Campanes al vol a Síria

La minvant comunitat cristiana a Síria treu l’esperit nadalenc. Els residents cristians guarneixen els carrers des de fa més de dues setmanes, com si Nadal fos enguany una ocasió per celebrar una alegria superior a aquesta festivitat. El 8 de desembre va fugir del país Baixar al-Assad, un president que intentava ser vist com un protector de les minories en un territori on la majoria de la població és musulmana sunnita. Amb el pas dels dies, molts membres de comunitats com la cristiana i la drusa veuen la caiguda del dictador com a positiva.

Al carrer Recte del barri cristià de Damasc els cafès estan vestits de Nadal. Aquesta avinguda, emmarcada entre portes romanes, conflueix amb carrerons engalanats on els propietaris dels comerços aixequen arbres de Nadal a l’interior dels establiments. A l’exterior, els llums pengen entre els edificis de la Ciutat Vella, cobrint els transeünts.

Fora de l’atapeït cor de la ciutat, hi apareixen mercats de Nadal, i residents de tot grup religiós s’hi passegen mentre continuen incrèduls per la velocitat amb què les coses han canviat al país. Ara, un grup islamista antigament vinculat a la xarxa Al-Qaida té la paella pel mànec a Síria, però els esforços dels seus dirigents per transmetre tranquil·litat a les minories, inclosa la cristiana, creen un clima en què l’esperança supera el temor pel que pugui arribar.

El primer avís de les tensions religioses ha arribat aquest dissabte, quan la crema d’un arbre de Nadal a la plaça principal d’Al-Suqaylabiyah, ciutat de majoria cristiana al centre de Síria, difosa en vídeo, ha provocat manifestacions irades de cristians d’arreu del país.

La ciutat més gran de Síria va marcar l’ofensiva que duria la milícia Hayat Tahrir al-Sham a esdevenir l’actor principal de l’actual govern de transició. Alep va ser la primera gran conquesta de l’operació, i la que va convertir els homes liderats per Ahmed al-Sharaa –abans conegut com a Abu Mohammad al-Julani, nom amb què es presentava com a combatent– en aspirants reals a treure Al-Assad de palau.

Ara, Alep esdevé també una demostració de la manera com els islamistes suposadament reformats puguin tractar la comunitat cristiana. El 9 de desembre, tot just l’endemà de la fugida d’Al-Assad a Moscou, els líders de les comunitats cristianes d’Alep es van reunir amb els representants dels grups armats que havien pres el control de la ciutat una setmana enrere. El jesuïta Antoine Audo, bisbe caldeu d’Alep, va assegurar a la premsa: “Tots vam ser-hi presents: bisbes, sacerdots i religiosos.” La reunió, hi afegia, va ser “molt positiva”.

Els nous líders sirians, segons el bisbe Audo, pretenien que aquesta cimera sense precedents servís per “generar confiança”. Aparentment, aquestes noves forces islamistes es van comprometre que les campanes continuaran repicant al cel d’Alep i a abstenir-se de regular les vides dels cristians. “Al contrari”, indica Audo. “Ens van assegurar que hi hauria respecte per les nostres tradicions i les nostres pregàries. Jo els vaig dir que nosaltres, com a cristians àrabs, representem una realitat única al món. Els vaig recordar la contribució dels cristians a la història, que els cristians no poden ser considerats ciutadans de segona, i que el concepte de dhimmi [ciutadans no musulmans d’un territori guiat per la llei islàmica] pot ser interpretat de manera positiva.” Segons el bisbe Audo, els islamistes van mostrar interès en les seves consideracions, que van més enllà d’allò religiós: “No hi ha electricitat, tot és car, i molta gent té dificultats per alimentar-se.”

Els cristians representaven el 10% de la població del país abans de l’esclat de la guerra, el 2011. Des d’aleshores, molts han fugit a l’estranger o han donat suport al règim d’Al-Assad per por de l’alternativa salafista, una narrativa que ha justificat la perpetuació dels Al-Assad al poder, fent creure que no hi ha una tercera via. Alep també perd població cristiana. Durant el transcurs del conflicte civil, la ciutat ha passat de tenir 200.000 cristians a tot just 20.000, segons líders de la comunitat.

Les trobades públiques entre dirigents islamistes i comunitats cristianes no eviten que n’hi hagi que actuïn amb prudència. Alguns restaurants d’Alep han optat per amagar les begudes alcohòliques que oferien amb normalitat fins fa pocs dies. El pare Bahjat, capellà de la catedral llatina d’Alep, es mostra optimista: “Sobre el terreny, no hem vist cap acte de discriminació, així que estem plens de confiança que la nostra gent pugui coexistir en pau.”

Més enllà de Síria, el 25 de desembre serà viscut amb dificultat en altres territoris que envolten l’Estat d’Israel. Els cristians de la Franja de Gaza, com els dos milions de persones restants que es troben atrapades a l’enclavament palestí, passen els dies centrant-se a sobreviure a una ofensiva que experts en dret humanitari consideren un genocidi. A Betlem, municipi palestí a la Cisjordània ocupada, la ciutat ha cancel·lat el Nadal per segon desembre consecutiu perquè no es veu amb cor de celebrar res mentre Israel continua metrallant Gaza.

Al sud del Líban, on s’aguanta per un fil un alto el foc entre Israel i la milícia libanesa Hezbol·là –que s’acaba a finals de gener–, els residents fan tots els possibles per celebrar el Nadal. A Derdghaiya, un bombardeig israelià en el marc de l’ofensiva contra Hezbol·là va destruir l’església grega catòlica del municipi, del segle XVIII. Atacs israelians ja havien damnificat l’església en dues guerres anteriors. El pare Maurice el Khoury recorda a la premsa el moment en què va veure l’estat de l’església després de treballar-hi onze anys: “La meva pressió sanguínia va augmentar. Vaig perdre l’equilibri i em vaig haver de recolzar sobre una paret.” Ara el pare fa misses en una habitació subterrània, on mira de reconfortar els fidels: “Aquest espai s’assembla més a la cova on Jesús va néixer.”