Joan, contra el tòpic

Hi ha un muni­cipi d'Anda­lu­sia, allà on la calor es deixa sen­tir de valent, on els seus bat­xi­llers van a classe en un edi­fici en forma de xalet d'alta mun­ta­nya, cons­truït amb mate­ri­als nobles, amb molta fusta. És un edi­fici pen­sat per donar escalf físic –més que intel·lec­tual– als estu­di­ants i mes­tres que hi han de pas­sar hores. No és cap broma. És un error que van come­tre, ja fa molts anys, els res­pon­sa­bles del Minis­teri d'Edu­cació, que van enviar a Anda­lu­sia els plànols de l'ins­ti­tut que s'havia de cons­truir a Ripoll, i els de Ripoll al sud de la Península. Així, men­tre els alum­nes del sud es fonien de calor entre decli­na­ci­ons de llatí i equa­ci­ons de segon grau, els de Ripoll eren vícti­mes de tot el con­trari. El seu ins­ti­tut, diàfan, de pas­sa­dis­sos amples, parets pri­mes de maó i grans ober­tu­res per dei­xar entrar la llum anda­lusa era en la gèlida i humida Ripoll com una nevera. Tant de fred hi feia que fins i tot els seus estu­di­ants van orga­nit­zar pro­tes­tes per recla­mar un sis­tema efi­ci­ent de cale­facció.

Joan Puig­cercós ve d'aquí, d'aques­tes aules gèlides on va tenir com a pro­fes­sor Eudald Casa­desús, a qui l'any 1987 i amb la insolència pròpia dels 20 anys, va fer front com a rival polític en les elec­ci­ons muni­ci­pals a l'alcal­dia de Ripoll, on ERC va acon­se­guir entrar per pri­mer cop. Puig­cercós ve d'aquest atre­vi­ment natu­ral, quasi adeènic, i d'aquesta capi­tal de comarca on els caps de set­mana de bolets hi són apas­si­o­nants i els estius, refres­cants i recon­for­tants, però on el dia a dia és dur, les set­ma­nes d'hivern hi són molt llar­gues i gèlides, i tants page­sos s'han vist forçats a dei­xar de tre­ba­llar-hi la terra i tants obrers han vist per­dre la feina.

I encara algú se sorprèn que el can­di­dat sigui un home de caràcter i que de tant en tant deixi anar un renec, com aquells que s'enge­guen al gos que per­se­gueix la ramada, però que sobta quan prové d'algú de coll i cor­bata i sabata Mar­ti­ne­lli. I és con­tra aquest tòpic de l'home de la mun­ta­nya que Puig­cercós lluita, con­tra aquells que l'explo­ten en con­tra seu, i con­tra ell mateix, que es coneix el caràcter i que sap on cal posar la pausa i fre­nar. “El tòpic se't menja”, explica asse­gut a la taula on cada dia es fa el con­sell de redacció del diari, després de recórrer les seves ins­tal·laci­ons.

I envol­tat de peri­o­dis­tes parla dels fills, i de la família i de cinema, molt cinema, i de viat­ges, i ho fa amb un punt de can­di­dat rela­xat entre tanta cam­pa­nya, com bus­cant aire en una con­versa que fugi de la política. I és que ara ja lluita també con­tra la cam­pa­nya, con­tra els resul­tats dolents que es dibui­xen a les enques­tes –“anem de menys a més”, asse­vera con­vençut de la remun­tada–, i lluita ine­vi­ta­ble­ment i cada cop amb les for­ces més escas­ses –també els can­di­dats de mans gros­ses i coll ample aca­ben der­ro­tats– con­tra els hora­ris de no-per­sona, l'enca­de­nar un míting rere un altre, un com­promís rere un altre. “No dormo, arribo a casa tardíssim i no tinc son, és impos­si­ble ador­mir-me”, reco­neix.

I retorna a l'obsessió del tòpic per expli­car que la cam­pa­nya haurà ser­vit per ense­nyar un Puig­cercós dife­rent. “Han des­co­bert un can­di­dat”, asse­gura després de rela­tar que una de les millors experiències d'aquests dies ha estat un debat amb empre­sa­ris de Tar­ra­gona en què va haver de sot­me­tre's a l'inter­ro­ga­tori qua­li­fi­cat d'un audi­tori encara més qua­li­fi­cat en un hotel de luxe i en un marc res­trin­git i selecte. Va ser la prova del 9, la prova del cotó fluix, i en va que­dar molt satis­fet: “Van des­co­brir que no som uns indo­cu­men­tats”. Les aules gèlides de l'ins­ti­tut de Ripoll que­den lluny, el Palau de la Gene­ra­li­tat també. O pot­ser és que tot ple­gat es tracta d'una qüestió de tòpics, i de la neces­si­tat de vèncer-los.