“Can Sagrera era una oportunitat d’or i es va perdre”

Era secretària de l’AMPA quan va escla­tar la rei­vin­di­cació de la gestió del men­ja­dor esco­lar. Va ser una acció molt potent i amb molta reper­cussió, i per a les elec­ci­ons em van venir a bus­car. Calia un canvi al muni­cipi.

Ha estat una experiència bru­tal i he dis­fru­tat. També he après mol­tes coses, de bones i de dolen­tes. He pogut estar en política en un moment per al país que m’ha engres­cat moltíssim.

Se n’ha d’apren­dre, també. S’ha d’apren­dre a ser regi­dora, a ser alcal­dessa i a estar a l’opo­sició, perquè ningú te n’ense­nya. El pri­mer que has de pen­sar és quin és el teu paper i què espe­ren els teus votants. És a dir, la gent que t’ha votat què espera que facis ara que no pots gover­nar, admi­nis­trar ni diri­gir. Des de l’opo­sició tens una pers­pec­tiva que abans no tenies.

El nos­tre paper és fis­ca­lit­zar. I, sobre­tot en tots aquells temes que con­si­de­rem que són molt impor­tants per al nos­tre muni­cipi, ser la gota malaia. Tot i això, col·labo­rem en tot el que podem: la Fira de la Llet, la festa major, els Reis…

La relació per­so­nal és cor­dial. En l’àmbit ins­ti­tu­ci­o­nal, la comu­ni­cació és ine­xis­tent més enllà de la que és obli­gatòria com ara que et comu­ni­quin que hi ha un ple o una reunió en el temps límit en què t’ho poden comu­ni­car i sem­pre a través de la via ofi­cial. No hi ha trans­parència. No sé si per volun­tat que no n’hi hagi o per ignorància o per impos­si­bi­li­tat de fer-ho bé. Hi havia un pro­to­col de com s’havia de comu­ni­car amb cri­te­ris periodístics, amb un lli­bre d’estil. Ha cai­gut i no s’ha subs­tituït per cap altre pro­to­col o cri­teri. No es comu­nica abso­lu­ta­ment res. La ciu­ta­da­nia no sap què es fa a l’Ajun­ta­ment. Només les acti­vi­tats cul­tu­rals a través de What­sApp. La comu­ni­cació ins­ti­tu­ci­o­nal és des­as­trosa i ens hem venut als interes­sos d’empre­ses i per­so­nes afins. És a dir, comu­ni­quem el que fan empre­ses i per­so­nes afins, evi­dent­ment sense cap con­tra­pres­tació econòmica, usant els canals de l’Ajun­ta­ment. El canal ofi­cial de l’Ajun­ta­ment i el web, a banda de l’agenda cul­tu­ral, ser­veix per fer pro­pa­ganda de deter­mi­na­des acti­vi­tats que fan empre­ses i per­so­nes afins. Ha pas­sat a ser un canal de publi­ci­tat. No hi ha una relació de l’acti­vi­tat de l’alcalde o de l’Ajun­ta­ment.

Podem dir que hi ha dos blocs. Per una banda, els pro­jec­tes que esta­ven sobre la taula i han cai­gut. Puc enten­dre que per a un equip de govern no siguin pri­o­ritàries deter­mi­na­des coses i que deci­deixi no tirar-les enda­vant, però hi havia dos pro­jec­tes molt impor­tants. L’un és el cen­tre cul­tu­ral Can Sagrera. Teníem 1.400.000 euros de sub­venció i en fal­ta­ven 600.000, que l’Ajun­ta­ment podia apor­tar en tres anys per poder-lo com­ple­tar. Sim­ple­ment s’ha dei­xat pas­sar el temps, perquè era un ajut Next Gene­ra­tion que impli­cava tenir-ho enlles­tit el 2025. S’ha dei­xat morir i no és per falta de diners. Perquè ara han rebut una sub­venció per arre­glar les cano­na­des d’aigua de Sant Dal­mai i Salitja, que era neces­sari can­viar-les; fal­ta­ven 600.000 euros i els han tro­bat. Can Sagrera no va interes­sar. I és difícil tor­nar a tenir una sub­venció d’un milió d’euros. Era una opor­tu­ni­tat d’or que s’ha dei­xat per­dre, i no per falta de diners. Un altre pro­jecte –i aquí sí que van dir que no hi cre­ien– era la via verda entre Vilobí i l’aero­port, per sota de la qual havia d’anar la cano­nada per con­nec­tar-se al Con­sorci d’Aigües Costa Brava. Ara no és neces­sari, però, d’aquí a deu anys, segu­ra­ment sí. El pro­jecte estava fet, teníem una sub­venció i se n’havia de dema­nar una altra per poder fer l’obra. No cre­ien en el pro­jecte i s’ha dei­xat. Després hi ha qüesti­ons que no són pro­jec­tes ni cos­ten diners i que ens poden per­ju­di­car com a muni­cipi. I són l’estació del TAV, l’ampli­ació de l’aero­port i la línia de molt alta tensió, a més de la depu­ra­dora de Sant Dal­mai. Són qüesti­ons per les quals estàvem llui­tant amb mobi­lit­za­ci­ons i ara l’Ajun­ta­ment ha dei­xat de ser-hi. S’ha venut al govern de la Gene­ra­li­tat i a l’espa­nyol, ja sigui per impotència, desídia, falta de conei­xe­ments, ignorància... I a interes­sos par­ti­cu­lars, com amb la depu­ra­dora de Sant Dal­mai.

El Con­sell Comar­cal de la Selva va fer el pro­jecte amb tres pro­pos­tes, les va valo­rar i va con­si­de­rar més adi­ent l’opció que no era gaire a prop de cap veí, però sí d’una fàbrica. La fàbrica va fer un pro­jecte alter­na­tiu i ha acon­se­guit que s’allu­nyi i per­ju­di­qui un grup de cases. L’Ajun­ta­ment ha donat suport a aquest pro­jecte. Per tot això, en cada ple insis­tim en totes aques­tes qüesti­ons. Perquè, si no dius les coses, és quan la gent fa el que vol. Pots per­dre, però has de llui­tar. Són qüesti­ons que no cos­ten diners, només esforç. Trobo a fal­tar, com a Ajun­ta­ment, fer pressió.

La seva gent és el punt fort. Tenim un grau d’asso­ci­a­ci­o­nisme i d’acti­vi­tat molt gran. Tot i ser tres pobles amb una manera de fer dife­rent, hi ha uni­tat. La gent de Vilobí es mou. El que tenim més defi­ci­ent és el trans­port públic. La comu­ni­cació amb bus és molt defi­citària.

S’ha fet un pla de sane­ja­ment. L’abril de l’any pas­sat, abans de les elec­ci­ons, vam dir que s’havia de fer. L’ha fet la Dipu­tació de Girona. Sem­blava que havia de ser un suflé a punt d’explo­tar, però ara es veu que s’ha desin­flat i ens el podem men­jar. Estem tots tran­quils. El que crec que pas­sarà és que la cançoneta de la falta de diners durarà tota la legis­la­tura i amb aquesta excusa no es farà res. Quan van entrar a l’Ajun­ta­ment, ja sabien quins eren els números, però mal­grat tot el pri­mer que van fer va ser apu­jar-se el sou. La diferència rau en com afron­tes una situ­ació. Van apu­jar-se el sou i van gas­tar-se molts diners en la festa major, a més de reta­llar en cul­tura i edu­cació i ser­veis; per a nosal­tres, sen­si­bles. Pre­fe­reixo fer la mei­tat de la festa major que no obrir l’espai jove o eli­mi­nar el reforç edu­ca­tiu. No hi ha un pla de man­dat ni pla­ni­fi­cació.