Santa Eulàlia, el poble allargat

Santa Eulàlia de Ronçana està envoltada de natura, la qual cosa és un bé per si mateix. L’estiu passat, però, les van passar magres, a la vila. Tres mesos d’incendis, tres i quatre en una setmana i, finalment, la detenció d’un home gran com a presumpte piròman. Hi havia tanta tensió que el mateix alcalde portava equipament d’extinció al cotxe, per si es trobava algun foc durant els seus desplaçaments pel poble. Tot i fer mal, aquests incendis podrien haver estat devastadors, tenint en compte la forta calor i la natura seca. Si la guspira hagués pres a la massa boscosa hagués estat un desfeta. I no se sap quin grau de destrucció podria tenir en una població com Santa Eulàlia, on abunden les urbanitzacions. El municipi té uns 14 km² i escaig. Qui hi entra i es desplaça per la carretera de Barcelona, si no coneix el poble, espera que d’un moment o altre es trobarà de cara amb una plaça, amb una església, algun bar amb terrassa, i carrerons envoltant aquests edificis d’interès, amb cases, botigues i serveis. De fet, el poble no ha tingut mai un centre urbà tradicional que permetés localitzar-lo amb normalitat. Les botigues i els serveis que podrien vertebrar aquest nucli es troben repartits per la carretera i les cases escampades aquí i allí, en diferents urbanitzacions. Era una vila petita que, sobretot a partir dels anys seixanta del segle XX, va començar un procés de transformació i urbanització amb l’aparició dels primers nuclis de cases que donarien peu als barris tradicionals de Sant Cristòfol, el Rieral, el Serrat, la Serra, la Vall, la Sagrera i el Bonaire. Van ser els barcelonins farts de la pressió a la gran ciutat els que descobririen els paratges de Santa Eulàlia com un lloc on, més enllà d’una estada puntual, hi podien aixecar les seves segones residències. En la dècada que va del1960 al 1970, es van vendre 2.000 parcel·les per fer-hi habitatges que acabarien formant alguna de la vintena d’urbanitzacions del terme municipal. Tot va ser qui dia passa, any empeny. Els promotors construïen, els serveis eren mínims. Vendre i fora. Fer calaix era l’únic objectiu. Amb els anys i per motius diversos, aquests veïns de cap de setmana han canviat les estades temporals per estades permanents. Aquest nou veïnatge agafa a l’administració a contrapeu: moltes urbanitzacions no han estat recepcionades i, per tant, no son municipals. Paguen un IBI gens menyspreable, però, a la vegada, les queixes sobre les deficiències són constants. Afecten des del paviment fins a l’enllumenat. Els diferents governs van fent allò que bonament poden, mentre assenyalen les instàncies supramunicipals perquè resolguin la situació. Les urbanitzacions pendents de recepcionar per part dels ajuntaments omplen el territori català. No és cosa de Santa Eulàlia, només. Són centenars arreu! L’exemple que posa l’Ajuntament és claríssim: “Quan al carrer hi surt un forat l’Ajuntament amb molt bona fe el tapa amb una mica de ciment, però és tot precari.” Ho comenta també l’oposició: “Els carrers, els fanals, totes aquestes instal·lacions no són municipals. La gent es fa la casa o la compra, paga un IBI altíssim i et trobes que el carrer no està asfaltat i l’Ajuntament no hi pot fer res perquè aquell patrimoni no és seu. A Santa Eulàlia el consistori és conscient que hi ha moltes actuacions que no es poden fer no perquè no es vulgui, sinó perquè no es pot. S’ha d’estudiar a escala de país, però a Santa Eulàlia és especialment important perquè tenim una gran dispersió urbanística, amb moltes urbanitzacions.”

A aquest escenari, s’hi afegeix que hi ha moltes persones grans i la necessitat de resoldre la comunicació interna esdevé el cavall de batalla. En aquest sentit, el govern de Poble Unit ha posat en marxa diferents iniciatives en línies generals basades en el transport a demanda. No hi ha un transport urbà pròpiament dit. En aquest punt l’oposició discrepa amb el govern, que no veu gens clara la viabilitat d’un transport d’aquestes característiques. Diu l’alcalde, Francesc Bonet: “Fa uns quants anys vam fer un estudi per implementar un bus urbà, però els costos eren inassumibles.” Pel que fa a la mobilitat externa, estan prou satisfets, com a mínim pel que fa a l’eix de Tenes. Voldrien, però, que com a mínim la targeta de transport públic integrés els serveis específics del municipi. Per facilitar l’ús del transport públic s’ha habilitat un aparcament al costat de l’ajuntament, davant de la parada de bus.

La comunicació és prioritària, ja sigui físicament o a través de la xarxa. Han fet una sacsejada al web i s’ha posat en marxa una aplicació que permet fiscalitzar la feina que fa el govern i el compliment del pla d’actuació municipal (PAM). A 9 de gener el compliment general se situava en el 26,1%. Aquest PAM s’estructura en cinc línies estratègiques: contribuir a la qualitat de vida de les persones; avançar cap a un poble més ben connectat i sostenible, amb espais públics de qualitat; promoure la cultura i potenciar les entitats i el talent local; afavorir la promoció econòmica local i el sector primari i esdevenir una administració moderna, àgil i propera. Aquests objectius es distribueixen en 25 objectius específics i un total de 134 actuacions.

El pressupost aprovat a principis de desembre va superar els 11,5 milions d’euros, la xifra més alta dels darrers tretze anys, però, com a contrapartida, la majoria de les inversions que es podran fer seran gràcies a les aportacions supramunicipals i no pas als recursos propis del consistori. El motiu? La sentència del Tribunal de Cassació que establia que el consistori havia d’assumir la totalitat del pagament dels terrenys de Can Naps que s’havia acordat mitjançant un conveni de cessió anticipada i que pujava a 400 euros el metre quadrat. L’Ajuntament va recórrer al justipreu després de la validació de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat i d’un informe de valoració de les finques que va rebaixar el preu a 133 euros el metre quadrat, L’any 2023 ja va pagar als propietaris prop d’un milió d’euros, una xifra que incloïa tant el preu rebaixat com els interessos. La sentència, però, implica haver de pagar, com a mínim, un milió més.