Política

El fantasma rus

En els darrers dies s’ha acabat de desmuntar del tot la trama russa orquestrada pel jutge Joaquín Aguirre

La investigació judicial ha tingut de tot, des de filtracions a la premsa fins a declaracions polítiques del jutge instructor

Pocs dies després de l’operació policial, es va filtrar el sumari i converses alienes a la investigació
El calvari no ha acabat per l’aplicació de l’amnistia, sinó per la inexistència de qualsevol indici delictiu

El 28 d’octu­bre del 2020, en plena pandèmia, la Guàrdia Civil va dur a terme 31 escor­colls en vuit par­tits judi­ci­als i 21 deten­ci­ons d’empre­sa­ris, polítics i fun­ci­o­na­ris. En cadas­cun dels “objec­tius” es va repro­duir la mateixa dinàmica: els agents, coberts amb pas­sa­mun­ta­nyes i armats amb metra­lle­tes, van bai­xar dels vehi­cles Jeep a tota velo­ci­tat i van entrar com un tsu­nami sense atu­ra­dor. Un dels objec­tius de l’ope­ració era l’ajun­ta­ment de Cabrera de Mar, on van escor­co­llar de dalt a baix el des­patx de l’alcalde i van dur-lo a comis­sa­ria, tot i que van dei­xar-lo en lli­ber­tat aque­lla mateixa tarda després de negar-se a decla­rar. De fet, els 21 detin­guts van recu­pe­rar la lli­ber­tat al cap de menys de 48 hores, sense ni tan sols mesu­res cau­te­lars.

La vin­cu­lació d’un pos­si­ble finançament o suport rus a la causa cata­lana havia sor­git alguns mesos enrere, quan es va loca­lit­zar una con­versa de l’empre­sari Víctor Ter­ra­de­llas amb David Madí, exdi­ri­gent de CDC, i l’excon­se­ller d’ERC Xavier Ven­drell, en la qual s’afir­mava que s’envi­a­rien 10.000 sol­dats rus­sos per donar suport al procés inde­pen­den­tista. No hi havia cap con­versa de Ter­ra­de­llas amb l’expre­si­dent Puig­de­mont, que la justícia va per­se­guir durant mesos sense èxit. Ter­ra­de­llas era inves­ti­gat per pre­sump­tes sub­ven­ci­ons irre­gu­lars con­ce­di­des a algu­nes ONG pro­pe­res a Con­vergència Democràtica de Cata­lu­nya des de la Dipu­tació de Bar­ce­lona, i l’àudio del seu mòbil es va con­ver­tir en la pri­mera peça del cas Vol­hov, que aca­ba­ria deri­vant en diver­ses peces judi­ci­als.

L’ope­ració inten­tava esquit­xar el procés inde­pen­den­tista amb pre­sump­tes irre­gu­la­ri­tats a l’hora d’acon­se­guir deter­mi­na­des adju­di­ca­ci­ons. I, al mateix temps, el vin­cu­lava amb el govern de Vladímir Putin. Hom estava obse­dit a demos­trar que el Krem­lin estava real­ment dis­po­sat a enviar un exèrcit de 10.000 sol­dats per pren­dre el con­trol efec­tiu del ter­ri­tori i a finançar-lo a través de crip­to­mo­ne­des. Amb tot això, s’hi bar­re­ja­ven històries d’espies i sica­ris del ser­vei d’intel·ligència mili­tar rus que es pas­se­ja­ven tran­quil·lament per Bar­ce­lona durant els dies més inten­sos del procés. Fins i tot la tra­ducció d’una novel·la per part de Josep Lluís Alay, cap de l’ofi­cina de l’expre­si­dent Car­les Puig­de­mont, va ser con­si­de­rada una prova irre­fu­ta­ble de la pre­sumpta ingerència russa.

