Què serà de l'esquerra?

Des d'un punt de vista polític, el de la gestió del poder que ator­guen les urnes, el pai­satge després de la bata­lla del 28-N em plan­teja dues qüesti­ons cen­trals. Pri­mera: com CiU admi­nis­trarà la majo­ria política naci­o­na­lista cap a la inde­pendència? I la segona: com l'esquerra cata­lana aprendrà de la der­rota i cons­truirà una alter­na­tiva per arri­bar a ser una esquerra naci­o­nal creïble, ara com a opo­sició i després com a alter­nança?

El pai­satge poste­lec­to­ral ha dei­xat ins­crits alguns mis­sat­ges clars. Tot el mapa és blau, és con­ver­gent: vol dir (entre altres coses) que la gran majo­ria de ciu­ta­dans es decan­ten (sumant els vots de CiU, ERC, ICV i SI) pels par­tits d'“obediència” cata­lana. L'eix de dis­cri­mi­nació Cata­lu­nya/Espa­nya pre­val sobre el de dreta/esquerra. De fet, el lleu crei­xe­ment del PPC no modi­fica res. Per con­tra, el dal­ta­baix numèric i moral del PSC qüesti­ona pro­fun­da­ment tota la mística, no sols del tri­par­tit, sinó la dels pac­tes del soci­a­lisme de la pri­ma­vera de 1977. Els soci­a­lis­tes cata­lans han d'optar entre dos pro­jec­tes (política­ment) antagònics: o pel de rege­ne­ració d'Espa­nya o pel de recons­trucció de la nació cata­lana. La sentència del Cons­ti­tu­ci­o­nal no deixa ter­cera via.

Però la pre­gunta de futur sobre el PSC s'ha d'esten­dre a tota l'esquerra. El 28-N és un pal per al plu­ral de les ano­me­na­des esquer­res: és sos­te­ni­ble un pro­jecte naci­o­nal català amb tanta frag­men­tació de l'esquerra? L'ano­me­nada cul­tura de coa­lició de les esquer­res ha fra­cas­sat rotun­da­ment (men­tre sem­bla un èxit a la dreta, entre CDC i UDC). L'etapa del tri­par­tit ha ser­vit per a dues coses no-menys­pre­a­bles: per a la democràcia cata­lana, l'alter­nança a la Gene­ra­li­tat; i per a Artur Mas, la tra­ves­sia del desert. Però el segon tri­par­tit ha posat en evidència les con­tra­dic­ci­ons d'unes esquer­res que només es posen d'acord per ocu­par llocs de poder.

El fracàs del tri­par­tit hau­ria d'espe­ro­nar totes les for­ma­ci­ons d'esquerra a tre­ba­llar una nova fron­tera de rela­ci­ons i de coo­pe­ració, des de baix, ja des d'ara, abans d'aspi­rar a cotes de poder. Seria l'Entesa Cata­lana de Progrés del Senat un model a explo­rar? Té l'esquerra també una greu manca de lide­ratge. I tot això no s'impro­visa.

Però el període d'autocrítica, de subs­ti­tució de qua­dres i de reflexió, s'hau­ria d'acce­le­rar per tal d'estar en con­di­ci­ons ben aviat d'ofe­rir des d'una nova esquerra (aglu­ti­nada entorn d'ERC, ICV i SI?) suport cohe­rent al procés cap al dret a deci­dir, i alter­na­ti­ves de govern per al dia després de la inde­pendència.