Rawal 'trescentslingüe'

En el seu temps al cap­da­vant de Política Lingüística, Miquel Pueyo va fer molta poe­sia amb el tema de la mul­ti­cul­tu­ra­li­tat i va repe­tir que Cata­lu­nya ja havia dei­xat de ser un país bilingüe per esde­ve­nir mul­ti­lingüe. Con­cre­ta­ment, deia que s’hi par­len 300 llengües, entre les quals el sua­hili, l’urdú i tai­landès són d’allò més cor­rents i la nota més exòtica és la llen­gua abo­ri­gen de l’illa de Pas­qua. Oi que sona bonic? Cata­lu­nya, país tres­cents­lingüe!
Més enllà de la poe­sia, però, hi ha la dura prosa de la rea­li­tat. A tots els països hi ha un idi­oma que s’acaba impo­sant com a llen­gua franca com­par­tida per tot­hom, sigui quin sigui el seu ori­gen. De les 300 llengües cata­la­nes, quina és la franca?

Per esbri­nar-ho, vaig a pas­sar el matí al gre­sol de la mul­ti­cul­tu­ra­li­tat cata­lana: barri del Raval, cone­gut pels pakis­ta­ne­sos com a Rawal. Hi faig cap des de l’estació de metro de Dras­sa­nes i tot just arri­bar-hi em trobo una taula de ping-pong. Hi juguen dos joves, un d’ells amb pinta de pakis­tanès i l’altre de malai. M’hi acosto, amb el bloc pre­pa­rat i paro l’ore­lla. A la fi, escolto. “Nueve, siete”. En quina llen­gua par­len un paki i un malai que juguen a ping-pong al Rawal? En cas­tellà, esclar.

Ho con­firmo, a nivell escrit, a les boti­gues. Per exem­ple, a la Car­ni­cería El Nour, mar­ro­quina, hi ha un rètol que diu: “Se tras­pasa”, i tots els anun­cis des­ti­nats a altres immi­grants són bilingües, en àrab i en cas­tellà: llo­guer de fur­go­ne­tes, lam­pis­tes, repa­ra­ci­ons, etcètera.

Em passo una bona estona diva­gant i trobo coses molt curi­o­ses. Per exem­ple, una botiga on diu: “Joseph Afro Caribe”, amb tot un apa­ra­dor ple de cabells postis­sos de tots colors, més o menys rullats, de mar­ques com Pre­mium Too i X-pres­sion Collec­tion. O una Pelu­quería Marnba Moham­mad’s, plena de cli­ents i on, des de la tele del fons, pre­dica una mena d’imam amb tur­bant i barba grisa.

Però tots aquests detalls exòtics són irre­lle­vants. El que demos­tra de manera deci­siva que el Rawal és un barri mul­ti­cul­tu­ral és que Vilaweb hi té la seu. Si fins i tot hi ha cata­lans! I de la ceba! Poca broma amb el mul­ti­cul­tu­ra­lisme, doncs. Passo a salu­dar el com­pany Vicent Par­tal, direc­tor de Vilaweb, obert i simpàtic, que porta tres anys al Rawal i em conta algu­nes curi­o­si­tats.

M’explica el mapa del Rawal. A la part de mun­ta­nya hi ha el barri mar­roquí. Bai­xant, a mà dreta, hi ha Isla­ma­bad, el barri paki. A mà esquerra, hi ha la zona pijo-pro­gre-mul­ti­cul­tu­ral, de blancs euro­peus, ame­ri­cans o aus­tra­li­ans, que es rela­ci­o­nen en anglès. A més, hi ha sec­tors d’hindús, ben­galís, malais, alge­ri­ans, fili­pins, euro­peus de l’est i sub­sa­ha­ri­ans.

Es bar­re­gen entre ells? No. El mul­ti­cul­tu­ra­lisme és una teo­ria molt bonica, però amb poca con­nexió amb la rea­li­tat. Fent un símil culi­nari, el mul­ti­cul­tu­ra­lisme aspira a una soci­e­tat que sigui com un plat com­bi­nat. Vicent Par­tal m’explica que la rea­li­tat és una altra: el Rawal és més aviat com un entrepà per pisos sepa­rat per lles­ques de pa de mot­llo: els pakis­ta­ne­sos del pri­mer pis no s’ajun­ten mai amb els mar­ro­quins del segon, i aquests viuen d’esquena als equa­to­ri­ans del quart.

Quina és la llen­gua franca? Par­tal em con­firma que és el cas­tellà. Però també es mos­tra molt crític amb l’acti­tud dels cata­lans cap als immi­grants. “Els pakis­ta­ne­sos –explica– són per­so­nes que tenen pocs pre­ju­di­cis quant a llen­gua i estan ben dis­po­sats a inte­grar-se en català”. El pro­blema és que els matei­xos cata­lans no els ho faci­li­tem. Als bancs i les cai­xes se’ls adre­cen sem­pre en cas­tellà. I els Mos­sos d’Esqua­dra, igual. Em sem­bla increïble que els Mos­sos del Raval par­lin entre ells, i amb els immi­grants, només en cas­tellà. Quin mis­satge els estem donant, als immi­grants, si veuen cada dia que la poli­cia cata­lana parla en cas­tellà?”.

Segur que té tota la raó. Par­tal m’ense­nya les curi­o­si­tats del Rawal. Em mos­tra Pròxim, una cadena de super­mer­cats de capi­tal català que té emple­ats immi­grants i ven la mena de pro­duc­tes que ells con­su­mei­xen. Tots els rètols estan en català: una bona manera de fomen­tar la inte­gració. Pas­sem davant de dues agru­pa­ci­ons que han fet una gran tasca per apro­xi­mar la immi­gració a la cul­tura cata­lana: l’Asso­ci­ació de Tre­ba­lla­dors Pakis­ta­ne­sos de Cata­lu­nya (vora el rètol hi ha una senyera i una ban­dera pakis­ta­nesa) i l’Asso­ci­ació Cul­tu­ral Ibn Batuta, for­mada per mar­ro­quins.
Acabo dinant en un res­tau­rant paki. M’ate­nen en cas­tellà i em crus­peixo un plato de pollo con arroz: 5,50 euros. També tenen posada la tele del Pakis­tan, via satèl·lit. En aquest cas, no hi ha cap pre­di­ca­dor bar­but, sinó un seguit de vide­o­clips plens de noies pro­vo­ca­ti­ves que ense­nyen el melic com la Shakira, de senyors amb tur­bant, de deserts i de camps d’arròs. És la cadena B1U. Vide­o­clips de Bollywood.