Sèrbia: l’esclat de la ira
Des de finals del 2024, les protestes antigovernamentals, liderades per estudiants, canalitzen la indignació per la corrupció desbocada
La Comissió Europea guarda silenci davant la repressió dels manifestants, que surten al carrer sense exhibir banderes de la UE
L’onada contestatària s’inscriu en un corrent més ampli al sud-est d’Europa de rebuig a l’autoritarisme com a revers de l’“estabilitat”
L’esfondrament d’una marquesina a l’estació de tren de la ciutat sèrbia de Novi Sad el novembre del 2024 va provocar la mort de setze persones. L’estació havia estat renovada recentment com a part d’un projecte d’un consorci xinès amb subcontractistes locals per millorar la deteriorada infraestructura ferroviària del país. Per grans capes de la població es va tractar de la darrera i més tràgica conseqüència d’un sistema polític basat en l’enriquiment d’unes elits corruptes a costa del benestar de la ciutadania, i va provocar l’onada de protestes més important que es recorda. Fora del radar mediàtic internacional, mig any després del seu esclat aquestes històriques mobilitzacions al cor dels Balcans no s’aturen. La seva naturalesa és explicativa del nou ordre global que s’està configurant.
Des del seu esclat al mes de novembre, els actes de protesta s’han estès a més de 400 municipis, on han participat centenars de milers de persones. Impulsada per estudiants, l’onada contestatària ha inclòs accions de desobediència civil com ara bloquejos de carreteres o ocupacions de facultats universitàries. De naturalesa descentralitzada i sense lideratges visibles, el moviment s’ha organitzat arreu del país mitjançant “comitès ciutadans”, coordinant unes mobilitzacions populars que han posat contra les cordes el govern del conservador Partit Progressista Serbi, i el president del país, Aleksandar Vucic.
Els manifestants exigeixen la publicació de tots els documents relatius a la renovació de l’estació de tren de Novi Sad i una investigació oficial de les circumstàncies del col·lapse. També reclamen responsabilitats penals, i justícia per a les víctimes, en un clam popular que ha servit per canalitzar el creixent malestar social per la corrupció desenfrenada i per un clientelisme en l’atorgament de contractes públics que afecta totes les esferes de poder del país. El govern serbi ha respost amb la detenció de desenes de manifestants, i amb ràtzies policials contra els comitès organitzadors i mitjans independents. El recurs a la violència amb finalitats intimidatòries s’ha produït sobretot a través d’atacs contra manifestants amb bats de beisbol per part de simpatitzants progovernamentals encaputxats, i amb l’atropellament d’activistes. Aquestes accions han provocat múltiples ferits, alguns dels quals han hagut de ser hospitalitzats. L’escàndol públic generat va provocar la dimissió del primer ministre de Sèrbia, Milos Vucevic, a finals de gener.
Eleccions anticipades
La repressió ha pres des de llavors noves formes, incloent-hi el recurs a tecnologia d’ús militar, com els dispositius acústics de llarg abast (LRAD), un equipament militar dissenyat per projectar so a volums que, entre altres funcions, permeten el control de multituds. Uns fets condemnats pel Consell d’Europa, que va exigir una investigació per un ús de LRAD que el 15 de març va provocar desenes de ferits.
Les accions repressives de les autoritats han generat indignació popular que ha galvanitzat la societat, i que més enllà d’estudiants ha aconseguit mobilitzar múltiples sectors, i obtenir el suport de tots els grans sindicats nacionals del país, un suport que es va fer ben visible en la manifestació de l’1 de maig d’enguany. Les demandes han passat a incloure també el processament penal de tots els implicats en els atacs contra els manifestants, i el seu acomiadament si es demostra que són funcionaris públics. També, la fi de la persecució dels estudiants arrestats durant les protestes. La lentitud i els obstacles que estan experimentat les investigacions, i la negativa del govern a abordar reformes democratitzadores, han fet que durant els darrers dies a aquestes demandes s’hagi afegit la d’organitzar eleccions anticipades.
La tragèdia de Novi Sad no només ha estat un catalitzador del ressentiment públic contra la corrupció endèmica. Sota l’ombra del Partit Progressista Serbi i especialment des de l’arribada de Vucic a la presidència del país l’any 2017, Sèrbia ha experimentat un deteriorament de la seva qualitat democràtica. Segons l’informe del 2025 sobre l’estat de la democràcia al món de l’Institut V-Dem de la Universitat de Göteborg, és un dels estats europeus amb una tendència més accentuada cap a l’autocratització. L’erosió sistemàtica de la divisió de poders ha consolidat el control absolut de Vucic sobre gran part de les institucions de l’Estat. Les eleccions dels darrers anys han estat caracteritzades per greus irregularitats que han afavorit els interessos del partit governamental.
Les protestes a Sèrbia són paradigmàtiques d’un fenomen que s’estén més enllà de les seves fronteres. Formen part d’un corrent de presa de consciència més ampli que recorre el sud-est d’Europa, de rebuig de capes creixents de la població a les pràctiques corruptes, a la repressió i a l’increment de l’autoritarisme com a revers inevitable d’una mal anomenada “estabilitat” política o socioeconòmica. De Belgrad a Skopje, de Sofia a Istanbul, durant els darrers mesos milions de persones han pres els carrers per exigir dimissions, la fi de pràctiques repressives, i reformes sistèmiques que garanteixin la rendició de comptes. En el cas de Sèrbia, les demandes dels manifestants s’alineen en gran manera amb les reformes que s’espera que implementi a mesura que avança cap a l’adhesió a la UE. Els informes periòdics mostren, però, més retrocessos que avenços en matèria d’anticorrupció, qualitat institucional, estat de dret, garanties electorals o llibertat de premsa.
