Mig any omnipresent

D’aquí a tres set­ma­nes una asso­ci­ació fran­cesa de peri­o­dis­tes “cele­brarà el Dia Sense Nico­las Sarkozy”, una ini­ci­a­tiva des­ti­nada a cele­brar “una gran jor­nada de la democràcia i la lli­ber­tat de premsa” en què dema­nen que no es difon­gui “ni una imatge, ni un so, ni una sola línia sobre els fets i els ges­tos” del pre­si­dent francès. “Ni elo­gis, ni crítiques, ni comen­ta­ris! Res de res, sis­plau!”, diu la cir­cu­lar envi­ada per bus­car adhe­si­ons entre la pro­fessió. Fa uns mesos el set­ma­nari con­ser­va­dor Le Point va arri­bar a ano­me­nar-lo sarcàsti­ca­ment “Déu”. La con­tra­por­tada de Le Monde també ridi­cu­lit­zava ahir la volun­tat de pro­ta­go­nisme mediàtic del pre­si­dent francès, a qui comu­ni­cava que, tot i els seus mèrits edi­to­ri­als, no rebria el premi lite­rari Gon­court.

Els mit­jans fran­ce­sos iro­nit­zen ober­ta­ment sobre l’omni­presència i la hiperac­ti­vi­tat de Nico­las Sarkozy, que avui fa sis mesos va gua­nyar les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als superant de llarg la can­di­data soci­a­lista, l’avui semi­o­bli­dada Ségolène Royal. Diu­menge l’alli­be­ra­ment dels peri­o­dis­tes i les hos­tes­ses retin­guts al Txad rati­fi­cava el volun­ta­risme i la deter­mi­nació d’aquest per­so­natge omnis­ci­ent, dis­po­sat a apli­car en pocs mesos una rup­tura amb la tra­dició política fran­cesa dels últims trenta anys. “Més ràpid i més lluny” que ningú, com afir­mava abans de l’estiu.

Mig any després de la seva arri­bada al poder, la imatge del pre­si­dent s’asso­cia al movi­ment, però no forçosa­ment al canvi. Un son­deig apa­re­gut diu­menge deter­mina que el 55% dels fran­ce­sos vota­rien per Sarkozy si les elec­ci­ons es tor­nes­sin a cele­brar avui, dos punts per sobre del resul­tat acon­se­guit al maig. La seva popu­la­ri­tat s’ha aca­bat degra­dant menys del que sem­blava a finals de l’estiu. No obs­tant, un 59% opi­nen que el nou pre­si­dent no ha con­tribuït a can­viar les coses o millo­rar la situ­ació dels ciu­ta­dans. El resul­tat pot atri­buir-se a la falta de pers­pec­tiva, però és dece­be­dor per a algú que ha enge­gat tan­tes refor­mes en tan poques set­ma­nes.

Què ha fet Sarkozy en sis mesos? Alguns diuen que més que Chi­rac en dotze anys. Entre les refor­mes apro­va­des a velo­ci­tat ver­ti­gi­nosa durant l’estiu hi ha el des­cens dels impos­tos per als ciu­ta­dans amb més ingres­sos, la supressió de la set­mana labo­ral de 35 hores, el fre al rea­gru­pa­ment fami­liar per bene­fi­ciar la immi­gració labo­ral i un pla con­tun­dent con­tra la rein­cidència i la delinqüència juve­nil. Totes eren mesu­res anun­ci­a­des amb insistència durant la cam­pa­nya elec­to­ral i apro­va­des per recon­for­tar el seu elec­to­rat més fidel.

Els pri­mers con­flic­tes han arri­bat a la tar­dor amb l’explo­siva reforma de les pen­si­ons. La intenció d’aca­bar amb els règims espe­ci­als de jubi­lació, into­ca­bles en les últi­mes dècades, ha pro­vo­cat les pri­me­res grans vagues dels con­duc­tors de tren i metro (els prin­ci­pals afec­tats per la reforma), que es tor­na­ran a pro­duir la set­mana que ve. Després podria haver-n’hi d’altres molt més mas­si­ves quan Sarkozy pre­cisi la seva reforma de la cober­tura social, que pretén fle­xi­bi­lit­zar el con­tracte labo­ral i posar fi a les pre­ju­bi­la­ci­ons, extre­ma­da­ment gene­ra­lit­za­des a França. Els sin­di­cats d’estu­di­ants també han posat en guàrdia el pre­si­dent i han començat les pri­me­res pro­tes­tes.

Cursa d’obs­ta­cles
El pro­jecte de reforma ins­ti­tu­ci­o­nal que va encar­re­gar a Édouard Balla­dur sem­bla que no com­plau cap par­tit, ni tan sols la gover­na­men­tal UMP. Els minis­tres comen­cen a estar moles­tos per l’eclipsi total pro­vo­cat per­ma­nent­ment pel pre­si­dent. Sense anar més lluny, el pre­mier François Fillon ha que­dat rele­gat a un rol de sim­ple figu­rant.
Amb l’estat de gràcia a punt d’aca­bar, Sarkozy afronta en els pròxims mesos una autèntica cursa d’obs­ta­cles. Les muni­ci­pals del març ser­vi­ran de pri­mera revàlida per al pre­si­dent, que espera sor­tir-ne reforçat per poder empren­dre la segona tanda de refor­mes. No sem­bla impos­si­ble. L’esquerra, debi­li­tada per la cínica estratègia d’ober­tura del pre­si­dent, segueix en hores molt bai­xes.