Política

El so de les bales a l’altra banda de la trinxera

Els periodistes dels presidents. La intrahistòria de la política

Jordi Pujol es va enfi­lar al mont Nebo, a Jordània, i des del punt en què Moisès ho havia fet cap a l’any 1100 abans de Crist, va con­tem­plar, en un estat gai­rebé d’èxtasi, Israel. En aquest estat estava quan va sonar el mòbil. Era Josep Antoni Duran i Lleida, que li par­lava d’un pro­blema amb la coa­lició en un recòndit poble de Cata­lu­nya. “Escolta Duran, estic admi­rant la terra pro­mesa...”. No és un gag de Polònia. Ho va viure Jesús Conte, 1.860 dies cap de premsa de Pujol, 179 viat­ges, 600.000 quilòmetres en avió, visi­tes pas­to­rals per Cata­lu­nya a part. L’anècdota la va com­par­tir ahir amb Jordi Mer­ca­der, 1.000 dies cap de premsa de Pas­qual Mara­gall, que també va ser a Jordània... l’endemà de la corona d’espi­nes.

Les anècdo­tes ser­vei­xen per expli­car el que tots dos van expo­sar a la Facul­tat de Comu­ni­cació Blan­querna: els peri­o­dis­tes dels pre­si­dents tenen com a gran bata­lla impo­sar l’agenda política, perquè ven més la con­fron­tació interna –“un tri­par­tit com­plica molt les coses”, Mer­ca­der dixit– que l’obra de govern. Tots dos van defen­sar que a l’altra banda de la trin­xera es con­ti­nua sent peri­o­dista, però tre­ba­llant per altres interes­sos... com els que també hi ha a tot mitjà de comu­ni­cació, i van rei­vin­di­car el camí d’anada i tor­nada. Per Conte, és més fàcil per als peri­o­dis­tes eti­que­tats d’esquer­res. Per Mer­ca­der, tot peri­o­dista ho ha de pro­var per rela­ti­vit­zar la feina.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.