Pendents del PSC

Les elec­ci­ons han atiat l'expec­ta­tiva de canvi a Cata­lu­nya, no ja de canvi polític, sinó de canvi de cicle gene­ral en una soci­e­tat can­sada i ator­dida per la duresa de la crisi. Aquest espe­rit, sens dubte posi­tiu, també com­porta el risc de gene­rar frus­tració si no obté res­pos­tes con­cre­tes. Els famo­sos 100 pri­mers dies seran com­pli­cats per a CiU. La com­po­sició del nou govern apor­tarà un pri­mer símptoma del to que Artur Mas vol donar a la legis­la­tura, però el nou pre­si­dent no tindrà gaire temps per recrear-s'hi. La urgència del moment l'obli­garà a arre­man­gar-se i a anar per feina. Al govern de Mas li tocarà pren­dre deci­si­ons ràpides i mol­tes seran impo­pu­lars per fer front a la crisi. I en aquest punt, el paper de la resta de grups del Par­la­ment resul­tarà essen­cial.

Així, el fet que el PSC sem­bli abo­cat a una crisi interna és una notícia extra­or­dinària­ment nega­tiva. No és el millor moment perquè les famo­ses dues ànimes soci­a­lis­tes pas­sin comp­tes a cop de nava­lla. I en qual­se­vol cas, el pols intern del par­tit no pot blo­que­jar el pro­ta­go­nisme dels soci­a­lis­tes al Par­la­ment. La soci­e­tat exi­geix que els par­tits sumin for­ces davant la greu situ­ació, i el PSC no pot que­dar para­lit­zat per dis­pu­tes domèsti­ques. De moment, que Joa­quim Nadal encapçali el grup par­la­men­tari és un molt bon pri­mer pas. No és casual ni impro­vi­sat. Hàbil i pru­dent, Nadal té la con­fiança de l'apa­rell i el tarannà cata­la­nista.

No obs­tant això, són mol­tes les veus que han començat a dir la seva sobre el futur del par­tit. L'apa­rell, majo­ri­tari però greu­ment ferit, pretén con­tro­lar el relleu de Mon­ti­lla; el sec­tor cata­la­nista, for­mat ara mateix per una suma d'indi­vi­du­a­li­tats, aspira a recu­pe­rar el ter­reny que ha dei­xat per­dre; els alcal­des, pre­o­cu­pats per les muni­ci­pals, recla­men pro­ta­go­nisme; les noves for­na­des volen relleu gene­ra­ci­o­nal... D'entrada, un procés de reflexió interna i autocrítica resulta posi­tiva per a qual­se­vol for­mació. Però el PSC no ha d'obli­dar que afronta unes muni­ci­pals molt com­pli­ca­des i que el Par­la­ment reque­reix ara la soli­desa d'aque­lla for­mació que històrica­ment ha repre­sen­tat de manera trans­ver­sal i oberta l'expressió més majo­ritària del pro­gres­sisme a Cata­lu­nya. Tant de bo, per res­pon­sa­bi­li­tat i per pur ego­isme, no es deixi por­tar per llui­tes fra­tri­ci­des. No és fàcil que dues ànimes con­vis­quin en un par­tit, però quan aquesta con­vivència és un tret d'iden­ti­tat de la for­mació i una de les claus de la seva força, recu­pe­rar l'equi­li­bri intern és impres­cin­di­ble i urgent.