El dia que vaig veure Baixar al-Assad

L’any 2008 vaig visitar Síria durant deu dies, en un viatge organitzat per una agència catalana. Sempre havia tingut ganes d’anar a aquest país mil·lenari, bressol i cruïlla de civilitzacions; l’únic carrer d’una ciutat que surt esmentat a la Bíblia i on suposadament va viure l’apòstol Pau és el carrer Recte de Damasc, que encara existeix i a més a més es diu igual. Síria (que en àrab es pronuncia Súria, com la població del Bages), ha estat dominada des d’antic per cultures diverses: perses, grecs, romans, àrabs, otomans i francesos hi han passat, tots deixant la seva empremta. També els croats, que en època medieval van anar al Pròxim Orient a intentar recuperar els llocs sants que eren en mans dels infidels, van deixar-hi un llegat en forma de fortificacions. De fet hi ha un cognom freqüent al país, Salibi, que es tradueix com a croat, herència històrica dels cristians que van anar-hi i s’hi van quedar a viure.

Síria era en aquell moment governada per Baixar al-Assad des de feia vuit anys i en faltaven tres perquè la revolta provocada per les anomenades primaveres àrabs fos salvatgement reprimida i donés lloc a la guerra civil. Era una dictadura disfressada de democràcia, amb cartells del president a tot arreu i també del pare del president, Hafiz al-Assad, que el va precedir en el càrrec.

També cal dir que la dictadura era civil i no religiosa, i hi havia una tolerància generalitzada envers tot tipus de confessions. El 15% dels cristians que hi vivien podien fer la seva vida tranquil·lament, sense cap obligació a fer el ramadà quan era el moment, i els drusos i els alauites podien practicar el seu culte sense problemes. Els que anaven a presó, que eren molts, era per motius polítics i no religiosos. A més a més, el país tenia fama de ser civilitzat i culte, i l’amabilitat i l’educació dels sirians la vaig notar en tot moment. Hi havia gent de diferents llocs del món àrab que hi anaven a estudiar; en un bar que hi havia al costat de l’hotel de Damasc vaig conèixer un noi sudanès que hi havia anat a cursar els seus estudis universitaris.

Damasc ens va semblar una ciutat amb molta vida als carrers, places i mercats. Al centre, un trànsit de cotxes intens i, com en molts països àrabs, ple de botiguetes a tot arreu que obren a totes hores i cada dia, i bars on els homes prenien te o fumaven amb un narguil. Hi havia vestigis antics: a l’entrada d’un soc o mercat es veien encara les restes del temple romà dedicat a Júpiter, i un arc romà separava la part musulmana de la part cristiana. La mesquita dels Omeies, construïda l’any 705, el quart lloc sagrat de l’Islam i patrimoni de la humanitat, era un lloc esplendorós, majestuós, impressionant. La netedat i lluentor que desprenia contrastava amb la brutícia que es veia pels carrers propers. La tradició afirma que allà hi ha enterrat el cap de Sant Joan Baptista, ja que abans hi havia hagut una església bizantina.

Els dies següents vam fer un tour pel país. Vam visitar Tartús, a la costa, on hi ha la base militar russa, i Hama, famosa per les seves sínies i per la revolta que va haver-hi fa 40 anys amb una repressió que va causar milers de morts (el guia no en va voler parlar). En acabat vam anar a Alep, segona ciutat del país, dominada per una ciutadella imponent al centre urbà.

Després de visitar Apamea, una enorme ciutat romana enmig del no-res, vam arribar fins al riu Eufrates, a la ciutat de Deir ez-Zor, que posteriorment seria ocupada per Estat Islàmic durant la guerra. Era una ciutat polsosa amb molta presència barcelonista: totes les botigues del carrer on hi havia l’hotel tenien l’escut del Barça a l’aparador. Ho vaig preguntar a un botiguer, però no en vaig aclarir el motiu; vaig suposar que podia ser per oposició als gustos de la capital, ja que a Damasc havíem vist unes quantes samarretes del Real Madrid. Per creuar l’Eufrates hi havia una passera per a vianants que van fer els francesos quan gestionaven el país. Els locals em van dir que l’havia fet Gustave Eiffel, però crec que em van enganyar perquè no vaig trobar enlloc aquesta informació quan la vaig buscar.

