Il·lusió

Aquest arti­cle és el mateix que es publica en el but­lletí electrònic del Cen­tre d'Estu­dis Jordi Pujol

Els nos­tres últims edi­to­ri­als han subrat­llat el caràcter extra­or­di­nari, fora del que és cor­rent, de les elec­ci­ons de diu­menge vinent. I del moment real­ment crític en el qual es fan. Es fan al bell mig d'una crisi econòmica que per la seva mag­ni­tud mar­carà un abans i un després. I que amenaça el nos­tre estat del benes­tar, aquesta gran con­questa social de l'Europa dels últims setanta anys. I que tras­balsa els nos­tres valors. I que fa que l'estat d'ànim de la soci­e­tat no sigui bo.

Por. Escep­ti­cisme. Frus­tració. Irri­tació. Manca de con­fiança. Són ara acti­tuds domi­nants.

I tan­ma­teix a la Cata­lu­nya d'avui també hi ha acti­tuds espe­rançades i posi­ti­ves. I n'hi ha una que tota sola no ens traurà del mal temps en què vivim, però que és impor­tant. Que pot ser molt impor­tant. I que en la forma i la inten­si­tat en la qual l'estem vivint podria fer més fàcil sor­tir del ter­reny rocós i àrid i poc agraït en què ens tro­bem. I és que, enmig de tot aquest pano­rama que tira a depri­ment a Cata­lu­nya, hi ha un com­po­nent impor­tant d'il·lusió. Això no esborra tot el que hem dit de pre­o­cu­pació gene­ra­lit­zada. No ho fa tot color de rosa. Però sí que és cert que enmig d'aquest pai­satge ombrívol –que és el de tot Europa, o gai­rebé– a casa nos­tra es donen alguns fets posi­tius més sovint o més forts que en altres països. Hi ha espe­rit empre­ne­dor, hi ha cre­a­ti­vi­tat cul­tu­ral, hi ha una gran capa­ci­tat de crear xar­xes soci­als i de mobi­lit­zar ener­gies al ser­vei d'aquests xar­xes. Però sobre­tot ara el que hi ha és més il·lusió que a molts països d'Europa. Més il·lusió col·lec­tiva. Més il·lusió de país.

Pot sem­blar o pot ser para­do­xal que en un moment més aviat trist a gran part d'Europa –tant a països molt potents, com França, com a països més modes­tos, com Por­tu­gal o la mateixa Espa­nya, que en molt pocs anys ha pas­sat de l'eufòria a la melan­co­lia– a Cata­lu­nya, tot i par­ti­ci­par de la mateixa inqui­e­tud, hagi sor­git en canvi un raig d'espe­rança. Un molt potent raig de llum i d'espe­rança.

Això té una expli­cació. A Cata­lu­nya hi ha molt d'atur. Hi ha molta gent i mol­tes empre­ses amb difi­cul­tats. El nivell de vida ha bai­xat. Tot i ser més dinàmics que la resta de l'Estat, l'eco­no­mia cata­lana pateix. I molta gent pateix. Mal­grat això, el país no està ador­mit. Ni resig­nat. Tot això coe­xis­teix amb una acti­tud il·lusi­o­nada i espe­rançada.

Com s'explica això? S'explica perquè al con­trari del que passa gai­rebé a tot Europa, i a Espa­nya, Cata­lu­nya ara no està con­fron­tada només –tot i que també– amb un gran pro­blema econòmic i social, i fins i tot de model de soci­e­tat, sinó també amb un pro­blema de raó de ser i de manera de ser. De voler ser quel­com que val­gui la pena. De quel­com que ens faci sen­tir goig de ser el que som. I que per tant ho volem con­ser­var i millo­rar. Cata­lu­nya té un pro­blema econòmic i social, com tot­hom o quasi tot­hom, de vega­des molt greu. Com també ho és a la major part d'Europa. Però a més té un pro­blema de res­pecte, d'exigència de dig­ni­tat. I un pro­blema d'iden­ti­tat, de poder ser el que s'és.

És un país que vol viure, i ho vol fer amb una ple­ni­tud que ara li és negada. I molta ambició. I molta capa­ci­tat de cons­ci­en­ci­ació. I d'inte­gració. No vol ser un país a mit­ges. Ni manso. Pacífic, sí, però manso, no. Vol ser un país que faci goig. I un país potent. Potent no per força –tin­drem la que tin­drem– però sí per qua­li­tat social, cul­tu­ral i humana. Volem ser un país que faci il·lusió. Als de fora i sobre­tot als de din­tre. Als de din­tre, i també als de fora.

Per a asso­lir això neces­si­tem lli­ber­tat política, justícia i equi­li­bri social, espe­rit de con­vivència, men­ta­li­tat de superació. I no estar finan­ce­ra­ment ofe­gats, escapçats política­ment, fre­nats en el nos­tre estat de benes­tar, fre­nats en els nos­tres pro­jec­tes. I amb perill cons­tant que la nos­tra il·lusió es pan­seixi.

I jus­ta­ment la il·lusió pot ser, i de fet ja ho és ara en bona part, la clau que mal­grat tot avui a Cata­lu­nya hi hagi més espe­rança, més audàcia i més capa­ci­tat de pro­jecte. I és la il·lusió, és a dir, no pac­tar amb la medi­o­cri­tat ni amb la resig­nació, la clau que avui a Cata­lu­nya hi hagi més fe. I més capa­ci­tat de resis­tir. I també més ambició. I més con­fiança. I més assumpció, com a país, del risc. És a dir, més de tot allò sense el qual un poble es va mar­cint.

LES ELEC­CI­ONS DEL 25-N han de ser l'inici d'una Cata­lu­nya nova. Ho poden ser. Perquè enmig dels núvols bai­xos, que poc o molt tapen el cel de més de mitja Europa, a Cata­lu­nya la idea de país, de poble en marxa, i les ganes de viure com el que som i –millor– com el que podem ser, ara hi és.

Hi ha un raig potent d'il·lusió. De redes­co­bri­ment de l'espe­rit lliure que por­tem a dins.