Una Diada sense consciència de país

L’accés a l’auto­no­mia

Mort el dic­ta­dor el 20 de novem­bre de 1975, l’accés a l’auto­no­mia sem­blava una qüestió de temps. “A par­tir de 1977, hi va haver dife­rents ini­ci­a­ti­ves d’Esta­tut”, indica Sebastià Serra; i des­taca el de Cura. El 13 de març de 1977, la majo­ria naci­o­na­lista es va aple­gar al san­tu­ari de Cura, Algaida. Allà va tenir lloc l’Assem­blea Popu­lar impul­sada pel PSI (que el 1978 es con­ver­ti­ria en el Par­tit Soci­a­lista de Mallorca) on es va pre­sen­tar un avant­pro­jecte d’esta­tut. L’Esta­tut de Cura –així l’ano­me­na­ren– recla­mava l’auto­no­mia abso­luta de cada illa i que només hi hagués un òrgan supra­na­ci­o­nal que les coor­dinàs. A més, plan­te­java la pos­si­bi­li­tat de fede­rar-se amb la resta de Països Cata­lans. “La idea era apro­var-lo abans de la Cons­ti­tució, així la sobi­ra­nia seria de les Illes cap a l’Estat i no de l’Estat cap a les Illes”, explica Colom. En aquell moment, arreu es par­lava d’auto­no­mia, fins i tot l’Església. El bisbe Teo­dor Úbeda, en la seva pri­mera euca­ris­tia a la seu (cate­dral de Mallorca) va pro­nun­ciar l’homi­lia en cas­tellà i català.

Aquells avant­pro­jec­tes no ana­ren enda­vant. El que sí que es va apro­var va ser el pacte autonòmic sig­nat el 4 de juny per totes les for­ces polítiques, lle­vat de la dreta més con­ser­va­dora i lli­gada a l’antic règim. Ali­anza Popu­lar (AP) no va sig­nar el pacte, lle­vat d’Abel Matu­tes, que ho va fer a títol indi­vi­dual. Matu­tes va ser batle fran­quista d’Eivissa, sena­dor les dues pri­me­res legis­la­tu­res, va ser ele­git dipu­tat al Congrés per la cir­cums­cripció de les Illes Bale­ars el 1982 i minis­tre d’Afers Exte­ri­ors en el pri­mer govern de José María Aznar. Era un per­so­natge clau en la política eivis­senca. Pel reial decret llei del 13 de juny de 1978, que ins­taurà la pre­au­to­no­mia balear, i per la llei d’elec­ci­ons locals del 17 de juliol de 1978, es cre­a­ren tres con­sells insu­lars (Mallorca, Menorca i Eivissa-For­men­tera) i el Con­sell Gene­ral Interin­su­lar: la pri­mera ins­ti­tució autònoma de les Bale­ars d’ençà del Decret de Nova Plana, l’any 1715. Jeroni Albertí (UCD) va pre­si­dir el Con­sell Gene­ral Interin­su­lar. Aquest òrgan va ges­ti­o­nar l’etapa prèvia fins a l’apro­vació de l’Esta­tut d’Auto­no­mia. En el si d’aques­tes ins­ti­tu­ci­ons es va for­ma­lit­zar la Comissió dels Onze –pel nom­bre de mem­bres–, que repre­sen­tava els par­tits que havien de redac­tar el futur Esta­tut. L’avant­pro­jecte es va lliu­rar al pre­si­dent del Con­sell Gene­ral Interin­su­lar l’abril de 1981.

La polèmica se va cen­trar en la llen­gua, la ban­dera i, sobre­tot, en la com­po­sició paritària entre els dipu­tats de Mallorca i la resta d’illes (Menorca, Eivissa i For­men­tera). Damià Pons Pons (més cone­gut per Damià Ferrà-Ponç per dife­ren­ciar-se del seu cosí Damià Pons i Pons), for­mava part de Comissió dels Onze pel PSM. És l’autor de les dues comes deci­si­ves: “La llen­gua cata­lana, pròpia de les Illes Bale­ars (...)”. “Volien lle­var les comes. Les comes ens han permès man­te­nir el català. Vàrem acon­se­guir peti­tes victòries que varen ser molt impor­tants.” Ferrà-Ponç asse­gura que des del pri­mer moment va tenir clar que “allò era un tren que només pas­sava una vegada i si no actuàvem arri­ba­ria a les pròximes esta­ci­ons mig buit”, recorda emo­ci­o­nat. També comenta que es va fer un nyarro amb la ban­dera. “No ho vàrem poder evi­tar. Hi va haver algú d’UCD, que no va ser Jeroni Albertí, que va venir amb una franja blava i un cas­te­llet.” Els naci­o­na­lis­tes pro­po­sa­ren la senyera perquè cada illa tenia la seva pròpia ban­dera, però no l’accep­ta­ren.

Bale­ars no té himne. “Els mallor­quins vàrem pro­po­sar La Balan­guera (un poema de Joan Alco­ver que és l’himne ofi­cial de Mallorca), però els eivis­sencs i els menor­quins s’hi varen negar”, indica Serra. Ferrà-Ponç afe­geix que “un dia, Antoni Cice­rol, d’AP (pri­mer pre­si­dent del Par­la­ment balear) va arri­bar amb una lle­tra de Bal­ta­sar Coll i la vàrem escol­tar. No hi va haver acord. Ens hem que­dat sense himne, i això és una demos­tració més que la comu­ni­tat autònoma no és sen­tida com a nació, ningú diu som balear. Aquí la gent diu som de Mallorca, de Menorca, d’Eivissa, de For­men­tera. I aquest dis­tan­ci­a­ment entre illes, avui, és més fort que mai; el par­tit naci­o­na­lista té dues for­ma­ci­ons (Més per Mallorca i Més per Menorca). Si no som capaços de fusi­o­nar un par­tit, com volem estruc­tu­rar una nació?”, es demana. El dia 1 de març, l’Esta­tut balear es va publi­car en el Boletín Ofi­cial del Estado. És per això que avui se cele­bra la Diada de les Illes Bale­ars. Va ser el dar­rer a apro­var-se, jun­ta­ment amb el de Madrid, Extre­ma­dura i Cas­te­lla i Lleó.

Una via lenta

L’auto­no­mia que es va asso­lir fa qua­ranta-dos anys és molt dife­rent de la desit­jada, amb l’agreu­jant que durant el procés de la nego­ci­ació de l’Esta­tut es va com­prar el vot d’un regi­dor de Sant Antoni de Port­many i que la inves­ti­dura del pri­mer pre­si­dent autonòmic va ser pro­ducte d’un xan­tatge econòmic. Aque­lla il·lusió ini­cial va dei­xar pas a un des­encís ràpid i a una pro­gres­siva desil·lusió. Durant aquests anys, alguns dels prin­ci­pals actors polítics han estat con­dem­nats per delic­tes de frau admi­nis­tra­tiu, per mal­ver­sació de cabals públics, tràfic d’influències o per finançament il·legal del par­tit.

La tra­mi­tació de l’Esta­tut balear va ser molt llarga i com­pli­cada. Bàsica­ment per la dis­cussió elec­to­ral i, en con­cret, pel repar­ti­ment dels par­la­men­ta­ris autonòmics entre les qua­tre illes. “AP defen­sava una auto­no­mia de via menor, sense que el Par­la­ment tengués capa­ci­tat legis­la­tiva. Alguns diri­gents d’UCD volien que l’esta­tut es tra­mitàs per la via ràpida, però d’altres tenien els seus dub­tes”, explica Serra. En un prin­cipi, PSOE i UCD varen optar per la via ràpida d’accés de l’auto­no­mia (arti­cle 151 de la Cons­ti­tució), tal com va fer Cata­lu­nya o el País Basc, pen­sant en la decla­ració de naci­o­na­li­tat històrica. Per acce­dir a l’auto­no­mia per aquesta via calia que l’Esta­tut fos rati­fi­cat mit­jançant referèndum i que s’obtingués el vot afir­ma­tiu de la majo­ria abso­luta dels elec­tors de cada província. “El cop d’estat del 23-F va tan­car la via ràpida. Es va arri­bar a un acord gene­ral entre PSOE i UCD perquè els pro­ces­sos autonòmics no hagues­sin de pas­sar per un referèndum”, afirma Ferrà-Ponç. Un altre con­di­ci­o­nant va ser l’entrada en vigor de la llei orgànica d’har­mo­nit­zació del procés autonòmic (LOHPA, més cone­guda com LOAPA), apro­vada el 20 de juny de 1982 per les Corts Gene­rals, que va esta­blir allò que es va ano­me­nar “café para todos”, recorda Mateu Morro, que va ser por­ta­veu del grup par­la­men­tari PSM-Entesa de l’Esquerra de Menorca a la segona, també con­se­ller d’Agri­cul­tura del pri­mer pacte de progrés i batle de Santa Maria.

El PSOE illenc con­vocà un congrés extra­or­di­nari per can­viar l’accés a l’auto­no­mia: de l’arti­cle 151 al 143, amb mol­tes menys com­petències. En el cas d’UCD, la decisió va ser més sim­ple. Sebastià Serra recorda unes parau­les de Jeroni Albertí, en una entre­vista que li varen fer el 1999: “Un dia men­tre m’afai­tava vaig sen­tir per Ràdio Naci­o­nal que tot­hom anava pel 143, o acceptàvem o res de res.” També explica que San­ti­ago Rodríguez-Miranda (UCD), quan era minis­tre de Tre­ball i Segu­re­tat Social en l’últim govern de Leo­poldo Calvo-Sotelo a Madrid, va decla­rar que mai s’havia plan­te­jat l’arti­cle 151 per a les Bale­ars”. En les elec­ci­ons gene­rals espa­nyo­les del 28 d’octu­bre de 1982, el PSOE va gua­nyar per majo­ria abso­luta i la UCD es va enfon­sar. Amb aquests resul­tats, la coa­lició con­ser­va­dora for­mada per Ali­anza Popu­lar i el Par­tido Demócrata Popu­lar va pas­sar a ser el segon par­tit i, per tant, el nou inter­lo­cu­tor dels soci­a­lis­tes en la nego­ci­ació de l’Esta­tut.

Com­pra del regi­dor

L’arti­cle 143.2 de la Cons­ti­tució esta­bleix que per apro­var-se l’Esta­tut cal tenir el vis­ti­plau de les dues ter­ce­res parts dels muni­ci­pis la població dels quals repre­senti, almenys la major part del cens elec­to­ral de cada província o cada illa. “Aquí, AP es va enro­car. Abel Matu­tes va com­prar el regi­dor soci­a­lista Mateu Babot de l’Ajun­ta­ment de Sant Antoni, de forma que no es tenia la majo­ria per apro­var l’Esta­tut”, explica Joan March, que va ser líder del Par­tit Soci­a­lista Popu­lar a les Illes Bale­ars al prin­cipi de la Tran­sició i, en fusi­o­nar-se aquest par­tit amb el PSOE, l’any 1978, va ser secre­tari d’orga­nit­zació, de pro­pa­ganda, sots­se­cre­tari gene­ral i secre­tari gene­ral dels soci­a­lis­tes de les Illes (de 1991 a 1994). Mateu Babot va rom­pre la dis­ci­plina de vot el 6 de novem­bre de 1981 i va ser expul­sat del PSOE.

Matu­tes exi­gia que es com­plis­sin dues con­di­ci­ons bàsiques per apro­var l’Esta­tut: la de la pari­tat, en el sen­tit que el nom­bre de dipu­tats de les illes menors no fos infe­rior al nom­bre de dipu­tats de l’illa major, i la de sub­si­di­a­ri­e­tat, és a dir, que allò que pogués deci­dir-se com a illa no s’hagués de dele­gar al poder cen­tral autonòmic que radi­cava a Mallorca. “Vaig pas­sar un mes o més a Eivissa inten­tat arre­glar-ho i l’ambi­ent era de cosa nos­tra, era sicilià –recorda March–. Mateu Babó al·legava que era insu­la­rista i que els tres con­junts de les illes havien de tenir els matei­xos dipu­tats”. Mal­grat la nega­tiva, el Par­la­ment es va fer una con­tro­ver­tida apli­cació de la norma i l’Esta­tut es va apro­var amb els vots del PSOE i UCD. Després, a les Corts, el grup d’AP va deci­dir abs­te­nir-se en la votació. Final­ment es va acor­dar una pro­por­ci­o­na­li­tat cor­re­gida: Mallorca esco­lli­ria 30 dipu­tats, Menorca, 12; Eivissa, 11, i For­men­tera, 1.

La segona com­pra

Gai­rebé ningú no creia que fos Aliança Popu­lar (l’actual PP) qui estrenés l’Esta­tut i qui pre­sidís el govern. De fet, es va abs­te­nir en l’apro­vació. “La gent donava per fet que gua­nya­rien els soci­a­lis­tes. També ho pensàvem nosal­tres. El seu can­di­dat era Fèlix Pons. A les elec­ci­ons muni­ci­pals pre­au­tonòmiques, AP es va pre­sen­tar a Palma i no va treure cap regi­dor”, conta Joan Huguet, que ales­ho­res era vice­pre­si­dent del govern balear i con­se­ller del Con­sell Insu­lar de Menorca per AP.

El 8 de maig de 1983 es van cele­brar les pri­me­res elec­ci­ons al Par­la­ment de les Illes. La Coa­lició Popu­lar (AP-PDP-UL) i el PSOE varen obte­nir 21 escons cada un; Unió Mallor­quina, 6 escons; el Par­tit Soci­a­lista de Mallorca-Par­tit Soci­a­lista de Menorca, 4, i la Can­di­da­tura Inde­pen­dent de Menorca i el Par­tit Demòcrata-Libe­ral (Eivissa-For­men­tera), 1 cadas­cun. En resum, la dreta va acon­se­guir 21 escons; el cen­tre­dreta, 8, i l’esquerra, 25.

“La Coa­lició Popu­lar més UM for­ma­ven majo­ria, però teòrica­ment l’esquerra havia tret més vots. I aquí es va pro­duir una altra com­pra: Jeroni Albertí (un dels fun­da­dors d’UM i antic líder d’UCD) tenia un deute impor­tant i el seu prin­ci­pal cre­di­tor era la Banca March. AP va acon­se­guir que hi hagués una reunió a Madrid entre Cañellas i Albertí, que va pre­si­dir Car­los March, el net de Joan March Ordi­nes. Li varen dir a Jeroni que si votava Biel Cañellas es podia obli­dar dels deu­tes. Albertí estava ofe­gat”, explica March. Jeroni Albertí va con­vo­car els mili­tants d’UM i els va con­vi­dar a votar si esta­ven a favor de gover­nar amb la dreta o l’esquerra. “Albertí els va dir que la votació era secreta, que dipo­si­tas­sin els vots dins l’urna, que la s’endu­ria a ca seva i que a la nit pen­sa­ria què havien de fer, i va pen­sar que havia de votar AP, i així va arri­bar el pri­mer govern autonòmic pre­si­dit per Gabriel Cañellas”, sen­ten­cia March.

El dia 31 de maig va tenir lloc la sessió inau­gu­ral del Par­la­ment balear, i el dia 7 del mes següent Gabriel Cañellas, líder d’AP, va ser ele­git pre­si­dent del govern amb el suport de la dreta i el cen­tre. March explica que “al par­tit i a mi en par­ti­cu­lar em va saber greu aquesta jugada” i va pen­sar que “li havia de tor­nar”. “Em vaig posar a inves­ti­gar el fun­ci­o­na­ment de la Banca March a les Illes. El factòtum era Simón J. Galmés (era el vice­pre­si­dent de la Banca March) i vaig des­co­brir que quan donava un crèdit una part havia d’anar per a ell. Vaig anar acu­mu­lant docu­men­tació i, un dia, vaig cri­dar Car­los March i li vaig dema­nar si volia saber què feia el seu res­pon­sa­ble a les Illes. Em va citar a Madrid i, allà, em vaig tro­bar Simó Galmés, tot tran­quil, i vaig dir tot el que sabia. Galmés ho va negar. Car­los March em va donar les gràcies. Un bon dia, em va cri­dar la per­sona que l’havien subs­tituït, som en tal de la Banca March, i em va fer saber que mai més el Banca March inter­vin­dria en temes polítics.” El 19 de setem­bre de 1995, el pre­si­dent de la Banca March, Car­los March Del­gado, va des­ti­tuir el màxim res­pon­sa­ble exe­cu­tiu de l’enti­tat Simón J. Galmés.

Nego­ci­ació de les trans­ferències

Tam­poc era pre­vi­si­ble que AP negociàs les trans­ferències a Madrid, i ho va fer. Tòfol Soler era el con­se­ller d’Eco­no­mia i Hisenda del govern de Gabriel Cañellas i vice­pre­si­dent de la comissió mixta de trans­ferència. “Em va tocar viat­jar a Madrid per nego­ciar les trans­ferències. Va ser un mes­tratge impor­tantíssim. Em vaig ado­nar què era l’Estat. Per ven­tura, si no hagués vist com fun­ci­o­na­ven, no hau­ria evo­lu­ci­o­nat cap a l’inde­pen­den­tisme.” A les elec­ci­ons del 28 d’octu­bre, Felipe González va obte­nir majo­ria abso­luta. “Mal­grat haver acon­se­guit 202, el govern de González tenia molt poc marge de mani­o­bra, els sub­se­cre­ta­ris d’estat i els direc­tors gene­rals eren alts fun­ci­o­na­ris i deci­dien el que es feia. Vaig veure con­tra­dir un minis­tre”, cons­tata el qui fou pre­si­dent del govern balear i a qui el PP sacri­ficà perquè con­ge­ni­ava massa amb els cata­lans, entre altres qüesti­ons.

Llei elec­to­ral

Huguet repassa les lleis que es varen apro­var durant la pri­mera legis­la­tura autonòmica: “Partíem de zero. N’érem cons­ci­ents que els debats que podien dur més polèmica era la llei de nor­ma­lit­zació lingüística i la llei elec­to­ral”. Pel que fa a la llei elec­to­ral, el con­flicte va radi­car en el tema de pari­tat entre illes. “El PP defen­sava una pari­tat cor­re­gida, que cada illa sumàs exac­ta­ment el mateix nom­bre de dipu­tats al Par­la­ment que el que tenien el Con­sell pre­au­tonòmic: eren 24 per Mallorca, 12 per Menorca i 12 per Eivissa (Eivissa i For­men­tera for­ma­ven un únic con­sell). Però els dipu­tats d’UM varen votar amb l’opo­sició.” El pro­jecte de llei pre­sen­tat pel govern de Cañellas va ser rebut­jat en accep­tar-se una esmena a la tota­li­tat pre­sen­tada pels soci­a­lis­tes. El Par­la­ment va pas­sar a tenir de 59 dipu­tats: Mallorca 33, Menorca 13, Eivissa 12 i 1 For­men­tera. La polèmica no es va tan­car amb l’apro­vació de la llei. AP va inter­po­sar un recurs d’incons­ti­tu­ci­o­na­li­tat al Congrés. No va anar enda­vant.

Llei de nor­ma­lit­zació lingüística

El con­se­ller de Cul­tura, Edu­cació i Esports del govern balear (1983 - 1987), Paco Gilet, com a res­pon­sa­ble de rela­ci­ons ins­ti­tu­ci­o­nals, va fer la feina “titànica –diu Huguet– sota el cri­teri per­so­nal de Biel Cañellas”, per dur enda­vant la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de nor­ma­lit­zació lingüística a les Illes Bale­ars. “El pre­si­dent ens deia que no ens havíem de fer mal amb la llei, ens ha de ser­vir tant a nosal­tres com als altres.” Per evi­tar dis­pu­tes, varen deci­dir dema­nar asses­so­ra­ment a Aina Moll, era la direc­tora gene­ral de Política Lingüística de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. “Era una veu que tenia auto­ri­tat dins el món de la llen­gua, no era radi­cal, de cen­tre­dreta, i venia d’arrels mallor­qui­nes, son pare era Fran­cesc de Borja Moll, i vàrem tro­bar que sem­pre ens podria donar una ori­en­tació”, explica el que també va ser pre­si­dent del Par­la­ment i del Con­sell Insu­lar de Menorca. Huguet conta també una altra “estratègia política” que varen fer ser­vir: “Qui va defen­sar aquesta llei va ser un cas­te­lla­no­par­lant, Manuel Jaén Pala­cios, per demos­trar que la legis­lació anava bé a tot­hom.”

La reforma del 2007

A l’Esta­tut del 1983, el succeïren la reforma el 1994 i del 1999, i la modi­fi­cació del 96, abans d’arri­bar a la reforma cab­dal. A L’Esta­tut del 2007 va defi­nir un nou marc com­pe­ten­cial i els con­sells pas­sa­ren a ser els autèntics governs insu­lars; a més, es va crear el Con­sell de For­men­tera. “Vàrem crear un estat fede­ral dins Bale­ars, fre­ga­ven la incons­ti­tu­ci­o­na­li­tat”, apunta Huguet. “La rea­li­tat del nos­tre esta­tut és que es va ins­pi­rar en l’Esta­tut de Cata­lu­nya, amb una diferència, que el català es va decla­rar incons­ti­tu­ci­o­nal (14 dels 245 arti­cles). Jo també em vaig inven­tar un muta­tis mutan­dis a segons quins arti­cles, és a dir, amb la cole­ti­lla per evi­tar que això succeís, i ningú ens ha denun­ciat.”

Per a l’expre­si­denta del govern balear i actual pre­si­denta del Congrés dels Dipu­tats, Fran­cina Armen­gol, l’Esta­tut ha estat “la major eina de trans­for­mació que hem tin­gut a les Illes, per­me­tent el progrés col·lec­tiu i l’enfor­ti­ment de la presa de deci­si­ons res­pecte a la xarxa de ser­veis públics des del nos­tre conei­xe­ment del ter­ri­tori i la iden­ti­tat cul­tu­ral. Però és fona­men­tal adop­tar-lo per tenir més dècades d’avanços, reduint la desi­gual­tat, cui­dant la bio­di­ver­si­tat de les Illes, reforçant la capa­ci­tat de finançament i fent sen­tir la comu­ni­tat més forta davant les ins­ti­tu­ci­ons esta­tals i euro­pees”.