També vam visitar la fortalesa croada de Crac dels Cavallers i la mítica ciutat de Palmira, al desert, capital d’un regne a l’antiguitat que va ser conquerit pels romans, que hi van afegir els seus edificis i finalment va quedar abandonada durant segles.

El darrer cap de setmana a Damasc vam anar al barri cristià a fer unes cerveses i en un bar vaig conèixer un grup de sirians amb qui vaig estar parlant. Em van convidar a anar a un concert l’endemà, i vaig acceptar la invitació. Vaig anar a la plaça on em van dir, on hi havia un munt d’autobusos que ens van traslladar a Busra, al sud de Damasc. Durant el trajecte vaig preguntar quant havia de pagar, i em van dir que tot ho pagava el govern. Busra va ser capital de província en època romana i fins i tot va donar un emperador, Felip l’Àrab, que va comandar l’imperi Romà del 244 al 249.

Les restes antigues eren impressionants i el teatre, fet de la pedra local, de color gris fosc, era un dels més ben conservats de tota la romanitat. El concert tenia lloc precisament en aquest teatre, que era ple a vessar. Era el capvespre, i la calor que havia fet durant el dia havia baixat, tot donant lloc a una certa brisa agradable. Va sortir l’orquestra, es van asseure i van afinar. Després es va produir el silenci, i al cap d’alguns minuts pels altaveus una veu va ordenar que tothom s’aixequés. Va aparèixer Baixar al-Assad amb tres ministres del seu govern, les seves respectives mullers i l’alcalde de Busra. Cal dir que tres de les dones anaven vestides a la manera occidental i només una portava hijab, tot un símbol de la tolerància religiosa que imperava. Va sonar l’himne de Síria i tot seguit l’alcalde va parlar, tot dirigint-se al president, recordant el passat històric de la ciutat i lloant el govern. Després tothom va seure i va començar el concert, que va consistir en una combinació de música àrab i de música clàssica europea. Un cop acabat, tothom va haver de restar assegut fins que les autoritats van sortir, per motius de seguretat. No vaig poder fer cap foto de l’acte perquè em van dir que no en fes i qualsevol s’arrisca a desobeir una ordre en una dictadura.

La resta de la trista història de Síria ja la saben tots vostès: revolta contra el govern el 2011, repressió sagnant i guerra civil, que va durar fins fa pocs dies. Milions de desplaçats, mig milió de morts i molts dels edificis històrics meravellosos que existien, destruïts. La guerra ha acabat de forma molt sobtada i sembla que ha estat un acord entre les parts, els detalls del qual no coneixem. Queda per veure com es resoldrà la gestió de la zona kurda i quin paper hi tindrà Turquia, que està portant a terme una política expansionista gens dissimulada a tot arreu on pot.

Els individus que ara ostenten el poder a Damasc no tenen un bon currículum; d’entrada són islamistes, i encara que vulguin mostrar-se moderats el primer que van dir quan van fer la roda de premsa anunciant que havien vençut va ser “bismillah”, que en àrab vol dir “en nom de Déu”, en lloc de dir “en nom del poble” o “en nom de la democràcia”. Tota una declaració de principis.

Tenim els precedents de l’Iran, que va passar de la dictadura laica del xa a la dictadura religiosa actual, i de l’Afganistan, que també va acabar igual. Les coses no pinten bé per als pobres sirians, i tot pot ser que l’esperança que neix quan es derroca un dictador es torni aviat en decepció per la imposició de la dura realitat. Tant de bo estigui equivocat.