Nous temps per a Europa

Fa temps que la crisi fa anar de cor­coll els man­da­ta­ris euro­peus. Pri­mer la crisi que afecta empre­ses i bancs i més enda­vant la crisi del deute, que té con­tra les cor­des els estats de la zona sud de la UE. És ben cert que s'ha pro­vat tot, mul­ti­tud de cime­res euro­pees per cer­car acords que fre­nes­sin la crisi i que quan estan a punt d'entrar en vigor, la situ­ació ja ha can­viat i les mesu­res pre­ses ja no ser­vei­xen. Tot ple­gat ens porta a la pressió exer­cida per Merkel i Sarkozy, que han impo­sat als estats de la UE la recepta de l'aus­te­ri­tat a qual­se­vol preu. Els malalts tots els conei­xem: Grècia, que ja ha estat inter­vin­guda, igual que Irlanda i Por­tu­gal, i Itàlia i l'Estat espa­nyol, que estan a l'UCI, i amb més can­di­dats a entrar-hi. Tot ple­gat genera una pressió als governs i a la ciu­ta­da­nia que és de mal dige­rir, i més si es com­prova que els resul­tats de les mesu­res d'aus­te­ri­tat no són tan bons com s'havien pre­vist, si fem cas a la minsa reducció del dèficit que expe­ri­men­ten els comp­tes públics, moti­vat, en part, per la incidència de l'aus­te­ri­tat mateixa, que pro­voca menys acti­vi­tat econòmica i per tant menys ingres­sos via impos­tos per als estats. I com que el malalt no s'acaba de recu­pe­rar, han sor­tit al seu auxili alguns des­ta­cats met­ges del pla­neta, com l'FMI, o euro­peus, com el BCE, que han dei­xat anar la con­veniència d'esta­blir mesu­res de crei­xe­ment, sense que això vul­gui dir reti­rar les d'aus­te­ri­tat. Mani­fes­ta­ci­ons que ja eren evi­dents en altres àmbits econòmics i soci­als, però com que vénen dels guar­di­ans de l'ortodòxia, són tin­gu­des més en compte. A tot això, s'hi ha d'afe­gir el pos­si­ble canvi polític a França, amb la volun­tat d'Hollande d'entre­vis­tar-se amb Merkel i fer-li veure la idoneïtat d'acti­var el crei­xe­ment. Tot ple­gat ha fet que el pre­si­dent del Con­sell Euro­peu con­vo­qui una cimera per ava­luar la pos­si­bi­li­tat i la idoneïtat d'incor­po­rar mesu­res de crei­xe­ment i que la Comissió Euro­pea també ho vegi amb bons ulls i fins i tot Merkel sem­bla que accepti par­lar-ne. La veri­tat és que no ens podem con­fon­dre i pen­sar que amb mesu­res de crei­xe­ment tot serà millor i la recu­pe­ració serà ràpida, ja que, en l'àmbit euro­peu, per a qual­se­vol tipus de mesu­res que s'acor­din es pre­nen el seu temps per posar-les en marxa i, a més, nor­mal­ment els efec­tes no es veuen fins d'aquí a un temps. I també s'ha de tenir en compte que les pos­si­bles mesu­res que faci­li­tin el crei­xe­ment impli­quen tenir incidència en la ciu­ta­da­nia perquè, si s'abai­xen els impos­tos per gene­rar més acti­vi­tat, paral·lela­ment s'hau­ran d'abai­xar les des­pe­ses públi­ques, de manera que, en la con­jun­tura actual, es fa difícil pen­sar en unes mesu­res de crei­xe­ment a l'estil key­nesià d'incre­men­tar la inversió pública, perquè això impe­di­ria rebai­xar el dèficit. Sigui com sigui, el cert és que alguna cosa s'ha de fer per sor­tir del marasme en què ens tro­bem i l'aposta pel crei­xe­ment, man­te­nint els cri­te­ris d'aus­te­ri­tat, és una bona política perquè gene­rarà acti­vi­tat econòmica i sobre­tot con­fiança.