“El més urgent és que ERC recuperi la democràcia interna a Barcelona”

Em guanyo la vida escrivint. Per tant, escriptor. Si ho desitja, escriptor i historiador. En tot cas, a la política soc un militant de base com qualsevol altre. No em puc definir com a polític. Si de cas seria un ex.

De fet, no és ficció. És com una d’aquestes docusèries que fan els britànics. Es tracta de narrar de manera que l’espectador gairebé s’hi trobi una mica. En aquest cas, volia que entengués com transcorre la Renaixença de la llengua i la literatura catalana al segle XIX; bàsicament, durant la segona meitat del XIX. Per tant, és com fer un The Crown però de la llengua i la literatura catalanes. I això em sembla que podia ser especialment adequat perquè mai ens ho han explicat així, com si fos el que realment va ser. És una història de persones humanes amb carn i ossos, amb les seves virtuts i els seus vicis. Ningú ens ha explicat que van aconseguir una cosa meravellosa, increïble, inimaginable, que cap altre idioma sense estat va aconseguir, i que a més ho van fer barallant-se com el gat i el gos.

Hi ha coses molt diferents, però també hi ha paral·lelismes. Un d’aquests és que hi havia molt pessimisme respecte a la llengua catalana. Si llegeixes el que diuen els especialistes, els catalanòfils d’abans de la Renaixença, és que aquest idioma està condemnat a morir. De fet, quan decideixen recuperar els Jocs Florals medievals ho fan amb la intenció de fer-li un enterrament digne. Això ho diu clarament el Manuel Milà i Fontanals quan parla de la idea de fer un museu “perquè ningú pugui dir de nosaltres, els preservadors d’aquella llengua que vam mamar del pit de les nostres mares, que no hem fet tot el possible perquè es preservi la memòria d’aquest idioma de tantes glòries passades”. Tots estan convençuts que el català s’està morint. I, en canvi, el recuperen. I ho fan com a idioma de primera divisió, que és el més important. No tenim tantes bones notícies per oblidar aquesta.

En aquell moment, el català era una llengua molt parlada però de poc prestigi. Molt del carrer, gens literària. En aquest moment ens trobem en una situació inversa, en la qual el català té rang oficial, ja tenim tots els diccionaris i gramàtiques del món i no hem de patir per l’estàndard. Però en termes percentuals cada cop es parla menys. Hi ha molta més gent que el parla però, com que hem crescut molt, en proporció som menys els que utilitzem el català. En tot cas, també tenim el repte de revifar-lo, de ressuscitar-lo. I això té un clar component polític. A finals del segle XIX i principis del XX la recuperació del català anava de bracet del catalanisme, i ara també. Tots els idiomes tenen un component polític. Tots.

Que hem de ser rabiosament moderns. Per exemple, actuaven molt des de Barcelona, perquè Barcelona era la gran metròpoli que es trobava en plena revolució industrial. Per això, quan comencen els diaris o les ràdios, el català s’hi va ficant, perquè és la modernitat més galopant. Avui en dia la modernitat vol dir una altra cosa, i tenim altres eines, però també hem de ser rabiosament moderns. I rabiosament barcelonins. Si perdem Barcelona, estem fotuts. Si a Barcelona es deixa de parlar català, pronostico un desastre per a la llengua.

Les lleis són necessàries i ara tenim la legislació molt més a favor que a mitjans del segle XIX. Però amb això no n’hi ha prou. Tu no pots extingir una llengua per decret, necessites altres eines d’extinció. Però, per la mateixa regla, no la revifaràs només per decret. O la societat en general es conjura i tots plegats ens hi posem, o no ho aconseguirem. A principis del segle XX a cada casa hi havia un diccionari de Pompeu Fabra. Aquest tipus de militància lingüística quotidiana no la podem perdre. Al contrari, l’hem de multiplicar, l’hem de fer grossa, perquè al final la llengua se salva amb noms i cognoms. A cada família sabem qui va ajudar a salvar la llengua. Ho sabem perquè ho hem mamat des de petits o perquè ens ho han explicat. Sabem aquell mestre que va ser represaliat per haver parlat en català, sabem aquell que va posar diners perquè es pogués fer una revista infantil. No podem delegar el futur del nostre idioma només en les institucions, perquè no n’hi ha prou.

