Els alumnes predilectes de Pequín

El 20 de desembre, el govern de la regió administrativa especial de Macau va celebrar amb grans actes i festivitats el 25è aniversari del seu traspàs de sobirania a la Xina, un esdeveniment que va tenir lloc dos anys i mig després que el Regne Unit fes el mateix amb Hong Kong i que va posar fi definitivament a les colònies europees a l’Àsia. Aquestes cerimònies no només reflecteixen l’orgull oficial pels èxits econòmics i socials assolits durant aquest quart de segle, sinó que també aspiren a reforçar la narrativa oficial sobre l’èxit del model “un país, dos sistemes”, en un context marcat per tensions polítiques creixents i desafiaments contra les llibertats individuals a la Xina i al continent asiàtic. A més, l’assistència als actes del president xinès, Xi Jinping, destaca la importància simbòlica d’aquest aniversari per a Pequín.

Tot i que els portuguesos van arribar a aquest racó de la Xina al segle XVI, Macau sempre ha estat una petita ciutat comercial que mai va captar l’atenció desitjada, similar al bon alumne que no causa problemes. De fet, Portugal mai va prestar gaire atenció a aquesta colònia en comparació amb enclavaments com Goa, Ceilan i Bombai. El 1557, Macau va ser llogat a Portugal per la dinastia Ming com a port comercial, a canvi de l’ajuda portuguesa contra els atacs del pirata xinès Cham-Si-La. Fins al 1842, va ser l’únic enclavament europeu a la Xina. L’imperi portuguès va administrar la ciutat sota la sobirania xinesa fins al 1887, quan, mitjançant un acord mutu, Macau es va convertir oficialment en una colònia.

Avui dia, la Declaració Conjunta sobre la Qüestió de Macau i la seva llei bàsica estableixen que la regió mantindrà un alt grau d’autonomia almenys fins al 2049. Aquest marc deixa en mans del Consell d’Estat xinès la defensa militar i els afers exteriors, mentre que Macau conserva el seu sistema legal, la força de seguretat, la pataca com a moneda, i polítiques pròpies en duanes i immigració. A més, participa en organitzacions i esdeveniments internacionals que no exigeixen sobirania, com els Jocs Asiàtics, els Jocs Olímpics i les classificacions per a campionats mundials de diversos esports, inclosos el futbol i el tennis de taula.

El president de la Fundação Oriente i governador substitut de Macau entre el 1986 i el 1987, Carlos Monjardino, va expressar recentment en una entrevista amb l’agència Lusa la seva preocupació per l’acceleració del procés d’integració de l’antiga colònia impulsat per la Xina i va admetre que la “reunificació” és una realitat. Tot i això, l’exgovernador reconeix que aquesta acceleració es percep menys que a Hong Kong: “Nosaltres [portuguesos i macauencs] no ens manifestem com ho va fer Hong Kong el 2019.” “Sempre hem tingut una actitud que la Xina accepta millor que la dels britànics i la del poble hongkonguès. Sempre hem estat bons alumnes, una característica que també ens defineix com a país i civilització”, hi afegia.

Malgrat l’article 9 de la llei bàsica, que garanteix l’oficialitat del portuguès, l’idioma de Camões està també en una situació d’extrema debilitat en relació amb el cantonès, el mandarí i, fins i tot, l’anglès. La disminució de l’ús del portuguès en la vida quotidiana i en els àmbits administratius genera dubtes sobre el futur d’aquesta llengua a la regió i sobre l’efectivitat de les polítiques lingüístiques actuals per preservar la seva presència i vitalitat a l’antiga colònia portuguesa. Tot i que l’oficialitat del portuguès exigeix que els candidats a funcionaris públics a Macau dominin aquesta llengua, i ser funcionari públic a la regió ofereix condicions laborals i salarials atractives, en l’àmbit popular –més enllà dels rètols dels carrers– és excepcional sentir portuguès passejant de manera fortuïta per l’antiga colònia lusitana.

Pel que fa al macauenc, una fascinant llengua criolla de base portuguesa formada al segle XVI amb influències del cantonès, el malai i el cingalès que va desenvolupar un paper crucial en la comunicació fins al segle XIX, avui dia està en “perill crític”, segons la Unesco. A hores d’ara, amb prou feines una cinquantena de parlants conserven aquesta llengua, gairebé convertida en una peça de museu, un patrimoni lingüístic i cultural valuós però extremament fràgil. La recent pèrdua d’Aida de Jesús, coneguda com la “padrina de la cuina macauenca”, que va morir als 105 anys, va suposar un cop molt significatiu per a la comunitat de parlants del crioll portuguès.

Macau ha passat de ser un discret i antic port portuguès a esdevenir el centre de casinos més ric del món i, de fet, és l’únic lloc a la Xina on és permès el joc. Mentre que a Pequín milions d’apostadors accedeixen a jocs en línia estrangers mitjançant webs semiclandestines deslocalitzades, Macau s’ha consolidat en els darrers anys com la capital mundial del joc, per sobre de Las Vegas el 2006 i enmig d’una lluita entre rivals xinesos i nord-americans pel domini global.

Tot i que en aquesta antiga colònia portuguesa s’han blanquejat desenes de bilions d’euros, amb la situació econòmica actual de la Xina, el govern vol aturar la fuita de capitals i les nombroses tríades, les màfies locals que actuen on Pequín no exerceix completament el poder. Segons les autoritats macauenques, el nombre de membres de tríades que es dedicaven a l’intercanvi de diners dins dels casinos i complexos integrats de Macau s’ha reduït fins a un 90% des que va entrar en vigor, l’octubre passat, la nova llei sobre delictes de joc il·legal.