Síria, una guerra civil llarga

Un any després de l'inici de la revolta a Síria, tot dema­nant la fi de l'estat d'emergència i de la tira­nia, les espe­ran­ces d'èxit, almenys par­cial, s'han esvaït. Ha començat la guerra civil i l'exèrcit sirià acaba de recon­que­rir bona part de les ciu­tats, bar­ris i zones alli­be­ra­des. Ho ha fet, sobre­tot, amb for­mes diver­ses de violència directa (tor­tura, repressió, ús de les for­ces de segu­re­tat con­tra civils, exe­cu­ci­ons extra­ju­di­ci­als), que han cau­sat 8.000 morts, 30.000 refu­gi­ats i 200.000 des­plaçats interns. I també amb violència cul­tu­ral, com­bi­nant mani­pu­lació, men­ti­des i pro­pa­ganda per legi­ti­mar el règim (suports i mani­fes­ta­ci­ons al car­rer), per argu­men­tar que dar­rere les revol­tes hi ha ter­ro­ris­tes i cons­pi­ra­dors estran­gers i, també, per fomen­tar la lec­tura de llui­tes con­fes­si­o­nals interes­sa­des. El cert és que el país sem­pre ha estat un mosaic d'ètnies i con­fes­si­ons que el poder ha mani­pu­lat. El con­trol acla­pa­ra­dor del poder per la mino­ria ala­uita es remunta a l'etapa colo­nial fran­cesa i, a més, altres mino­ries (cris­ti­ans, dru­sos, kurds) han mani­fes­tat com­prensió o pas­si­vi­tat davant el règim de Bai­xar al Assad per por a l'esde­ve­ni­dor. Con­cre­ta­ment, a una even­tual radi­ca­lit­zació isla­mista en obte­nir la majo­ria sun­nita les quo­tes de poder que els per­to­ca­rien en ter­mes demogràfics. Per tant, fins i tot en un futur sense Al-Assad, el risc d'enfron­ta­ment inter­co­mu­ni­tari i, àdhuc, de divisió és alt. De l'esce­nari, retòric, de la cons­trucció d'una Gran Síria (Síria, el Líban, Israel i Pales­tina), hem pas­sat a esce­na­ris de frag­men­tació futura de l'actual ter­ri­tori. A hores d'ara, l'enfron­ta­ment entre el règim, amb aquests suports actius o pas­sius, i una opo­sició, feble­ment arti­cu­lada en un Con­sell Naci­o­nal (més cap a enfora que a l'inte­rior) i un Exer­cit Lliure de Síria fa pen­sar en una guerra civil força llarga. La geo­política juga a favor del règim.

Les pers­pec­ti­ves de futur no són engres­ca­do­res. La solució al con­flicte no serà diplomàtica, si no és que can­via la posició de Rússia, l'aposta de Koffi Annan. Tam­poc vindrà, almenys a curt ter­mini, d'una inter­venció mili­tar a l'empara d'una reso­lució del Con­sell de Segu­re­tat.

Per tant, la solució més ver­sem­blant serà la d'un seguit de bata­lles polítiques i mili­tars, amb un poten­cial molt desi­gual, entre el règim i l'opo­sició. Una mos­tra clara: Tur­quia acaba d'optar per crear a la fron­tera una zona tampó i dupli­car la capa­ci­tat dels camps de refu­gi­ats. Altra­ment dit, Al-Assad té data de cadu­ci­tat, però, ara per ara, pot man­te­nir-se un temps rela­ti­va­ment llarg al poder, de forma cruel. Segu­ra­ment, cita­rem Shakes­pe­are, “el pit­jor només durarà el temps neces­sari de dir això és el pit­jor”.