En realitat no he tornat. Si ho dius per la candidatura de Foc Nou, vaig tenir molt clar des del primer moment que no lideraria aquesta opció. I no ho vaig fer perquè crec que s’ha de fer relleu, que hi ha gent nova que és molt potent i que ens ha de permetre girar full. Hem d’entrar en una fase diferent, que serà una fase combativa, com gairebé sempre, però en què hem d’anar ja de remuntada. Tot el que ha estat el Procés, el post Procés i la repressió, ho hem de superar. Reconeixem els mèrits de tothom, que són enormes, però superem-ho. Superem-ho als partits polítics, al carrer. A tot arreu. Deixem pas a nova gent que té idees clares, que té una energia nova. Ara mateix hi ha una opció renovadora a Barcelona. I jo els he preguntat quin pic i quina pala he d’agafar. Els experts en borsa et diuen que s’ha d’invertir quan la borsa va de baixa. I crec que en política, que no va de diners però sí que va d’invertir esforços, emoció i esperança, ERC ha de tenir-hi un paper clau. ERC d’alguna manera fa de camàlic del Procés, empeny el carro. És el paper que m’agrada perquè és el que fa canviar les coses. Crec que aquest és el millor moment per preparar els canvis del demà.

No, de cap manera. Jo soc d’aquella Esquerra Republicana que creu en la democràcia i en l’assemblearisme. Jo no el vull oblidar, el nostre ADN. Vull que ERC sigui un partit de molt debat, de molta discussió; i que, si hi ha unes primàries, s’hi presenti tanta gent com calgui i vulgui. Per tant, no entenc aquesta afirmació. Sempre és bo que hi hagi pluralitat, en general i també dins d’un partit polític. Això no és Corea del Nord! Algú vol que sigui Corea del Nord? Jo no. Per tant, jo crec que sempre és el moment de la pluralitat, de la discrepància, del debat i de les candidatures. Sempre. No ho hem de perdre mai.

Jo crec que en això no ens enganyen gaire. És a dir, no veig quin és el seu pla per portar-nos a la República catalana. Crec que no és una pregunta secundària ni marginal per a un partit català republicà. Com ens portaran l’Oriol Junqueras i l’Elisenda Alamany a la República catalana? No m’ho han explicat. Des de Foc Nou vam fer l’esforç de fer el “pla Foc Nou”, que explicava una sèrie de passes que s’havien de complir i una sèrie de línies estratègiques que s’havien de seguir. Segurament algunes són molt encertades i altres potser no tant, però hi havia un pla, hi havia un projecte. Quin és el projecte ara mateix? No el veig. El que m’importa més no és qui hi ha al davant del partit o si s’agrupen així o d’una altra manera. El que m’interessa saber és què pensa fer ERC per al país, perquè aquest país no arribarà a la independència ara mateix. Aquest país no arribarà a la independència si ERC no s’hi posa. Quan Esquerra Republicana s’ha posat al capdavant ha estat quan més hem avançat.

De nou es tracta d’una cosa molt elemental, que és el primer pas que cal complir a Barcelona, i que és que no podem deixar de ser demòcrates. Avui mateix [l’entrevista es va fer dijous] he vist un anunci, que no sé si era de l’Elisenda Alamany o d’alguna altra persona de la direcció de Barcelona, dient que no entrarem al govern de Jaume Collboni. Però no havíem quedat que es votaria? Hi ha gent que vol que no entrem i gent que vol que entrem, però hi ha una cosa molt més elemental, i és que això ho han de decidir els militants, que són els que paguen per prendre aquestes decisions. A part de pagar i enganxar cartells, són a Esquerra Republicana i van al Casal, i s’esforcen i fan feina i tal, perquè volen participar en les decisions polítiques. La militància és això. És gent que vol prendre part en les grans decisions. I aquesta és una gran decisió. Tot plegat és surrealista: tanquen un pacte, l’anuncien a la premsa, a correcuita convoquen una assemblea per votar-lo, lloguen una sala que només pot acomodar el 25% de la militància de Barcelona, es troben lògicament que l’espai es desborda i llavors decideixen suspendre-la. Fa més d’un any que no s’ha convocat i ara surten dient que ja ho han decidit. Qui ho ha decidit? Per què ho ha decidit? I els militants, on són? Ara mateix, a Barcelona el més urgent és que ERC recuperi la democràcia.