En el moment de donar-se a conèixer l’ope­ració, la por­ta­veu del govern, Merit­xell Budó, va vati­ci­nar: “Massa sovint hem vist ope­ra­ci­ons simi­lars i acu­sa­ci­ons gravíssi­mes que han aca­bat en no res.” La reacció també es va pro­duir per part de les auto­ri­tats rus­ses, si bé s’ho van pren­dre amb més sen­tit de l’humor. La mateixa tarda que es va donar a conèixer l’ope­ració, l’ambai­xada russa a Espa­nya va publi­car una piu­lada en què asse­gu­rava: “La infor­mació apa­re­guda als mit­jans espa­nyols sobre l’arri­bada de 10.000 sol­dats rus­sos a Cata­lu­nya és incom­pleta. Cal afe­gir dos zeros al nom­bre de sol­dats i allò més impor­tant de tota aquesta cons­pi­ració: les tro­pes hau­rien de ser trans­por­ta­des per avi­ons Mosca i Xato aco­blats a Cata­lu­nya durant la Guerra Civil i ama­gats en un lloc segur de la serra cata­lana fins al moment de rebre l’ordre xifrada d’actuar.” L’endemà, en una roda de premsa de la por­ta­veu del Minis­teri d’Afers Exte­ri­ors rus, va qua­li­fi­car aquesta infor­mació d’“absurda” i va afir­mar que les decla­ra­ci­ons es basa­ven “exclu­si­va­ment en les mani­fes­ta­ci­ons de repre­sen­tants de les for­ces sepa­ra­tis­tes, [...] dis­po­sa­des a fer tot tipus de decla­ra­ci­ons, fins i tot les més increïbles i absur­des, amb l’objec­tiu d’inter­na­ci­o­na­lit­zar per qual­se­vol mitjà el procés”. També va car­re­gar con­tra “certs mit­jans de comu­ni­cació”, que no tenien manies a difon­dre infor­mació falsa i els qua­li­fi­cava de “premsa groga”. La por­ta­veu va aca­bar la roda de premsa afir­mant que “l’única cosa a què poden con­duir aques­tes acci­ons és a per­ju­di­car les rela­ci­ons rus­so­es­pa­nyo­les”.

L’ago­nia judi­cial

La ins­trucció del cas ha anat acom­pa­nyada, des del pri­mer moment, d’alguns escàndols monu­men­tals. Poques set­ma­nes després de l’ope­ració poli­cial, l’expe­di­ent de cas i con­ver­ses pri­va­des ali­e­nes a la inves­ti­gació van aparèixer publi­ca­des a la premsa, amb la qual cosa es tren­cava el secret de sumari. El tema va arri­bar al Congrés i el minis­tre de l’Inte­rior, Fer­nando Grande-Mar­laska, va asse­gu­rar que les fil­tra­ci­ons serien inves­ti­ga­des i que eren interes­sa­des. A hores d’ara, però, la inves­ti­gació ha que­dat en foc d’ence­nalls.

Mal­grat el zel del jutge ins­truc­tor, la supo­sada trama russa s’ha anat des­mun­tant com un cas­tell de car­tes. Pri­me­ra­ment, però, ha vis­cut un llarg peri­ple judi­cial. Després de mesos i mesos de silenci, el desem­bre del 2022 el jutge va recla­mar un reforç al seu jut­jat per tal de fer front a la sobrecàrrega de feina que li com­por­tava el cas. A mesura que avançaven les nego­ci­a­ci­ons sobre la llei d’amnis­tia, però, el jutge va tenir pressa i va recu­pe­rar el cas per inves­ti­gar Car­les Puig­de­mont per un delicte de traïció, un tipus penal exclòs de la llei. Aguirre, que par­tia d’una carta anònima amb retalls de premsa i de comu­ni­ca­ci­ons telefòniques de Víctor Tar­ra­de­llas de l’any 2018 que ja havien estat arxi­va­des, argu­men­tava que, abans de decla­rar la inde­pendència, algu­nes per­so­nes pro­pe­res a Puig­de­mont s’havien reu­nit amb emis­sa­ris del Krem­lin en el marc de l’estratègia de Putin de “deses­ta­bi­lit­zar la democràcia i la Unió Euro­pea”.

