Mintegi, entre línies

Els can­di­dats a lehen­dakari con­cor­ren a les elec­ci­ons amb un pro­grama elec­to­ral tot i sos­pi­tar que l'obra no estarà entre els lli­bres més venuts. Com­promís Euskadi es titula el del PNB, que amb la cam­pa­nya pro­mo­ci­o­nal de recu­pe­rar Aju­ria Enea després de tres anys i mig con­fia a exhau­rir els exem­plars i fins i tot per­met que es des­car­re­gui gratuïtament a la web. Per pri­mera vegada, però, hi ha una can­di­data que, a més de pàgines de prosa admi­nis­tra­tiva no des­ti­na­des a com­moure el gran públic i que en el futur fins i tot poden aver­go­nyir l'autor, ofe­reix pàgines literàries. Com a escrip­tora, Laura Min­tegi es des­pu­lla a les lli­bre­ries amb novel·les com ara Sísifo enmo­rado i Ecce homo, edi­ta­des per Txa­la­parta pri­mer en basc i després en cas­tellà.

Si és cert que tot autor –cons­ci­ent­ment o incons­ci­ent­ment– parla d'ell a través dels seus per­so­nat­ges, Sísifo ena­mo­rado exposa un tem­pestós con­flicte de pare­lla que con­vi­da­ria un lec­tor sus­cep­ti­ble a extra­po­lar-ne metàfores sobi­ra­nis­tes. “No es pot desit­jar el que es vol, i molt menys el que és obli­ga­tori. Desit­jar per obli­gació és impos­si­ble”, exposa la pro­ta­go­nista, Ane Atela (Laura Min­tegi?).

L'obra en què Min­tegi con­ver­teix la política en pai­satge lite­rari, no obs­tant això, és Ecce homo, que narra la des­trucció de l'amis­tat en l'edat adulta d'uns joves amics, mili­tants eco­lo­gis­tes i abert­za­les que com­ba­ten el pla de crear una auto­pista a la costa d'Urdai­bai (Bis­caia) pro­te­gida per la Unesco. El paral·lelisme amb la con­trovèrsia pel TAV basc o per l'auto­via de Lei­za­ran està ser­vit. El deto­nant de l'ene­mis­tat és l'elecció d'un dels amics, Jose Peralte, com a engi­nyer en cap del pro­jecte. “Al Jose, al Jose ide­a­lista de la meva joven­tut, se li va obli­dar en els seus sis anys madri­lenys com és el nos­tre país, i que en aquest país cons­truir una auto­pista, una cen­tral tèrmica, una planta inci­ne­ra­dora de resi­dus i fins i tot un pont es pot con­ver­tir en un pro­blema naci­o­nal. Pot­ser sigui perquè li neguen el seu caràcter de nació en l'àmbit que li cor­res­pon­dria”, des­criu la pro­ta­go­nista, Begoña Ugar­tena (Laura Min­tegi?).

L'ene­mis­tat dels per­so­nat­ges esclata quan hi ha un acci­dent amb vuit morts i, més tard, quan hi ha un atemp­tat con­tra l'obra que mata tres guàrdies civils. Un dels mili­tants no amaga la seva insen­si­bi­li­tat etzi­bant “quina bar­ba­coa!” davant l'esclat de la bomba adhe­siva que assas­sina tres guàrdies civils, fins que Begoña Ugar­tena (Laura Min­tegi?) li replica enut­jada: “No sé com pots par­lar així, Iñaki; també eren per­so­nes, tenien família.”

A l'hora de repas­sar com el con­flicte basc enva­eix la trama, un per­so­natge secun­dari, Susana Rui­pe­rez (Laura Min­tegi?), no és insen­si­ble a la penosa con­demna de fer vida entre escor­tes. “Des que va amb dos o tres guar­da­es­pat­lles la nos­tra mobi­li­tat s'ha limi­tat molt. I ni t'explico com ha influït això en la nos­tra vida social! Els cone­guts no volen fer plans amb nosal­tres”, se sin­cera quan valora la vida de casada amb l'engi­nyer Jose Peralte. Alhora, Jose Peralte (Laura Min­tegi?) renega de l'afició basca a mani­fes­tar-se. “En aquest país, amb o sense raó, n'hi ha prou amb cinc minuts perquè qual­se­vol barri, poble o comarca creï la seva orga­nit­zació de pro­testa. Con­ver­tei­xen la pro­testa en una forma de vida”, renega.

Els estralls de la dis­persió dels pre­sos d'ETA tam­poc són ali­ens al món lite­rari de l'escrip­tora de Lizarra. “Després de més de dotze hores [de viatge fins a la presó de Puerto de Santa María] a la fur­go­neta va reben­tar una roda i vam per­dre la visita”, lamenta una veu. Així que Bego “no sap què els allu­nya més, si l'espai o el temps, si són els llargs quilòmetres que els sepa­ren d'ells o els anys que han pas­sat sense veure'ls.” Amb la ima­gi­nació volant a la solució del con­flicte basc, Min­tegi fa dir a Bego: “Alguns líders que no són intel·ligents i sen­si­bles es neguen a veure ges­tos de solució fins i tot quan és evi­dent que ha arri­bat el moment d'enten­dre's, i ho fan perquè en temps de guerra són algú i a l'hora de cons­truir la pau no són res.”

A més de fir­mar Sísifo ena­mo­rado i Ecce homo, però, Min­tegi és lli­cen­ci­ada en història i doc­tora en psi­co­lo­gia i publica assa­jos sobre lite­ra­tura i psi­coanàlisi. Amb aquest currículum, Min­tegi va sem­brar l'estu­pe­facció entre l'esquerra abert­zale asse­gu­rant que “Arnaldo Otegi és un bon líder, però pot­ser no hau­ria estat el millor lehen­dakari”. Una dia­triba si ve d'un com­pany de militància, però més encara si ve d'una escrip­tora experta a per­fi­lar per­so­nat­ges per enca­bir-los en una trama. Empre­so­nat a Logro­nyo, Otegi no va repli­car a l'escrip­tora que li usurpa el paper pro­ta­go­nista del relat que ell va ima­gi­nar i va ser­vir una ven­jança literària. En el lli­bre El tiempo de las luces, el peri­o­dista Fermín Munar­riz li acaba pre­gun­tant pel seu ape­tit lec­tor. Podia haver citat una obra de Min­tegi. Otegi, però, pre­su­meix de devo­rar tot el que es publica sobre els manus­crits del mar Mort.