit en punt, quan tot just es van conèixer els son­de­jos a peu d’urna. En aquesta decisió, Macron s’ho juga el tot pel tot d’aquí a les dues vol­tes del 30 de juny i el 7 de juliol, i tant pot sor­tir-ne gua­nya­dor com tro­bar-se amb l’obli­gació de nome­nar un pri­mer minis­tre lepe­nista, que seria Jor­dan Bar­de­lla, i ficar el país en un túnel i, de retruc, l’eix fran­co­a­le­many, de qui depèn Europa.

La decisió feia temps que es coïa en un àmbit res­trin­git a l’Elisi de menys de deu per­so­nes, con­se­llers i excon­se­llers de màxima con­fiança del pre­si­dent i algun minis­tre com el d’Inte­rior, Gérald Dar­ma­nin, segons revela el diari Le Monde. Hi apos­tava el cer­cle pro­per a l’expre­si­dent Nico­las Sarkozy per forçar d’alguna manera els dipu­tats de la dreta tra­di­ci­o­nal d’Els Repu­bli­cans a aca­bar asso­ci­ant-se amb els macro­nis­tes, que con­ti­nuen en mino­ria a l’Assem­blea dos anys després de les legis­la­ti­ves del 2022. És un exem­ple clar que el pre­si­dent, esco­llit per pri­mera vegada el 2017 venint dels soci­a­lis­tes, ha aca­bat com­plint el seu viatge cap a la dreta. I és pos­si­ble que en aquest ven­tall repu­blicà per enfron­tar-se a l’extrema dreta que busca ara Macron hi hagi dipu­tats que ho facin. Però també li pot pas­sar que altres dipu­tats de la majo­ria no vul­guin cre­mar-se i desis­tei­xin de tor­nar-se a pre­sen­tar, com ja està ocor­rent.

El cen­trista François Bay­rou defen­sava fer aquest avançament, però a la tar­dor, després dels Jocs Olímpics de París, i davant la pos­si­bi­li­tat de rebre una moció de cen­sura, aquesta vegada sí majo­ritària, inten­tant apro­var els pres­su­pos­tos per al 2025. Altres mit­jans fran­ce­sos expli­quen que, en la reunió a l’Elisi amb el nucli dur del govern just abans que el pre­si­dent fes l’al·locució ines­pe­rada diu­menge al ves­pre, el mateix pri­mer minis­tre, Gabriel Attal, nome­nat tot just el gener pas­sat i pos­si­ble recanvi de Macron el 2027, es va ofe­rir a aquest com a fusi­ble dimi­tint per evi­tar fer uns comi­cis tan incerts. No només no va ser escol­tat, sinó que el pre­si­dent li ha encar­re­gat que sigui ell direc­ta­ment qui diri­geixi la cam­pa­nya amb el risc d’enfon­sar-se junts.

Hi ha un càlcul malèvol que pot sor­tir molt car i que es pre­gun­ten els matei­xos fran­ce­sos del car­rer i és que si efec­ti­va­ment s’imposa la ultra­dreta afe­gint-hi vots que venen de la neta de Le Pen, Marion Maréchal, que també ha sor­tit euro­di­pu­tada pel més radi­cal Recon­questa, un govern d’extrema dreta faci aigües i demos­tri que Marine no està capa­ci­tada per ser pre­si­denta. Aquests càlculs els car­rega el dia­ble, com s’està demos­trant a Itàlia amb la pri­mera minis­tra, Gior­gia Meloni, tot i que sigui rival de Le Pen per encapçalar la ultra­dreta a Europa.

Marine enviarà el seu jove can­di­dat de 28 anys a les euro­pees Bar­de­lla com a pri­mer minis­tre, en cas de der­rota macro­nista a les legis­la­ti­ves, i ella es man­tindrà a distància per aca­bar de con­que­rir com­ple­ta­ment el poder a les pre­si­den­ci­als. Sobre­tot si, d’altra banda, l’esquerra es con­ti­nua bara­llant per saber qui ha d’encapçalar l’ano­me­nat front popu­lar que ha de subs­ti­tuir la coa­lició Nova Unió Popu­lar Ecològica i Social (Nupes) en qua­ran­tena per un camí de no retorn amb el seu líder Jean-Luc Mélenc­hon. En aques­tes euro­pees, el can­di­dat inde­pen­dent dels soci­a­lis­tes, el més mode­rat Rahaël Glucks­mann, ha pas­sat al davant, amb un 14%, de la can­di­data dels insub­mi­sos de Mélenc­hon, Manon Aubry, amb un 10%. Entre­mig, Els Verds han cai­gut al 5% i els comu­nis­tes ni tenen euro­di­pu­tats, amb menys d’un 2,5%. Un pano­rama no gaire engres­ca­dor per a un front popu­lar.

L’expre­si­dent de dre­tes Jac­ques Chi­rac se la va jugar el 1997, quan va deci­dir anti­ci­par les elec­ci­ons legis­la­ti­ves pen­sant que la seva victòria dos anys abans li dona­ria una majo­ria necessària. Se li va girar en con­tra i va haver de coha­bi­tar amb el soci­a­lista Lio­nel Jos­pin com a pri­mer minis­tre. En aquesta ocasió, la coha­bi­tació seria per pri­mer cop en la V República amb la ultra­dreta. No tar­da­rem gaire a saber-ho.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia