Marginats del món, uniu-vos

Que Pyongyang no és cap ger­ma­neta de la cari­tat, ja ho sabem. La dinas­tia Kim governa amb mà de ferro la República Popu­lar de Corea del Nord des fa tres gene­ra­ci­ons. En altres llocs del món també hi pas­sen coses sem­blants. Però a vega­des no en tenim memòria. O, sim­ple­ment, no la volem tenir, que és pit­jor. En qual­se­vol cas, és cert que Kim Il-Sung inicià una par­ti­cu­lar dinas­tia comu­nista esta­li­nista. El seu fill Kim Jong-il la va con­ti­nuar. El seu net Kim Jong-un l’ha ampliat. I la bes­neta Kim Ju-ae ja està pre­pa­rada a la rampa de sor­tida.

Però més enllà de l’estridència que ens pot cau­sar l’existència d’un model dinàstic en un sis­tema comu­nista, allò encara més relle­vant és que Corea del Nord és una rara avis. Al cap i a la fi, si tenim un model esta­li­nista per excel·lència a escala mun­dial avui dia, aquest no és altre que el de Pyongyang. L’esta­li­nisme s’ins­taurà a l’URSS a par­tir de 1928 i en els estats satèl·lits de l’URSS o vin­cu­lats a ella, a par­tir de 1948/49. Així, doncs, Corea del Nord es troba anco­rada en una lògica mun­dial de guerra freda, quan ja no ens tro­bem ni tan sols en la glo­ba­lit­zació post 1991 i hem començat a cami­nar per la nova glo­ba­lit­zació des del 2022. La República Popu­lar de la Xina ha fet una tran­sició ago­sa­rada i ha con­ver­tit el model capi­ta­lista en el seu motor econòmic. Però el par­tit segueix sent el par­tit i, per tant, l’estat és a les seves mans. Un par­tit que, des de 1949, ha estat clau per a la sub­sistència econòmica, però també mili­tar, de Corea del Nord. Històrica veïna. I amb un model d’estat amb algu­nes simi­li­tuds. Mos­cou, durant la seva etapa soviètica, també hi va aju­dar. Però després de 1991 ja va ser una altra cosa.

No obs­tant, el 2024 ha tor­nat a unir Mos­cou amb Pyongyang. Un dels mar­gi­nats del 1991 i del 2022 ha tru­cat a la porta d’un dels altres mar­gi­nats. De fet, Pyongyang el podríem ano­me­nar el lum­pen mar­gi­nat amb majúscu­les, mar­gi­nat entre els mar­gi­nats. Per tant, real­ment ens ha de sor­pren­dre que s’hagin tro­bat? De fet, no podria recor­dar una mica, però amb ves­ti­men­tes dife­rents, l’amor platònic amb què Brus­sel·les i Was­hing­ton man­te­nen una par­ti­cu­lar lluna de mel que diri­geix amb eficiència con­tras­tada i mà esquerra, com estem com­pro­vant dar­re­ra­ment, la glo­ba­lit­zació i la nova glo­ba­lit­zació?

És clar, el pro­blema dels mar­gi­nats és que no seguei­xen el fil de l’esta­blish­ment. I ara aca­bem de veure com molt ama­ble­ment Corea del Nord –que, no ho obli­dem, és un estat que tècni­ca­ment encara no ha sig­nat la pau amb l’altra Corea després de la guerra de 1950-1953, en la qual els EUA hi van tenir alguna cosa a veure– envia sol­dats cap a Mos­cou. I per què no pot fer-ho? O és que Brus­sel·les i Was­hing­ton no estan envi­ant arma­ment i diners a dojo cap a Ucraïna? O és que només l’esta­blish­ment té dret a tei­xir ali­an­ces i a exe­cu­tar-les? Destí de tot ple­gat: el front d’Ucraïna. Una evidència: la Fede­ració Russa neces­sita repo­sar infan­te­ria i la busca allà on li n’ofe­rei­xen. Entre mar­gi­nats s’ente­nen, que algú diria. Kíiv, en canvi, sem­bla no neces­si­tar aquesta repo­sició exte­rior en un exer­cici de con­tor­si­o­nisme que algú ens haurà d’expli­car quan acabi la guerra.

