Les ferides republicanes
Oriol Junqueras recupera la presidència d’ERC després d’un procés congressual especialment convuls i mesos de batalla interna sense treva
Un 52,2% a favor d’Oriol Junqueras i un 42,2%, de Xavier Godàs. La segona volta del Congrés d’ERC va certificar la victòria de la candidatura de Militància Decidim i el retorn de Junqueras a la presidència del partit. Però, més enllà de les xifres, el procés congressual que han viscut els republicans ha estat especialment tens. Durant els darrers mesos hi ha hagut de tot: un munt de sortides de to a les entrevistes que han concedit o en els actes que han protagonitzat els candidats; algunes filtracions a la premsa per erosionar els adversaris, i una guerra sense treva a les xarxes socials, amb escrits que no semblaven correspondre a militants d’un mateix partit, sinó més aviat a enemics irreconciliables.
L’escenari que s’obre a partir d’ara no serà gens senzill. En la seva primera compareixença com a president reescollit, Oriol Junqueras va assegurar que s’havia acabat “el temps de les candidatures” i que a partir de la votació de dissabte passat “només hi ha un partit, ERC”. En el mateix sentit es va expressar la nova secretària general, Elisenda Alamany, qui va allargar la mà a la resta de candidatures. Però, més enllà dels desitjos, recosir el partit després de la batalla oberta de les darreres setmanes s’intueix com un repte complex, encara més quan bona part dels càrrecs institucionals del partit s’han pronunciat públicament i les diferents candidatures tenen representants a les principals institucions del país, des del Parlament fins a les diputacions i els ajuntaments.
La batalla interna que ha viscut ERC ha deixat pocs dirigents al marge. Alguns van signar el manifest en el que es demanava una “renovació general de la cúpula dirigent”. D’altres van anar afegint-se, de forma més o menys activa, a les candidatures que s’han anat confegint. Hi ha qui ha pres partit de manera discreta, sense atiar excessivament les brases; però d’altres s’han desfogat a gust, ja sigui en alguna entrevista o article a la premsa o al món incontrolable de les xarxes socials, en què no hi hagut cap mena de continència verbal. També hi ha hagut, però, qui ha intervingut amb comptagotes i, quan ho ha fet, ha estat per expressar la seva incomoditat. Un d’aquests ha estat David Minoves, que va entrar a militar a ERC el 1986, quan només tenia disset anys, i a partir d’aleshores va ocupar diferents càrrecs, primerament el de secretari general de les Joventuts d’Esquerra Republicana (1994-1996) i més endavant a la direcció del partit (1996-2011). Actualment és un militant de base, president del Ciemen i tertulià . Minoves reconeix que l’enfrontament dels darrers mesos li ha produït una barreja de “perplexitat, tristor i malestar”. I ho desgrana així: “Perplexitat per descobrir després del 12 de maig com una direcció que semblava cohesionada que havia pilotat el partit durant 13 anys s’esberlava en pocs dies. Tristor perquè el debat ha estat sobre persones i no sobre projectes, amb el retrovisor posat i ple de retrets i males pràctiques. I malestar perquè la polarització ha arrossegat a gairebé tothom qui ha tingut alguna responsabilitat orgànica o institucional mentre els adversaris menjaven crispetes contemplant l’esbudellament a les xarxes socials.”
Un altre militant històric que no s’ha significat ha estat Josep Bargalló, qui milita a ERC des del 1995 i ha estat tinent d’alcalde de Torredembarra, diputat al Parlament i conseller en diverses ocasions. Quan li preguntem sobre algun antecedent equiparable, recorda el precedent de l’enfrontament entre Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, que qualifica de “més dur internament”. El que ha viscut els darrers mesos ha estat, però, el “més dur pel que fa a l’expressió pública”. Bargalló va assistir com a militant de base a la presentació de les tres candidatures que es va fer a la secció local de Torredembarra i destaca que el clima que hi havia era “sempre en positiu, amb argumentacions i sense ni un punt d’agror”. En contrast amb això, però, les xarxes i les noticies als mitjans de comunicació reflectien “tot el contrari”. En aquest sentit, considera que allò que ha diferenciat aquest procés congressual dels altres que ha viscut ERC al llarg de la seva història ha estat “un excés d’exposició pública i, especialment, tota una colla de gent, de dins i de fora, llançant exabruptes i insults, que tapaven les argumentacions, arribant fins i tot a les fakes. Evidentment que això ha passat per la importància i la facilitat de les xarxes, però en l’origen de la tensió tampoc no podem oblidar ingredients com els efectes de la repressió i els mals resultats electorals, producte, ben segur, d’un conjunt continuat d’errors propis, però també –i de vegades s’oblida– dels encerts dels altres. I també per la manca de resposta ràpida i efectiva a l’hora d’aclarir tots els lamentables i injustificables successos d’estructures paral·leles, cartells de falsa bandera i tot això”.
