La independència als mercats (1)
Canviar de cotxe o d'estat Tremp
Si la independència és al carrer, també deu ser als mercats: als mercats de veritat, als de tota la vida, no als de la prima de risc i el deute sobirà, que aquests, si alguna cosa saben de la independència, no sembla que els hagi fet canviar d'humor. Ahir era mercat a Tremp i la independència, efectivament, hi era. La portava enganxada al coll en Josep Maria Baró, venedor de camises i pantalons, el qual lluïa amb orgull un pin amb una estelada blava. A ell no cal preguntar-li què en pensa, de la independència: “Doncs no, no cal, ja ho veu, hi estic totalment a favor”, explica després d'atendre una parella jove que pretenia completar l'armari de tardor. També porta un rellotge del Barça amb una ostentosa corretja blaugrana. Després n'hi ha que diuen que els comerciants són porucs i amaguen les preferències per no perdre clients. Ja no hi ha por d'ensenyar l'estelada. “Home, és veritat que entre els venedors potser sóc una minoria, perquè n'hi ha molts que són de fora i aquests no la volen, la independència”, explica. “Però ara som un poble esperançat i crec que la tenim a prop”, aventura Baró, que amb un cert escepticisme soterrat, creu que és sincera l'aposta del govern de CiU per l'estat propi: “Em sembla que potser sí, que hi volen anar, s'hi juguen molt; si ara es fan enrere, la gent els passarà pel damunt.”
Unes parades més enllà l'Esteban seu i fa una cigarreta assegut amb el paradista veí. No parlen de política. Però, tot i les reticències inicials –“jo d'aquests temes no hi entenc”–, al final s'anima, es passa al castellà i es deixa anar: “Doncs jo no la veig bé. I sap per què? Perquè a Catalunya no tenim indústria, ja em dirà vostè com viurà Catalunya sense indústria, ni diners ni res.” Home, hi ha tota la indústria de l'àrea metropolitana, la química de Tarragona, hi ha el turisme... “Res. Tot són empreses de fora, aquí el que hi ha és molta agricultura, però si Catalunya es fa independent no podrà viure només de les pomes”, sentencia l'Esteban, acostumat a recórrer els mercats rurals de Ponent. Al seu costat l'altre venedor l'escolta i somriu de manera una mica ambigua, i no aconseguim desxifrar si és d'assentiment o de prudent i silenciosa discrepància. Un client el demana just a temps d'haver-se de definir. És un marroquí amb una samarreta amb un escut amb les quatre barres i la llegenda “Catalunya lliure”. Un altre cop la independència es fa present al mercat! L'home, però, no entén el català, o fa veure que no l'entén, i marxa sense respondre res: més ambigüitat.
De fet, Tremp i la comarca del Jussà són un territori ambigu en l'assumpte de la independència. Està carregat de contradiccions. Per començar, la ciutat de Tremp pertany a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), però el seu alcalde, el socialista Víctor Orrit, s'hi oposa del tot. L'explicació és que Orrit es va haver d'ajudar de la divisió dels independentistes per governar a l'Ajuntament quatre anys més, atraient cap al PSC l'únic regidor escollit per Reagrupament. Una altra relació complicada és la que té el conjunt de la comarca amb l'acadèmia militar de Talarn. El Consell Comarcal i l'Ajuntament de Talarn, governats per independentistes, fan campanya a favor de la permanència de l'exèrcit espanyol. Els llocs de treball directes i indirectes que genera el centre de Talarn, uns 800 segons els seus càlculs, fan passar en un segon terme els purismes nacionals. “Home, si marxen els militars de Talarn, hi haurem de portar els del nostre exèrcit”, explica en Manel, optimista, que s'ha apropat al bullici setmanal del mercat a fer-la petar amb els coneguts i saludats, i no tant a comprar-hi res. “En sóc partidari i jo crec que això és seriós, en Mas s'ha avançat als d'ERC i crec que sap cap a on va.” En Manel té un concessionari a Tremp. De cotxes, ja fa uns quants anys que no se'n venen tants com abans. Però la tenacitat comercial no afluixa. Subtilment, la conversa amb el periodista passa de la independència als cotxes. “I, a vostè, no li aniria bé canviar de cotxe?” Bon intent. Però ara no, potser més endavant. “D'acord –accepta–, però pensi que cal aprofitar les oportunitats quan es presenten.” Marxa, i ja no sabem si es referia als cotxes, o a la independència.