I més tenint pre­sent que la guerra d’Ucraïna és inter­na­ci­o­nal sense cap matís pos­si­ble. Ara ja podem dir que, ofi­ci­al­ment, tres con­ti­nents hi estan impli­cats. Pri­mer Europa, esce­nari mate­rial –ja hi estem acos­tu­mats des de 1914–. Després Àsia i Amèrica, amb suport actiu de sub­mi­nis­tra­ment de recur­sos bèl·lics –els pri­mers en l’aspecte humà i mate­rial (no obli­dem també l’ajut tècnic de drons ira­ni­ans a Mos­cou), i els segons només en l’aspecte mate­rial, almenys teòrica­ment–. Quin rum-rum que fa això que ens hi pes­si­ga­rem els dits. I més si tenim pre­sent que a l’altre extrem d’Àsia tenim una altra guerra, i molt més desi­gual que la d’Ucraïna. En aquesta altra, el con­ti­nent asiàtic i l’ame­ricà hi estan impli­cats de ple... i amb pers­pec­tiva que tru­qui a les por­tes del nord d’Àfrica. Guerra d’Ucraïna, guerra de Gaza, Europa, Àsia, Amèrica (i pot­ser Àfrica). Fa falta dir alguna cosa més?

Pot­ser sí. És fàcil acu­sar Pyongyang de mili­ta­risme. De fet, és una rea­li­tat incon­tes­ta­ble. Si no hagués estat pel seu arma­ment nuclear, de ben segur que l’estat nord-coreà hau­ria estat engo­lit per la glo­ba­lit­zació. Bé, per ser més pre­ci­sos, engo­lit per Was­hing­ton. Tal com els EUA ja van fer amb el Japó des de mit­jan segle XIX i espe­ci­al­ment des de mit­jan segle XX. O com molt bé ha sabut fer amb l’altra Corea des del 1950, per exem­ple. No obli­dem que el Pacífic és el seu par­ti­cu­lar Mare Nos­trum, amén de l’Atlàntic, que dona lloc a aque­lla ins­ti­tució tan llo­a­ble ano­me­nada OTAN que per fi ha tro­bat a Ucraïna alguna cosa de pes a fer des del 1991.

I ens hem de pre­gun­tar: quina mà se li ha ofert a Pyongyang durant aquests anys per sor­tir del seu aïlla­ment? I, sobre­tot, quins recur­sos finan­cers se li han ofert? Pyongyang ha bus­cat poc la seva con­nexió inter­na­ci­o­nal. Però és que se li ha ofert encara menys. Només Pequín ha mirat cap al seu veí. I Putin ara. Per cert, un altre exer­cici de con­tor­si­o­nisme. No hem d’obli­dar que Putin va denun­ciar el comu­nisme de Lenin com l’ori­gen del desen­vo­lu­pa­ment d’un arti­fi­cial naci­o­na­lisme ucraïnès que es tro­ba­ria dar­rere –jun­ta­ment amb l’OTAN– de l’amenaça a la segu­re­tat naci­o­nal de Rússia. I, per tant, la jus­ti­fi­cació del 2022. Però ara ha pac­tat amb un estat comu­nista. Això sí, esta­li­nista i no leni­nista. Però no és un tema de matís. És prag­ma­tisme en estat pur. Això sí, entre mar­gi­nats.

En defi­ni­tiva, si recor­dem la dar­rera cimera dels BRICS, la con­so­li­dació del Sud Glo­bal o ara l’aliança mili­tar entre Mos­cou i Pyongyang, pot­ser allò que hauríem de pen­sar és quan­tes coses s’han fet de manera erràtica per part dels ges­tors mun­di­als des de 1991. Per això, com una gota malaia, els mar­gi­nats van ero­si­o­nant aquest cas­tell de car­tes glo­bal. I men­tres­tant, un vell mar­gi­nat, però en aquest cas com a esta­blish­ment, torna a entrar a escena. A Trump, apar­tat durant qua­tre anys del poder polític de la pri­mera potència mun­dial, no se li podrà reba­tre que, durant la seva ante­rior pre­sidència, no esta­ven pre­sents ni la guerra d’Ucraïna ni la de Gaza. O que es van des­ta­par sos­pi­to­sos nego­cis mili­o­na­ris del fill de Biden amb les auto­ri­tats ucraïneses. I més coses encara, la seva sin­to­nia per­so­nal, i es pot dis­cu­tir si política, amb Putin. Si a això hi afe­gim les estridències de qui serà el seu vice­pre­si­dent, Vance, que va asse­gu­rar en cam­pa­nya elec­to­ral que Was­hing­ton reti­ra­ria automàtica­ment el suport mili­tar a Ucraïna, fan que Zelenski pensi que no venen bons dies. El pre­si­dent ucraïnès apunta a mar­gi­nat amb majúscu­les. Kim Jong-un també sap que man­tindrà aquest esta­tus. Trump és molt Trump. Als rojos no s’hi apro­parà mai. I, men­tres­tant, Neta­nyahu s’infla com un glo­bus. De fet, tal com estem, pot­ser un tal Marx, podria ser el des­llo­ri­ga­dor. Grouxo, no pas Karl.