Un altre dirigent històric és el reusenc Ernest Benach, que milita a ERC des de fa trenta-set anys. Durant aquest període reconeix que havia viscut tres enfrontaments equiparables: “El darrer va ser el 2008, que també va ser molt dur. Va guanyar Joan Puigcercós i després les urnes van dictar sentència, semblant al que ha passat ara.” D’aquests antecedents n’extreu una conclusió en positiu: “El partit sempre se n’ha sortit, i amb el temps n’ha sortit reforçat. Hi ha tanmateix una condició que es repeteix sempre després de les crisis: que els qui es queden fan l’esforç d’entendre’s, pacten un full de ruta i es posen a pencar de manera generosa. Quan estàs fotut no hi ha cap altra alternativa. Diàleg, unitat d’acció, generositat i no fer més sang de la que ja s’ha produït.”
Com recosir el partit
Benach, que va representar ERC a diverses institucions, des de l’Ajuntament de Reus fins al Parlament, on va ser president durant set anys, dona valor al fet que les tres consultes que s’han fet en pocs mesos han tingut “una participació extraordinària”. I defensa que aquest “és un valor que s’ha d’aprofitar”. A banda d’aquesta participació, Bargalló reconeix que “els resultats de les votacions precongressuals, en primera i segona volta, van ser clars. Qui va obtenir la majoria ho va fer clarament, però no pas de manera hegemònica. Qui no va obtenir la majoria de suports de la militància, no va estar-hi molt a prop però va obtenir un nombre substantiu i significatiu de vots”. A partir d’aquesta diagnosi, considera que el primer que han de fer els diferents sectors és “ser conscients del seu paper, del paper que els ha atorgat la militància, que ha reconegut una diversitat interna, que significa riquesa en el debat i no és cap excusa de trencadissa. ERC no és –ni ha de ser– un partit d’hegemonies internes, i la militància ha triat un camí i, en la seva majoria, espera que tothom sàpiga estar a l’alçada”. Minoves considera que és clau el “factor humà” i considera que “del que hem estat parlant aquests darrers mesos no era de política sinó de confiança, i la confiança costa molt de guanyar i molt poc de perdre. Per recosir cal tornar a teixir confiances interpersonals, i això només es pot fer des de l’empatia, la generositat i les ganes de sumar. No es tracta de fer amics, però si de sortir de la bombolla. I aquí l’actitud de totes les parts és clau”.
Per la seva banda, Benach considera que és prioritari que després de la votació del passat 14 de desembre s’abandoni “el marc mental de guanyadors i perdedors. I no és fàcil, però ara mateix és indispensable”. A partir d’aquí, l’expresident del Parlament té molt clar quina ha de ser l’actitud que han de tenir els uns i els altres: “Els guanyadors han de ser generosos i entendre que aquest projecte necessita tothom, i això significa diàleg i més diàleg. Ni venjances ni imposicions, sobretot diàleg. I els que no han guanyat han d’ajudar que el vaixell suri i avanci en la direcció adequada. ERC només es pot entendre com a projecte col·lectiu, de tothom que en forma part. D’aquí a dos mesos, en el tancament del congrés s’ha de visualitzar el tancament de ferides i una clara millora de la convivència. Personalment tinc amics a les diferents candidatures que s’han presentat, i no entendria que aquesta bona gent, en qui confio absolutament, no fessin l’esforç d’entendre’s pel bé del partit i del país.”