El jutge no només es va espe­ci­a­lit­zar a fer veri­ta­bles cabri­o­les judi­ci­als per tal de man­te­nir viva la causa, sinó que també va pro­ta­go­nit­zar algu­nes fri­vo­li­tats insòlites. L’endemà de la inter­lo­cutòria en què pror­ro­gava la inves­ti­gació set mesos més i inten­tava encai­xar Puig­de­mont en un delicte d’alta traïció, va con­ce­dir una entre­vista a una tele­visió ale­ma­nya per expli­car el cas que estava ins­truint i denun­ciar “la influència directa de Rússia en el procés d’inde­pendència de Cata­lu­nya”. En l’entre­vista, que es va fer al seu des­patx a la Ciu­tat de la Justícia –on el dega­nat pro­hi­beix expres­sa­ment pren­dre imat­ges a la premsa–, Aguirre expli­cava amb tota mena de detalls la seva versió dels fets, tal­ment com si recités qual­se­vol de les seves inter­lo­cutòries. “El procés d’inde­pendència havia estat impul­sat amb la fina­li­tat que Rússia deses­ta­bi­litzés pri­mer la democràcia espa­nyola i obrint la porta del dar­rere a la infil­tració en totes les democràcies libe­rals de l’Europa occi­den­tal”, va dei­xar anar.

Poques set­ma­nes després d’aquesta entre­vista, van trans­cen­dir dues gra­va­ci­ons del jutge en què encara es feia més evi­dent el seu biaix ideològic. En les pri­me­res, fetes en ple debat sobre la llei d’amnis­tia al Congrés, Aguirre vati­ci­nava que la ini­ci­a­tiva del govern de Pedro Sánchez seria la seva “tomba” i que li que­da­ven “dos tele­notícies ale­manys [...]. I ja està”. El magis­trat, tal­ment com si hagués subs­tituït la cadira de jut­jat per la d’un bar, fins i tot va posa-hi un com­ple­ment esca­tològic i va dir que l’exe­cu­tiu se n’ani­ria “a pren­dre pel cul”. En la segona gra­vació, datada l’1 de febrer, l’endemà que no s’aprovés el pri­mer dic­ta­men de la llei d’amnis­tia que es va por­tar al ple del Congrés, el jutge es van­tava d’haver estat el prin­ci­pal res­pon­sa­ble del fracàs del text i asse­gu­rava: “M’han dit que ahir això de la llei d’amnis­tia es va tom­bar per mi.” Aquell dia, Car­les Puig­de­mont va expli­car des de la xarxa X que “quan els jut­ges fan política des del seu càrrec i el fan ser­vir per sub­ver­tir l’estat de dret, això té un nom. I el tro­ba­reu en el Codi Penal.” Així de clar.

Un cas­tell de car­tes

Les vel·leïtats de Joaquín Aguirre han anat acom­pa­nya­des de la seva mani­festa incom­petència. De fet, s’ha gua­nyat a pols la fama de jutge lent i matus­ser. Fa dècades que el jutge, que es jubi­larà a mit­jan gener, diri­geix el jut­jat d’ins­trucció número 1 de Bar­ce­lona. Per les seves mans han pas­sat grans escàndols de cor­rupció, com ara el del Gran Tibi­dabo, però la majo­ria han que­dat en no res, després d’una ago­nia de sub­cau­ses i peces sepa­ra­des.

