Diferents velocitats

La crisi econòmica ens demos­tra la dura rea­li­tat de cada dia amb un munt d'infor­ma­ci­ons. Unes de caràcter gene­ral, com la crisi del deute sobirà que ha gene­rat les inter­ven­ci­ons de Grècia, Por­tu­gal i Irlanda i que manté con­tra les cor­des l'Estat espa­nyol i Itàlia. També infor­mació diària de la crisi bancària. I, amb caràcter més con­cret, infor­ma­ci­ons de tan­ca­ments d'empre­ses i de llis­tes d'atur que afec­ten direc­ta­ment les per­so­nes. I tot això a una velo­ci­tat difícil de dige­rir, perquè sor­tim d'un atzu­cac i entrem en un altre. Espe­rem que la situ­ació millori, però la rea­li­tat de l'eco­no­mia ens demos­tra que no espera les solu­ci­ons polítiques, mos­trant una velo­ci­tat de ver­ti­gen. I, per con­tra, pel que fa a les acci­ons polítiques, van a una velo­ci­tat més lenta que l'eco­no­mia, bàsica­ment perquè difícil­ment els polítics pla­ni­fi­quen a llarg ter­mini i esde­ve­nen ges­tors de la rea­li­tat del moment. Però les deci­si­ons que es pre­nen en l'àmbit polític, posem per cas per solu­ci­o­nar la crisi econòmica, s'apli­quen tard i sovint la rea­li­tat econòmica ja no és la que va pro­vo­car la res­posta política, quan aquesta entra en acció. I aquesta situ­ació de desa­just entre l'eco­no­mia i la política encara es veu més aug­men­tada quan l'acció política ha de venir de la UE, perquè lla­vors, les deci­si­ons polítiques es pre­nen amb l'acord dels dis­set mem­bres de la zona euro o dels vint-i-set de la Unió Euro­pea, nor­mal­ment per una­ni­mi­tat, fet que dóna res­pos­tes basa­des en el con­sens que no aca­ben d'agra­dar a ningú i que rebai­xen les pos­si­bi­li­tats de solució del pro­blema con­cret i, a més, sovint s'han de rati­fi­car pels par­la­ments dels estats mem­bres, fet que fa que la solució es retardi encara més. Un exem­ple seria el recent Trac­tat per la Gover­nança apro­vat el mes de març per vint-i-cinc estats de la Unió (el Regne Unit i Txèquia es varen auto­ex­cloure) i que ha de per­me­tre el con­trol del dèficit fis­cal i pres­su­pos­tari. Doncs aquest trac­tat entrarà en vigor l'1 de gener de 2013, després que l'hagin rati­fi­cat els par­la­ments dels estats mem­bres. I men­tre la política es pren vuit mesos, l'eco­no­mia ens mos­tra cada dia la seva cara més amarga, fins al punt que ja s'ha dema­nat la modi­fi­cació o reti­rada del trac­tat perquè, segons diuen, no per­met polítiques de crei­xe­ment. No es tracta ara d'entrar en el detall del que pot fer o no el trac­tat, sinó del fet que la situ­ació deixa palesa la des­con­nexió de l'acció política res­pecte a la rea­li­tat econòmica. I aquest esce­nari és un punt més que genera desen­gany i des­a­fecció de la política per part de la ciu­ta­da­nia, que veu que la res­posta dels seus repre­sen­tants no és con­tun­dent amb vista a solu­ci­o­nar els pro­ble­mes que té la soci­e­tat i més en els moments en què ens tro­bem. Per solu­ci­o­nar aquesta dis­funció cal volun­tat i gene­ro­si­tat política i, en l'àmbit euro­peu, cal fer pas­sos clars cap a l'Europa política, on les deci­si­ons impor­tants es pren­guin des d'un sol lloc i amb rapi­desa. Seria la manera que la ciu­ta­da­nia entengués la neces­si­tat i la uti­li­tat de la UE.