El president Vucic ha provat de deslegitimar les manifestacions acusant-les d’estar orquestrades des de països de la UE i els EUA. A diferència de les protestes que van provocar la caiguda de Slobodan Milosevic el 2000, que van ser alimentades per les cancelleries occidentals a través d’organitzacions com Otpor, en aquesta ocasió la dinàmica és, però, ben diferent. En contrast amb protestes passades, l’actual onada es caracteritza per l’absència de banderes de la UE, i les úniques que s’hi veuen són les de Sèrbia, i el símbol de les protestes: l’empremta d’una mà tacada de sang.
Els EUA han mostrat una aproximació mesurada, en boca de l’enviat especial de l’administració de Trump Richard Grenell, que fa setmanes es va limitar a fer una crida als manifestants a no portar a terme accions violentes. Tot i les apel·lacions d’organitzacions civils sèrbies perquè la UE condemni la repressió contra els manifestants, la Comissió Europea ha mantingut un silenci respecte a aquesta qüestió que ha sorprès a molts, fins al punt de mantenir inalterada la cimera de la seva presidenta, Ursula von der Leyen, i del president del Consell Europeu, António Costa, amb el president Vucic, el 25 de març a Brussel·les.
Amb un continent europeu dividit per la falla tectònica generada arran de l’agressió militar russa a Ucraïna, el valor geopolític de països vistos com a neutrals, com és el cas de Sèrbia, s’incrementa. En un moment en què els EUA podrien desvincular-se de l’est d’Europa, i entomar una relació purament transaccional pel que fa als compromisos de seguretat amb els països europeus, la principal prioritat de Brussel·les passa ara per maximitzar els lligams amb tercers actors.
A diferència de Geòrgia, Moldàvia, o la mateixa Ucraïna, Sèrbia no és un país en disputa. Cap potència posa en dubte la seva sobirania. Tot i que el desig d’adhesió a la UE és encara socialment majoritari (40% a favor, per un 34% en contra, segons estudis publicats el 2024), no és percebuda com una necessitat de protecció enfront d’una Rússia amb qui gran part de la població té simpatia per raons històriques, i de germandat ortodoxa i paneslava.
En aquest context, el president Vucic ha sabut navegar amb habilitat enmig de la tempesta dels temps presents. Tot i mantenir una neutralitat formal, Sèrbia ha condemnat l’annexió de territoris ucraïnesos per part de Rússia la tardor del 2022, i a través de tercers països, ha enviat municions a Ucraïna per valor de 800 milions d’euros.
En un moment en què els vents del rearmament recorren el continent europeu, la voluminosa indústria militar sèrbia és objecte d’interès creixent. Segons informacions recents com les publicades per Politico, la Comissió Europea podria considerar la inclusió de països com Sèrbia en els seus plans per reforçar la capacitat de la indústria de defensa europea i fer-la menys dependent dels EUA. La voluntat de la UE de mantenir una relació fluida amb les autoritats sèrbies té també a veure amb decisions com ara l’adquisició per part de Belgrad de 12 caces de combat Rafale a l’empresa francesa Dassault Aviation per valor de 2.700 milions d’euros.
La intensificació de la competició global per l’accés a matèries primeres pren rellevància en la relació. El juliol passat, la UE va signar un memoràndum d’entesa amb Belgrad per donar-li accés a l’explotació de la mina de liti sèrbia de Jadar, la qual podria satisfer fins al 90% de les necessitats actuals dels països europeus d’aquest mineral essencial per a l’estratègica indústria dels vehicles elèctrics.
Alumne avantatjat d’una estratègia diplomàtica multivectorial que en un moment de creixent competició multipolar dona rèdits, ni als EUA, ni a la Xina, ni a Turquia, ni a Rússia, els interessa un canvi de govern a Sèrbia. En aquest context, cal veure si la “Unió Europea geopolítica” que ara vol apostar pel poder dur, ho farà, igual que l’administració Trump, a costa de sacrificar un poder tou que, tot i basar-se en els dobles estàndards, en alguns contextos havia tingut efectes positius.
De moment, la lògica cada cop més transaccional de la relació de la UE amb Sèrbia evoca la que manté amb el règim més autoritari d’Europa, l’Azerbaidjan, que explota les urgències europees en els subministraments de gas per aconseguir que Brussel·les obviï les seves flagrants vulneracions de drets humans.
Autòcrates, atents
En un escenari internacional en transformació, els canvis històrics es manifesten de formes cada cop més imprevistes. En aquest context, les protestes que sacsegen Sèrbia estan travessades pel desmantellament de l’ordre global liberal, i pel retorn de l’interès nacional cru com a única força ordenadora del món. Per això, del seu èxit o fracàs ben segur en prendran nota autòcrates que arreu aspiren a desmantellar institucions democràtiques sense conseqüències internes, ni repercussions internacionals.
