L'últim cop de Blair

¿Cop de mà o pun­tada de peu? Difícil de dir, ara per ara. Tony Blair, l'expri­mer minis­tre britànic que el juny de 2007 va dei­xar el càrrec per cedir-l'hi a Gor­don Brown -més aviat per força que no pas de grat-, va fer acte de presència ahir a mitja cam­pa­nya elec­to­ral per donar un tímid suport a qui va ser el seu minis­tre d'Eco­no­mia.

Bron­ze­jat, de molt bon humor, Blair va anar a pren­dre's la pressió a una clínica del nord de Lon­dres i no es va estar de comen­tar els ava­tars de la cam­pa­nya, la pri­mera inter­venció pública des que es va donar el tret de sor­tida a la cursa elec­to­ral. Es va jus­ti­fi­car per no haver-ho fet abans asse­gu­rant que el volcà islandès que va obli­gar a tan­car els cels del nord d'Europa també l'ha man­tin­gut fora del Regne Unit més temps del pre­vist.

La seva irrupció té lloc hores després del dar­rer debat tele­vi­sat, que, segons algu­nes enques­tes fetes públi­ques imme­di­a­ta­ment després, va gua­nyar David Came­ron, cap dels tories, i que va dei­xar el líder libe­ral­demòcrata, Nick Clegg, en segona posició.

¿Blair, doncs, apa­rei­xia al res­cat de Brown? L'expre­mier té el rècord de ser el polític labo­rista que més bons resul­tats elec­to­rals ha acon­se­guit mai per al seu par­tit i té el mèrit afe­git d'haver gua­nyat tres elec­ci­ons con­se­cu­ti­ves.

'Mr. Money', desa­cre­di­tat
A hores d'ara, però, el pres­tigi polític de Blair en la soci­e­tat britànica, entre els tra­di­ci­o­nals votants labo­ris­tes i entre la classe mit­jana, i mit­jana-baixa, està molt més que en entre­dit.

Mr. Money, com el tit­lla alguna premsa, no només va ficar el país en la tan dis­cu­tida guerra de l'Iraq -que al final li va cos­tar el càrrec per la pressió de les seves pròpies bases-, sinó que ell mateix s'ha con­ver­tit, pràcti­ca­ment, en una indústria de fer diners. Res més lluny, doncs, de repre­sen­tar l'afany de justícia social a què Brown diu aspi­rar.

Així, men­tre l'actual pre­mier decla­rava al matí en un acte elec­to­ral que estava "dis­po­sat a llui­tar fins al dar­rer segon", Blair dei­xava anar als britànics que han de deci­dir el seu vot "en funció de pro­pos­tes polítiques", i no pas de la per­so­na­li­tat dels líders. Sobre Brown, va comen­tar que "no ha fallat" com a pri­mer minis­tre. I sobre les pos­si­bi­li­tats del Labour d'endur-se les elec­ci­ons va asse­gu­rar, en plu­ral, que "encara tenim totes les opor­tu­ni­tats de gua­nyar si els votants fixen la seva atenció en les neces­si­tats reals del país". Pro­ba­ble­ment, en cinc minuts Blair va fer més elo­gis a Brown que en els dar­rers cinc anys: "Si la gent es fixa i escolta el que és impor­tant, s'ado­narà que [Brown] és com­ple­ta­ment honest, que sap el que es fa i qui­nes polítiques cal dur a terme."

La irrupció de Blair en la cam­pa­nya no va ser des­a­pro­fi­tada per David Came­ron, que durant un acte en un col·legi va iro­nit­zar sobre el color de pell que -li havien dit- lluïa l'expre­mier. Alhora, des­ve­lava un con­tracte de setze punts amb la soci­e­tat britànica i asse­gu­rava que, en qua­tre o cinc anys, els 9.000 sol­dats que hi ha des­ple­gats a l'Afga­nis­tan hau­ran tor­nat a casa.

Un líder cres­cut
En el ter­cer vèrtex de la jor­nada, Nick Clegg, que cada vegada es mos­tra públi­ca­ment més con­fiat gràcies a les enques­tes d'intenció de vot i a la per­cepció que es té de les seves inter­ven­ci­ons tele­vi­si­ves, asse­gu­rava que "ara la cursa és entre dos": els con­ser­va­dors de Came­ron i el seu Par­tit Libe­ral Demòcrata. Aquesta és la pri­mera vegada que Clegg dóna als labo­ris­tes nul·les espe­ran­ces.