lA CRÒNICA
Missa municipal
Va tenir tota la solemnitat i contenció més pròpies d'una missa. I de fet, va començar com una missa, el ple d'investidura d'ahir: quan va entrar Xavier Trias, seguit dels 40 regidors que han entrat a l'Ajuntament de Barcelona, tot el públic que atapeïa el Saló de Cent es va alçar. Un cop posats a lloc els edils, el secretari del consistori, Jordi Cases, va proferir: “Poden seure, si us plau”. I tothom va seure per complir, sense excepcions, el guió.
En un dia com aquest és costum que les senyores portin vanos i es ventin. I a pesar que l'aire condicionat estava un xic fort, les senyores, com Marta Ferrussola, muller del president Pujol, es ventava. Les posicions dels regidors en els bancals del Saló de Cent també eren les que pertocaven: els de CiU i el PP a una banda –curiosament, l'esquerra, mirant des de la porta– i PSC, ICV–EUiA i Unitat per Barcelona, a l'altra. A la banda esquerra també ocupaven el seu lloc els càrrecs institucionals: la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, amb la vicepresidenta del govern, Joana Ortega, el cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistachs, i diversos diputats.
A les primeres files, els expresidents Pujol i Maragall (aquest es va fondre en una abraçada amb Carles Bosch, director del seu documental) i les dones de l'alcalde entrant i de l'alcalde sortint. Entre el públic, permanents formoses, com la de Núria Feliu, els 11 germans de Trias (una germana és clavada a l'actriu Glenn Close) i històrics de CiU (Joaquim Molins, Francesc Homs o Josep Maria Cullell, que va treure el cap tard), a més de representants d'entitats econòmiques.
Encetava el protocol Glòria Martín (regidora del PP), la gran de la mesa d'edat, que va convidar els regidors a assumir el càrrec “amb il·lusió”, expressió ara gairebé prohibitiva. Posteriorment, el president Mas en diria una altra en la recepció a la Generalitat del nou alcalde i els regidors: “avui el que toca, no m'hauria d'expressar en aquests termes, que ja ho deia un altre, avui el que toca és felicitar-vos”.
La jove de la mesa d'edat era Janet Sanz (ICV–EUiA), que sota l'americana duia una samarreta contra les retallades. La resta de regidors ecosocialistes lluïen unes xapes en el mateix sentit. Sobre el detall de si els regidors juren o prometen el càrrec, tampoc no hi va haver sorpreses: els del PP i els d'Unió el van jurar. Els ecosocialistes i Jordi Portabella ho van fer “per imperatiu legal”, mentre que Joan Laporta, que va acaparar un grapat de flaixos, es va decantar per “ho prometo”.
Hi va haver portaveus que van ratllar la perfecció dins el guió previsible a l'hora de fer el discurs. Alberto Fernández Díaz (PP) va fer el canvi al castellà, a mig discurs, per fer referència a la Sagrada Família i a Cervantes, recordant la seva cita de Barcelona com “la patria de los valientes”. O Ricard Gomà, que va utilitzar conceptes com “pautes d'ús del temps”, “banquers i especuladors” o “capitalisme de casino”. Conceptes que eren comentats a cau d'orella per algunes germanes de Trias. Hereu també va tenir, en un determinat moment, una expressió missaire: “Ens comprometem a no caure en la temptació del derrotisme”.
Mentre els discursos avançaven, arreu del públic es veien caps caiguts enfocats al mòbil, com a forma d'esbravar-se o piular la jugada. Alguns nens vestits com de primera comunió es començaven a impacientar. Després que l'única cita fos la de Cervantes, Trias, almenys, en va regalar dues d'originals. Res de Martí i Pol. Ahir va citar una lletra de Springsteen que li va enviar un nebot seu: “Estic treballant en un somni, encara que de vegades et sembli tan lluny”. A Trias se li va esqueixar la veu en recordar-se de tota la seva família. L'altra menció va ser del discurs d'investidura de Maragall, el 1983, adreçant-se als regidors: “Des d'aquí us repto a viure intensament la vida del carrer”. El cant dels Segadors, interpretat per la Banda Municipal, que era a la Galeria Gòtica, va tancar l'acte. Primer amb uns segons de dubte i després amb certa timidesa, els assistents van acompanyar l'himne, talment una cançó de missa que no admetés un to més alt.