“Fem propostes assumibles, però les agafen com atacs”

El pri­mer man­dat nos­tre, l’ante­rior, érem un grup total­ment nou davant d’una alcal­dia de 16 anys. I ni ales­ho­res ni ara hi ha hagut comu­ni­cació amb el govern. Pot­ser pen­sa­ven que podríem fer pinya i no faríem gaire soroll, però la nos­tra obli­gació és pre­gun­tar, fer pressió perquè se solu­ci­o­nin els pro­ble­mes. En alguns aspec­tes veiem poca rigo­ro­si­tat i impro­vi­sació.

L’apar­ca­ment de ben­vin­guda al poble, llo­gat a la família d’un regi­dor, men­tre com­prem el ter­reny del cos­tat i s’hi acaba fent un parc, perquè és inun­da­ble. O el cen­tre cívic, que es va fer sense saber què hi posaríem a dins.

No ens res­po­nen les instàncies o pre­gun­tes públi­ca­ment. Ens diuen que anem a pre­gun­tar al des­patx, men­tre han supri­mit també les comis­si­ons infor­ma­ti­ves i ens han reta­llat els recur­sos, perquè ara els plens són cada tres mesos en comp­tes de cada dos. Tam­poc tenim accés a la junta de govern, més enllà de l’ordre del dia. Mol­tes de les pro­pos­tes que fem serien assu­mi­bles, però s’ho aga­fen mala­ment, com si fos­sin atacs, i la res­posta a les vota­ci­ons sem­pre acaba sent: “Nosal­tres som cinc i vosal­tres, només qua­tre.”

Hau­ria estat més posi­tiu asseure’s amb l’alcal­dessa de Bell­caire i mirar de recon­duir la situ­ació, ja que el Con­sell Comar­cal s’havia ofert a fer de mit­jan­cer. Hi podrien haver començat a pen­sar abans i ens hauríem estal­viat tenir ara mateix una dei­xa­lle­ria impro­vi­sada, que no com­pleix cap nor­ma­tiva, a tocar d’habi­tat­ges.

En matèria de sequera, fins no fa gaire encara emple­na­ven la màquina nete­ja­dora amb aigua pota­ble. Ara ja no, perquè vam pres­si­o­nar. Però hi ha algun sec­tor que porta vint anys pen­dent de con­nexió a la xarxa d’aigües fecals, men­tre s’hi con­ti­nu­a­ven auto­rit­zant noves cons­truc­ci­ons. Han anun­ciat zones d’ombra i s’estan ampli­ant vore­res en alguns car­rers, però sense saber encara de quin sen­tit que­da­ran, amb esco­cells buits tapats amb fus­tes perquè ningú no hi cai­gui a dins, encara sense reg per dego­teig i alguns ren­gles d’arbres nous que pro­jec­ten l’ombra a l’asfalt, al mig del car­rer. Espe­rem que hi posin algun banc i, si és pos­si­ble, sota alguna ombra.

Ha estat la gran obra dels últims quinze anys, i final­ment ja s’ha aca­bat. Ha que­dat bé, però penso que pot­ser no era impres­cin­di­ble, i han que­dat pro­ble­mes pen­dents encara de resol­dre, com seria el soter­ra­ment de les línies elèctri­ques, que con­ti­nuen pen­jant de les façanes.

Amb els diners que havíem estal­viat en els plens durant la covid, vam pro­po­sar crear una comissió per al seu repar­ti­ment entre fina­li­tats soci­als. Però encara espe­rem. Cal­dria enge­gar un pres­su­post par­ti­ci­pa­tiu, com fan altres muni­ci­pis, cosa que vam recla­mar en cam­pa­nya i quan va començar el man­dat. Però no veiem par­ti­ci­pació per enlloc.

Temps enrere hi havia una asso­ci­ació cul­tu­ral impul­sada per l’antic capellà, Vicenç Fiol, que orga­nit­zava acti­vi­tats com ara la Nit Jove. Però al final aquell caliu es va per­dre i la idea va que­dar en no res perquè no tenia suport econòmic de l’Ajun­ta­ment. Ara supo­sa­da­ment volen recu­pe­rar la pro­gra­mació cul­tu­ral de la cape­lla de Sant Andreu. Però amb gent de fora i sense comp­tar amb les veus del poble. Vin­dria bé una comissió de fes­tes, però aque­lla opor­tu­ni­tat es va per­dre i caldrà bus­car gent nova, perquè del grup ante­rior molts fins i tot ja no viuen aquí.

L’equip de govern ens va sor­pren­dre quan van par­lar de la pre­visió de pisos pro­te­gits en un solar al cos­tat de la Roqueta, a l’altra banda de la car­re­tera, però hi veiem molt de fum, perquè no veig que s’hagi fet gaire pressió per adqui­rir o ges­ti­o­nar el bloc de la Sareb [el banc dolent] que està ple d’ocu­pes. Tot just n’han tapiat algun. O fer un sim­ple cens d’habi­tat­ges buits. Ens hem con­ver­tit en un poble dor­mi­tori de Tor­ro­e­lla i no veiem gai­res ganes de pro­jec­tes rup­tu­ris­tes o inno­va­dors. Anar fent i no arris­car.

És això mateix: no arris­car. Però també van jurar i per­ju­rar que no apu­ja­rien tri­buts en cam­pa­nya i sis mesos després els van apu­jar. Es pot enten­dre, però no després d’haver-ho negat, i s’hau­ria pogut fer de manera més gra­dual. Però pot­ser així, de cop el pri­mer any, és una jugada perquè d’aquí a tres els veïns ja no se’n recor­din.

És una altra de les qüesti­ons sobre les quals sem­bla que l’alcalde no vol que se’n parli massa. I no sabem ben bé com està, però pot­ser perquè s’hi van ficar solets i ara no saben com sor­tir-se’n. Tenim la inqui­e­tud de saber com es farà la res­tau­ració, i no sabem si allà ja hi ha dipo­si­tats resi­dus com ara fri­gorífics o ren­ta­do­res. Ens agra­da­ria par­ti­ci­par de la comissió de segui­ment, però tam­poc ens n’han donat l’opor­tu­ni­tat, com en les de bar­ris o anti­frau muni­ci­pals.

És evi­dent que cal una solució viària, i dependrà de com es plan­tegi i quina afec­tació tin­gui per a la page­sia i el pai­satge. Però sem­bla evi­dent que de moment la Gene­ra­li­tat no hi posa diners.