Política

Amèrica Llatina

Veneçuela en l’era d’Elon Musk

Mentre es prepara una operació Guaidó 2.0, res fa pensar que porti enlloc la idea de repetir el fracàs del titella que van trobar el 2019 per fer de president interí de Nàrnia

Nicolás Maduro va gua­nyar les elec­ci­ons. Si més no, això és el que diu ell i l’auto­ri­tat elec­to­ral veneçolana, que si fa o no fa són el mateix. Des de l’estra­nya nit del 28-J, en què el supo­sat “millor sis­tema elec­to­ral del pla­neta” va tri­gar sis hores a expli­car el resul­tat, la pugna entre els que reco­nei­xen aquesta victòria i els que la neguen no ha ces­sat. De fet, l’opo­sició ja s’auto­pro­cla­mava gua­nya­dora de les elec­ci­ons fins i tot mesos abans de fer-se les vota­ci­ons, amb aren­gues mediàtiques que atri­bu­ei­xen a la seva líder, Maria Corina Mac­hado, “iman­tació espi­ri­tual a l’estil de Joana d’Arc” (sic). Defi­ni­ti­va­ment, com ara fa sis anys, a Veneçuela som al cap del car­rer entre un ofi­ci­a­lisme trampós i una opo­sició fana­tit­zada i espe­ro­nada per la ultra­dreta mun­dial.

Enmig, l’esquerra democràtica lla­ti­no­a­me­ri­cana és ban­de­jada en el seu intent de posar-hi una mica de seny. La seva posició reclama que es publi­quin les actes i s’escla­reixi el procés de votació. Colòmbia, el Bra­sil i Mèxic no han reco­ne­gut el tri­omf de Maduro, però tam­poc accep­ten una victòria opo­si­tora que, mal­grat res­pon­dre a una certa lògica, no s’ha acre­di­tat for­mal­ment. A Colòmbia aquesta posició ha cos­tat tota mena de crítiques al pre­si­dent Gus­tavo Petro. No és nou: la dreta mediàtica fa dos anys que col­peja des­ver­go­nyida con­tra qual­se­vol cosa que faci el pri­mer pre­si­dent d’esquer­res del país. Com una per­fecta cor­retja de trans­missió de l’ide­ari del popu­lisme ultra­con­ser­va­dor, els mit­jans fan la feina de des­mun­tar alter­na­ti­ves, posant tot­hom al mateix sac i ati­ant el fan­tasma del “tot és comu­nisme”.

El braç polític també tre­ba­lla. Diver­ses ini­ci­a­ti­ves colom­bi­a­nes s’han orques­trat als EUA con­tra el govern veneçolà, amb l’expre­si­dent Iván Duque i l’exam­bai­xa­dor Fran­cisco San­tos lide­rant les cons­pi­ra­ci­ons de dos cadàvers polítics eri­gits en esta­dis­tes d’ope­reta. Cal recor­dar que l’admi­nis­tració de Biden, mal­grat reconèixer Edmundo González com a gua­nya­dor, ha estat força més cau­te­losa del que ho va ser Donald Trump el 2018. I això és així perquè la recent libe­ra­lit­zació econòmica veneçolana, avui, asse­gura els interes­sos de les grans cor­po­ra­ci­ons nord-ame­ri­ca­nes, que és l’únic que importa a la super­potència. El petroli i el gas veneçolà con­ti­nuen sent cobe­jats com sem­pre ho han estat. De fet, són l’ori­gen d’una crisi que arrenca el 2002, quan les elits econòmiques veneçola­nes van fer el pri­mer intent de cop d’estat per fer fora Hugo Chávez.

És del tot creïble que el govern de Veneçuela hagi per­dut el favor dels ciu­ta­dans. La des­trossa en l’eco­no­mia de tants anys de san­ci­ons estran­ge­res ha afec­tat un poble que ja no pot més. Nicolás Maduro i la resta de jerar­ques, coop­tats per la cobdícia, han malmès amb la cor­rupció l’espe­rit de l’ano­me­nada “revo­lució boli­va­ri­ana”. Amb els mili­tars com a únic balu­ard, tot i les cri­des insur­rec­ci­o­nals de Mac­hado, el govern sem­bla resis­tir un cop més les esco­me­ses que li arri­ben d’arreu. Les pre­ben­des als uni­for­mats, que par­ti­ci­pen indi­vi­du­al­ment i col·lec­tiva dels rèdits de les empre­ses públi­ques, han mode­lat la seva fide­li­tat al madu­risme. A l’altra banda, una com­bi­nació de fanàtics reli­gi­o­sos i d’admi­ra­dors del thatc­he­risme pilo­ten una opo­sició que el fracàs podria tor­nar a desu­nir. Per ara, la pressió al car­rer i des dels minis­te­ris d’Afers Estran­gers de països de la dreta lla­ti­no­a­me­ri­cana sem­bla la seva única pro­posta. El pano­rama és com­plex i cal deter­mi­nació perquè les pro­pe­res set­ma­nes són deci­si­ves si es vol un canvi efec­tiu. Men­tre es pre­para una ope­ració Guaidó 2.0, res fa pen­sar que porti enlloc la idea de repe­tir el fracàs del tite­lla que van tro­bar el 2019 per fer de pre­si­dent interí de Nàrnia.

En un con­text de falsa pola­rit­zació, la geo­política força a pren­dre par­tit per la cor­rupció que para­sita el Palau de Mira­flo­res o pels esco­la­nets amb aspi­ra­ci­ons, mai aban­do­na­des, de ser­vir la plu­tocràcia petro­li­era que malda, única­ment, per pri­va­tit­zar i repar­tir-se l’empresa esta­tal veneçolana PDVSA. Per aca­bar-ho d’ado­bar, Maduro i el déu suprem de les xar­xes soci­als, Elon Musk, es des­a­fi­a­ven a un com­bat a cops de puny, mit­jançant pre­ci­sa­ment la xarxa que el mul­ti­mi­li­o­nari va com­prar fa un parell d’anys. Cal enten­dre la sor­tida de to de l’egòlatra sud-africà, perquè real­ment era difícil superar aquell “farem cops d’estat on vul­guem”, escrit durant el cop a Bolívia el 2020, en una demos­tració de la uti­li­tat real del vot en la democràcia libe­ral.

Josep Maria Frei­xes és lli­cen­ciat en història i té un màster en comu­ni­cació de con­flic­tes



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia