“Cal una revisió profunda de les polítiques de padró i ajuts socials”

Rotundament, no. L’Estat ens ha tingut abandonats, i ens manté abandonats. Estem infrafinançats, com tots els municipis. I tenim un repte social enorme –i altres reptes: seguretat, serveis públics... Mirem les infraestructures, per exemple. Si bé en la història recent la Generalitat ens ha connectat per carretera amb la Garrotxa i amb Girona i Manresa, tenim la gran mancança del transport públic, en general.

Sobretot en una infraestructura com l’R3, que connecta amb França i amb París, que és per tant un eix ferroviari de Barcelona a París, passant pel centre dels Pirineus i que ha estat abandonat. Més enllà de la connexió amb Barcelona, el reivindiquem com el corredor del Pirineu, complementari al del Mediterrani. Un país, o un Estat, que no ha atès el corredor del Mediterrani, menys ha atès el corredor del Pirineu. Tenim una comarca on la major part de persones que treballen fora del seu domicili van a l’àrea metropolitana amb un servei de Rodalies més del s. XIX que del s. XXI. És veritat que hem aconseguit avenços, però perquè també des del territori hem pressionat. Ara hi ha un pla de desdoblament fins a Barcelona, però ens ho prometen per al 2035, sense comptar retards.

Reivindico la urgència de desdoblar la línia, i que aquest desdoblament no pot acabar a Vic. Tenim poblacions com ara Manlleu, Torelló, viles del Ripollès i la Cerdanya que s’haurien d’interconnectar amb un tren digne del s. XXI. Hem hagut de tirar endavant sense aquestes infraestructures. Històricament, Osona, el Ripollès i la Cerdanya, que havien sigut la vegueria de l’Alt Ter, havíem tingut molta relació. S’ha anat trencant precisament perquè, avui dia, per anar a la Cerdanya cal passar per una zona complicada, com la collada de Toses, creuant Ribes de Freser pel centre, i també creuar per dins Ripoll per anar a la vall de Camprodon.

Per no parlar de telefonia mòbil. De Vic a Olot, de Vic a Manresa o de Vic a Girona no hi ha cobertura de telefonia mòbil en molts punts. Vaig estar a l’Equador representant l’Agència Catalana de Municipis en un fòrum i es va parlar precisament del rol que hem de tenir a les ciutats mitjanes per l’equilibri territorial i pel desenvolupament rural. El nostre model i el del meu partit és el d’un país en xarxa, on les ciutats mitjanes siguem nodes de desenvolupament econòmic i social, i s’hi pugui viure. Per poder viure al territori rural has de poder tenir una capital potent a prop. Si no és així, Catalunya serà la gran Barcelona i ja no podràs desenvolupar el teu projecte de vida perquè no tindràs serveis.

No podem tenir una universitat a cada municipi, però podem tenir la universitat. El cas de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) n’és un exemple clar: la nostra universitat ja s’estén per tot aquest territori. Aquestes infraestructures ens han de permetre viure en aquest país, que és gran, sense concentrar tota la població i tots els serveis a Barcelona. Es parla de l’Espanya vaciada, tampoc volem la Catalunya buidada. Ciutats com Vic han de tenir un paper clau per poder viure al territori.

En el mateix període en què Catalunya ha passat de sis a vuit milions d’habitants, Vic ha passat de 30.000 a 50.000 habitants i Osona, de 120.000 a 170.000. A més, si mirem la complexitat d’aquest creixement, també és molt més acusada aquí. D’aquestes 20.000 persones que hem crescut, 15.000 són nouvingudes de països de tot el món. Si a això, a aquest canvi social, hi afegim l’envelliment, el repte demogràfic a la ciutat de Vic és triple. Hem crescut moltíssim, majoritàriament amb persones d’arreu, i a més la població envelleix.

Vaig posar sobre la taula el risc de col·lapse, i ho dic una altra vegada, i ho amplifico. L’últim any la població de Vic ha augmentat en mil persones, cal moderar el creixement i cal canviar les polítiques d’atenció social i cal fer un viratge radical. Si no som capaços de moderar les arribades, de frenar-les, moltes ciutats del país col·lapsaran, no només Vic.

És impossible. Una dada: el curs passat les escoles de Vic van atendre amb matrícula viva més de 400 alumnes. Des del setembre fins ara portem 169 alumnes. Hem de posar molt en relleu la nostra societat, que ha acollit 15.000 persones, amb alta complexitat i altes necessitats de llengua, d’adaptació a la cultura, de nivell formatiu... Som una societat que ha integrat o va pel camí d’integrar. Tenim el gran repte de cohesionar la societat. Des del 2018, més de la meitat dels naixements ja són de famílies nouvingudes. Hem de fer que aquests nens que ja són vigatans tinguin les mateixes oportunitats.

És urgent que defugim els complexos, el marc mental en què ens han fet caure alguns partits i alguns discursos de superioritat moral, fins i tot, de jutjar perquè es posa sobre la taula un problema. Ningú ha de donar lliçons a Vic de capacitat d’acollida i de ment oberta. Se’ns ha d’escoltar.

Hem de revisar urgentment la política de padró. Com és que un alcalde està obligat a empadronar tothom al primer moment? Això vol dir tenir tots els drets, però no va de bracet dels deures, ja que no es dona permís de treball fins al cap d’uns anys de residència. El que s’havia pensat com un fre al creixement desmesurat s’ha convertit en una mena de premi al creixement desmesurat. Té un efecte crida: arribes i tens escola, salut, serveis socials. Però no tens permís de treball fins al cap de tres anys. Aquest sistema proteccionista segurament era necessari per pal·liar el cop i perquè la societat no es trenqués, però s’ha de revisar per complet. Hi ha molts criteris adoptats fa 20 o 30 anys, quan va començar l’allau migratòria. Ara calen noves accions per construir una societat travada i cohesionada. Si acollim més persones, que sigui perquè hi ha feina i hi ha un projecte de vida associat. Evidentment, si arribes a un lloc nou, hi ha d’haver suport i unes prestacions socials però no podem fer que el sistema proteccionista faci que venir al nostre país sigui atractiu per si mateix perquè no tens permís de treball i tens tot de drets. Cal que es faci una revisió profunda de les polítiques d’ocupació i treball, de les polítiques de padró i d’ajuts socials, perquè anem pel camí de l’abisme. Hem protegit qui ve a viure sense treballar i ho hem posat difícil a qui vol treballar. I l’hem obligat a la marginalitat, a treballar amb una llar cuidant persones o en un comerç sense contracte laboral.