Sobre la funció pública

Aquests dies s'ha escai­gut el cen­te­nari de la cre­ació de l'Escola d'Admi­nis­tració Pública de Cata­lu­nya. Que ha estat com­me­mo­rat en un acte pre­si­dit pel pre­si­dent Mas al Palau de la Gene­ra­li­tat. Amb la solem­ni­tat que es mereix.

Que es mereix perquè l'admi­nis­tració i les per­so­nes que la fan fun­ci­o­nar són un ele­ment clau del bon desen­vo­lu­pa­ment d'un país. I la poca qua­li­tat de la funció pública repre­senta un fre greu i sovint un fac­tor de retrocés.

Quasi dos-cents anys després del 1714, és a dir, de pèrdua de poder polític de Cata­lu­nya, en Prat de la Riba va crear l'Escola d'Admi­nis­tració Pública. Amb men­ta­li­tat cata­lana i al ser­vei d'un pro­jecte de país. En l'únic àmbit on de moment ho podia fer –és a dir, en el muni­ci­pal i en el de les Dipu­ta­ci­ons–, però pen­sant en allò que amb el temps hau­ria de ser l'admi­nis­tració de tot Cata­lu­nya.

D'una Cata­lu­nya que el temps diria quin grau de poder polític tin­dria però que en cap cas havia de ser només de caràcter local.

Un país neces­sita estruc­tu­res. De diver­ses menes. Físiques –car­re­te­res, fer­ro­car­rils, canals...–, edu­ca­ci­o­nals –esco­les, uni­ver­si­tats, cen­tres de recerca...–, econòmiques i finan­ce­res, cul­tu­rals, etc. Però neces­sita a més, i molt, que fun­ci­oni bé la gran infra­es­truc­tura que és l'admi­nis­tració. En tots els seus àmbits i nivells.

Aquest bon fun­ci­o­na­ment reque­reix tres coses. La pri­mera és que s'estruc­turi bé. Que no s'enfar­fe­gui, que no hi hagi dupli­ci­tats. Que tin­gui un bon dis­seny.

La segona és que els fun­ci­o­na­ris, de tots els diver­sos nivells, siguin com­pe­tents. En una orga­nit­zació de l'enver­ga­dura d'una gran admi­nis­tració segur que hi haurà de tot. Però el nivell mig ha de ser bo. I això és el que va voler asse­gu­rar en Prat de la Riba amb l'Escola, ara fa cent anys.

Però hi ha un ter­cer fac­tor neces­sari. A la funció pública hi ha d'haver consciència de la importància de la feina que fa, i per tant de la res­pon­sa­bi­li­tat dels qui hi tre­ba­llen. Hi ha tendència a pen­sar que la funció pública pot deri­var cap a un espe­rit burocràtic. Això no ha de ser així. La funció pública és i ha de ser cons­ci­ent de la gran importància que té en el fun­ci­o­na­ment del país i de la soci­e­tat. I ha de com­ple­men­tar la seva com­petència amb una men­ta­li­tat de ser­vei als ciu­ta­dans i a la soci­e­tat.

Ho deia dilluns pas­sat el pre­si­dent Mas: “Els països que són com­pe­ti­tius són aquells que tenen una admi­nis­tració que fun­ci­ona”. És clar que això no depèn només dels fun­ci­o­na­ris. També depèn molt del marc en el qual han de tre­ba­llar, i això en part és res­pon­sa­bi­li­tat dels polítics. Si les lleis estan mal­gir­ba­des, si les direc­trius polítiques no són clares o són con­tra­dictòries, si els àmbits d'actu­ació no estan ben defi­nits, la funció pública no tre­ba­llarà bé.

I evi­dent­ment no tre­ba­llarà bé si tant en l'àmbit de la política com en el de la funció pública s'hi fica allò que ja fa temps vàrem denun­ciar com l'espe­rit de casta. Que ja vàrem denun­ciar a l'edi­to­rial 118 «La Casta».

Cal per tant que a la funció pública a més de com­petència hi hagi consciència de la importància de la seva feina i de la neces­si­tat de fer-la bé, i que se'n derivi auto­sa­tis­facció i orgull. I que el públic en gene­ral també ho valori. O sia que, com en tot, el tema de la funció pública és una qüestió de com­petència i de pri­o­ri­tat i de bona relació labo­ral i també d'acti­tud posi­tiva i d'auto­es­tima. Ha de ser una feina que per la seva natu­ra­lesa i per la cons­ci­en­ci­ació d'uti­li­tat que en pugui tenir a qui la fa li pro­du­eixi auto­es­tima.

En aca­bar l'acte com­me­mo­ra­tiu de dilluns em va salu­dar un dels con­vi­dats, que era un direc­tor de l'ENA fran­cesa (és a dir, Ecole Nati­o­nale de l'Admi­nis­tra­tion). L'ENA va ser fun­dada pel gene­ral de Gau­lle l'any 1946, just després de la guerra, i té un gran pres­tigi a Franca. De fet hi ha pas­sat una molt alta pro­porció d'alts càrrecs públics, i també polítics, fran­ce­sos. El direc­tor en qüestió, que jo havia cone­gut fa anys, em va dir: “M'ha agra­dat molt el que ha expli­cat el pre­si­dent. I m'ha impres­si­o­nat que a Cata­lu­nya s'hagués creat una escola així fa cent anys. I també l'argu­ment que una escola és un ins­tru­ment neces­sari si es pretén cons­truir una admi­nis­tració de qua­li­tat, tècnica i amb consciència de ser­vei al país. De fet a França l'ENA es va crear l'any 1946 perquè després de la guerra vàrem enten­dre que ens calia una admi­nis­tració millor de la que havíem tin­gut si volíem recons­truir el país i pre­pa­rar-lo per al nou món, molt exi­gent, que hi hau­ria. I el resul­tat ha estat bo”.

Ara fóra un bon moment perquè a Cata­lu­nya féssim una reflexió sobre la qua­li­tat de la nos­tra funció pública. Que, com abans hem dit, no es pot fer al marge de la de la pràctica política, de la legis­lació i dels valors i acti­tuds que infor­men la soci­e­tat en gene­ral, també la funció pública. Hi ha països on els pro­ces­sos i els tràmits i les reso­lu­ci­ons llis­quen, n'hi ha d'altres on s'enca­llen cada dos per tres. Ana­lit­zar això no és fàcil, perquè no és només un tema tècnic, sinó també de con­cepte de la funció pública i del que se n'espera. És un tema també social i polític.

Però Cata­lu­nya està prou neces­si­tada d'eficiència i dina­misme com per fer una anàlisi així. Si volem ser un país del sud, amb el que tenim de bo, però també amb l'eficàcia del nord això ho hem de fer.