El debat del debat

Hi ha històries apa­rent­ment incom­pren­si­bles que tenen expli­ca­ci­ons d'allò més sim­ples. És el cas dels debats cara a cara, que van pel camí de no cele­brar-se (un altre cop). No havíem que­dat que les enques­tes pro­nos­ti­quen una abs­tenció sense pre­ce­dents, que podria situar-se per damunt del 50 per cent? No havíem con­vin­gut que una democràcia forta és aque­lla que inte­gra el màxim nom­bre d'elec­tors? No són els par­tits polítics els pri­mers interes­sats a gene­rar governs forts, legi­ti­mats per una par­ti­ci­pació al més alta pos­si­ble? I un debat cara a cara no és un bon ins­tru­ment per fer créixer l'interès i la par­ti­ci­pació?

En aquest tema gua­nya (com en tan­tes altres coses) el càlcul de qui hi surt gua­nyant. I és això, el que hi ha al dar­rere de la petita polèmica. No és la llen­gua, no s'equi­vo­quin. És l'interès de CiU per con­ser­var l'avan­tatge que li pro­por­ci­ona el fet que una part con­si­de­ra­ble de l'elec­to­rat català s'informi a través d'uns mit­jans que situen les elec­ci­ons al Par­la­ment en l'últim graó d'interès (dar­rere de suc­ces­sos i just abans del temps). La llen­gua és l'excusa en aquest cas, com ho és el ter­ri­tori quan es blo­queja la llei elec­to­ral cata­lana (que ja exi­gia l'Esta­tut del 79).

CiU no vol córrer ris­cos, encara que sigui al preu de batre el rècord d'abs­tenció. Pre­fe­reix unes elec­ci­ons par­ci­als, mig d'ama­ga­to­tis, en família. O és que el can­di­dat naci­o­na­lista (o era sobi­ra­nista?)
tem per­dre el debat davant de l'“increïble home nor­mal”?