Barcelona-Tegucigalpa

"La meva tia diu que abans érem pobres i, ara, amb la crisi que assola el meu país, encara ho som més. La gent té por", avisa Dina Esca­lante, una hon­du­re­nya de som­riure immens i ulls pin­tats de blau, a con­junt amb la ban­dera naci­o­nal nova de trinca que du com a capa. La Dina té 25 anys i en fa cinc que viu a Bar­ce­lona, on tre­ba­lla en una ges­to­ria i estu­dia per a hos­tessa. Ella és una dels 13.650 hon­du­renys empa­dro­nats a Cata­lu­nya. Una comu­ni­tat petita i poc orga­nit­zada, com la majo­ria de col·lec­tius que han vin­gut de l'Amèrica Cen­tral. Una prova d'això és que el cònsol d'Hon­du­res, però també els de Nica­ra­gua, el Sal­va­dor, Gua­te­mala i Costa Rica, són hono­ra­ris. "No vénen de la car­rera diplomàtica", raona Toni Tra­ve­ria, direc­tor de Casa Amèrica Cata­lu­nya, que ana­litza que la seva presència reduïda té una causa clara: "L'Amèrica Cen­tral mira cap a Mèxic i els EUA". La pro­xi­mi­tat i l'efecte crida en són dos ele­ments deter­mi­nants.

"Per què vaig venir a Bar­ce­lona en lloc dels EUA? Els sous són millors i aquí hi tinc el pare, la mare, el germà i, ara, un nadó. Ens orga­nit­zem com podem i enviem 350 euros men­su­als a la meva tia", explica la Dina, que és de Zamo­rano, loca­li­tat on no han arri­bat les pro­tes­tes de la capi­tal, Tegu­ci­galpa. Les pro­tes­tes van començar el diu­menge 28 de juny, quan l'exèrcit va des­ti­tuir i expul­sar del país, a punta de pis­tola, el pre­si­dent Manuel Zelaya, una actu­ació que des d'aquí es con­demna sobre­tot per les for­mes. "Podien des­ti­tuir-lo, però no calia fer-lo fora", diu.

El cop d'Estat ha fet que la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal giri l'esquena a Hon­du­res i l'aïlla­ment té con­seqüències. "Hi ha res­tric­ci­ons de com­bus­ti­ble i, alguns dies, s'han tallat car­re­te­res", indica Reyna Figue­roa que, com la Dina, és de Zamo­rano, però va venir un anys després. Aquí hi té un fill de 17 anys, una filla de 18 i un nét. Per això fa mesos que la Reyna no pot enviar diners. "Faig fei­nes de neteja i amb 900 euros al mes no arribo a fi de mes", admet amb la mirada baixa.

Cre­uar el Río Bravo
Fa qua­tre anys que no torna a casa i té un bit­llet d'avió per fer-ho el 31 de juliol. "Espero que reo­brin l'aero­port de Tegu­ci­galpa, que aquests dies està tan­cat!", es plany la Reyna, que fins i tot es plan­teja can­viar el vol i anar a veure una ger­mana a Hous­ton. "Ella va entrar als EUA gràcies a un coyote [un tra­fi­cant de per­so­nes] a qui va pagar 5.000 dòlars, però jo no m'hi vaig atre­vir, em feia por cre­uar el Río Bravo com a espalda mojada". El resul­tat? La Reyna viu a Bada­lona.

Amb la Dina, són de l'Aso­ci­ación Cul­tu­ral Social y Arte Culi­na­rio de Hon­du­ras y Ami­gos, pre­si­dida per Jorge Irías, que argu­menta: "Per venir a Cata­lu­nya no ens cal jugar-nos la vida a la fron­tera com a moja­dos. A més, nor­mal­ment, som gent amb prou recur­sos per com­prar un bit­llet d'avió. Podríem com­pa­rar-ho amb el mar­roquí que arriba amb pas­tera a Espa­nya i el que vola a Nova York".

En aquest per­fil hi encaixa Aldo Sal­gado, el fill d'un peri­o­dista assas­si­nat pels sica­ris a Tegu­ci­galpa. El crim va empènyer la seva mare a venir a Bar­ce­lona i, mesos més tard, a ell li con­ce­dien una beca per estu­diar a Sala­manca. Un any després, n'hi dona­ven una altra per fer informàtica a la Uni­ver­si­tat Politècnica de Cata­lu­nya (UPC). Amb 21 anys, l'Aldo tre­ba­lla a Bar­ce­lona Latina, una ràdio que li per­met el con­tacte diari amb Hon­du­res. "Zelaya ha fet polítiques com la d'incre­men­tar un 64% el salari mínim, una mesura que va col·lap­sar el sis­tema públic perquè, per exem­ple, els mes­tres cobren qua­tre sala­ris mínims".

Com els seus tres com­pa­tri­o­tes, l'Aldo entén que Zelaya es va equi­vo­car "forçant una con­sulta popu­lar per can­viar la Cons­ti­tució i poder per­pe­tuar-se en el càrrec". Per què? "Som una democràcia feble i ens cal temps per can­viar les nor­mes". De moment, el con­flicte hon­du­reny ja ha pro­vo­cat que "els preus pugin un 15% i hi ha pro­ble­mes d'abas­ta­ment". Ni la solució política ni l'econòmica seran fàcils. Una pri­mera via, apunta l'Aldo, és con­vo­car "elec­ci­ons anti­ci­pa­des".