Les ferides roges a la terra verda

Patxi López no es va asses­so­rar del tot mala­ment amb vista a donar una imatge rao­na­ble­ment equi­li­brada al seu dis­curs d'inves­ti­dura d'ahir. Incloure Gema Zaba­leta en el govern i par­lar-hi del poeta Laue­xeta –del PNB– va aju­dar a ensu­crar un xic la poc estètica ope­ració que es va esce­ni­fi­car al Par­la­ment. Ara, que ningú no s'enga­nyi. No va ser­vir per esban­dir l'enorme escep­ti­cisme que sen­ten la majo­ria de bas­cos davant l'arri­bada del tàndem PSE-PP a Aju­ria Enea. En citar Laue­xeta, López va par­lar amb orgull de la metàfora de les «feri­des ver­me­lles» (que sig­ni­fi­quen les pro­letàries mines de ferro) a les ver­des mun­ta­nyes de Bis­caia. Ho féu com a repre­sen­tació de la irrupció de l'obre­risme en l'arcàdia rural basca. No féu esment, però, de la manera en què aques­tes feri­des ver­me­lles, sim­bo­lit­za­des –se suposa– pel PSE, han acon­se­guit final­ment acce­dir a Aju­ria Enea. I si el pas real­ment es pot con­si­de­rar remo­ta­ment una fita soci­a­lista.

Cal no obli­dar que aquest accés al palau no ha estat gràcies a la tra­dició d'acords entre soci­a­lis­tes i naci­o­na­lis­tes, a la qual dedicà tant d'espai el de Por­tu­ga­lete, sinó que ve gràcies a l'acord entre soci­a­lis­tes i els qui des de sem­pre figura que han estat els més acar­nis­sats opo­si­tors de les feri­des ver­me­lles: l'oli­gar­quia monàrquica i espa­nyo­lista de Neguri, repre­sen­tada avui pel PP al País Basc. Resulta difícil de vèncer la temp­tació de pen­sar què no hau­rien pen­sat els vells soci­a­lis­tes d'Eibar i d'Enkar­ter­riak en saber que la pri­mera vegada que el PSE acce­dia a Aju­ria Enea ho feia gràcies a un pacte amb la dreta més recal­ci­trant, la de tota la vida, capi­ta­ne­jada pels antics ene­mics de la classe obrera i de la cul­tura basca, els qui ser­mo­ne­gen a diari con­tra els drets més mínims dels bas­co­par­lants.

D'altra banda, en el dis­curs, el nou lehen­dakari va seguir en la línia d'apel·lar al supo­sat «desig de canvi» de la soci­e­tat basca per jus­ti­fi­car l'arra­co­na­ment del PNB del poder. Deu ser dels desigs pre­freu­di­ans que han tro­bat més estre­tor a l'hora de pene­trar a l'òrbita de la consciència basca, perquè no hi ha cap enquesta rao­na­ble que n'hagi par­lat. El fer­vor que ha cau­sat la imminència d'un govern del PSE, amb el suport del PP, ha bri­llat abso­lu­ta­ment per la seva absència. Amb encert, el lehen­dakari sor­tint ha defi­nit l'ope­ració (que ha permès l'accés del PP i el PSE al poder) com un «acord d'estat per resol­dre un pro­blema d'estat». Cer­ta­ment, cal sos­pi­tar que els veri­ta­bles interes­sos del poble basc han estat la dar­rera cosa que han tin­gut en compte els nous apo­de­rats, tal com ha evi­den­ciat al llarg dels anys el trac­ta­ment de l'Esta­tut de Ger­nika, encara molt poc desen­vo­lu­pat en algu­nes àrees clau; o en el menys­preu més abso­lut per la volun­tat de la majo­ria de bas­cos, repre­sen­tada durant almenys vuit anys per majo­ries (encara no ampu­ta­des) al Par­la­ment de Vitòria que volien exer­cir el dret a deci­dir. Ara la comu­ni­tat autònoma basca, capi­ta­ne­jada pel PP i el PSOE, es veu expo­sada a l'amenaça de veure's com un dels dar­rers ter­ri­to­ris autonòmics sense reno­vació esta­tutària, un greu con­tra­sen­tit si tenim en compte que és la que té –jun­ta­ment amb Cata­lu­nya– una consciència naci­o­nal més clara i enèrgica. Mal­grat tot, i a pesar de la falta d'expli­ca­ci­ons de López a la supressió efec­tiva del dret del poble basc a deci­dir que sig­ni­fica el seu nou govern, el naci­o­na­lisme basc també ha de ser autocrític davant aquesta situ­ació. La divisió interna que el sac­seja és el bé més pre­uat de l'espa­nyo­lisme, que busca la pro­vin­ci­a­lit­zació defi­ni­tiva de la díscola Euskadi. Ha de pren­dre nota de la faci­li­tat amb què els par­tits de Madrid s'han posat d'acord per asse­gu­rar les pri­o­ri­tats naci­o­nals i les raons d'estat, amb l'agreu­jant d'haver-ho de fer essent una mino­ria política i social al País Basc. Però mira, ho estan acon­se­guint. Ara els bas­quis­tes han de fer el mateix. El pro­blema més greu amb vista a acon­se­guir-ho, no cal dir, és la con­ti­nu­ada existència d'ETA, una acció que podria donar encara més legi­ti­mi­tat a López com a timo­ner mino­ri­tari de la nau basca. Si aquest magma anti­ter­ro­rista és el que fins ara ha permès l'anti­na­tu­ral unió entre dreta espa­nyo­lista i les «feri­des ver­me­lles», a par­tir d'ara han de ser les «ver­des mun­ta­nyes», les que es posin d'acord per fer val­dre la seva majo­ria natu­ral.