En pocs mesos, els equi­li­bris d’Aguirre amb el cas Vol­hov s’han anat des­mun­tant, tal­ment com si es tractés d’un cas­tell de car­tes aixe­cat per un infant. L’abril del 2023 es va pro­duir l’arxi­va­ment d’una de les prin­ci­pals potes de la pre­sumpta trama, la que girava al vol­tant de l’empre­sari i exdi­ri­gent de Con­vergència Democràtica de Cata­lu­nya (CDC) David Madí. L’Audiència de Bar­ce­lona també va renyar Aguirre amb la ins­trucció de la pre­sumpta ingerència russa en l’1-O argu­men­tant que s’havien esgo­tat els ter­mi­nis. La res­posta d’Aguirre va ser una fugida enda­vant i va enviar-la al Tri­bu­nal Suprem en una causa en la qual plan­te­java inves­ti­gar l’expre­si­dent Car­les Puig­de­mont i una tret­zena de per­so­nes més pels delic­tes de traïció i mal­ver­sació.

El 5 de desem­bre pas­sat, men­tre el polèmic jutge que ha coman­dat la ins­trucció de la pre­sumpta trama russa estava de baixa, la seva subs­ti­tuta va dic­tar l’arxi­va­ment de la causa oberta con­tra l’excon­se­ller Xavier Ven­drell per la requa­li­fi­cació urbanística dels ter­renys de Villa Bugatti a Cabrera de Mar. La jut­gessa acce­dia a la petició de la fis­ca­lia anti­cor­rupció, que no hi veia cap indici de delicte. A l’estiu, l’Audiència de Bar­ce­lona ja havia adver­tit Aguirre que havia exce­dit els ter­mi­nis d’ins­trucció i el va apres­sar a pren­dre una decisió, ja fos tan­cant la causa o bé envi­ant-la a judici.

L’esto­cada final va arri­bar la set­mana pas­sada, quan la magis­trada Ale­jan­dra Gil, en fun­ci­ons de subs­ti­tució del titu­lar del jut­jat d’ins­trucció 1 de Bar­ce­lona, va orde­nar el sobreseïment de la peça 2, o cas Vol­hov, cre­ada l’estiu del 2019 per un pre­sumpte cas de mal­ver­sació de fons per finançar l’exili i asso­lir la inde­pendència de Cata­lu­nya, que va deri­var en la trama russa i la peça final sobre la ingerència russa. En la seva inter­lo­cutòria, la magis­trada con­clou que “no ha que­dat degu­da­ment jus­ti­fi­cada la per­pe­tració del delicte que va donar lloc a la for­mació de la causa”. Amb aquesta reso­lució, s’acaba una per­se­cució a alguns líders civils de l’inde­pen­den­tisme. Para­do­xal­ment, el seu cal­vari no ha aca­bat per l’apli­cació de l’amnis­tia, sinó per la ine­xistència de qual­se­vol indici dels delic­tes inves­ti­gats. Tal com va vati­ci­nar Merit­xell Budó, la pre­sumpta ope­ració Vol­hov ha que­dat en no res. O, si de cas, en una mos­tra més de la impu­ni­tat d’alguns jut­ges, deci­dits a per­se­guir fan­tas­mes sense atu­ra­dor.

D’operació nazi a déu eslau
En un primer moment, l’operació sobre la presumpta trama russa es va batejar amb el nom de Volhov, una referència històrica a la intervenció de la División Azul franquista durant la batalla de Leningrad al costat de l’exèrcit d’Adolf Hitler. Per tal d’intentar tallar l’escàndol provocat per aquest bateig, els investigadors van voler canviar el nom de Volhov pel de Voloh, un déu eslau, talment com si tot plegat hagués estat un simple error tipogràfic.
El jutge del cas Negreira
El 2023, mentre recuperava el cas Volhov, Aguirre en va assumir un altre de mediàtic: el cas Negreira, que investiga la presumpta compra d’àrbitres per part del Barça. En aquest cas, el jutge també va rebre un seriós correctiu quan va voler aconseguir que l’acció penal es dirigís també contra Joan Laporta per la seva primera etapa com a president. Va fer-ho amb una pirueta jurídica: considerar Negreira funcionari públic per tal d’afegir el suborn a la investigació i allargar el termini de prescripció. Però la secció 21 li va aclarir que Negreira no podia ser considerat funcionari públic i el va obligar a anul·lar la investigació contra Laporta.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia