Ruta per la ciutat dels espies

Podran ser espies espa­nyols, però dis­crets no ho són gaire. L'edi­fici que alberga el CNI a Cata­lu­nya, residència mili­tar per a ofi­ci­als, està coro­nat per una enorme i llam­pant ban­dera espa­nyola, i és al 666 de la Dia­go­nal de Bar­ce­lona. Ves per on, el número del dia­ble... L'edi­fici com­pleta el qua­drat d'or que con­cen­tra els grans poders fàctics del país: la prin­ci­pal enti­tat d'estal­vis cata­lana, el prin­ci­pal grup edi­to­rial del món (en cas­tellà) i els grans magat­zems líders.

Dues dones llam­bre­guen els dia­ris, far­cits de titu­lars sobre la trama d'espi­o­natge aflo­rada els últims dies, en un quiosc del davant. Bé, només una; l'altra repassa la por­tada de l'Hola i el Lec­tu­ras... El perímetre exte­rior de l'edi­fici està far­cit de videocàmeres. Tam­poc en això s'esfor­cen a dis­si­mu­lar. No es veu ni una ànima. Rodejo la casa. Per dar­rere passa un equip de TV3, qui sap si bus­cant una presa fur­tiva com la que ja els ha fet aquesta set­mana. Res més. Faig una última ullada abans de mar­xar. Em fa l'efecte que m'enfoca una càmera, i m'amago rere les ulle­res de sol. Veig un flaix... o era un reflex? I si m'han engan­xat? M'espanto. Marxo. Dia­go­nal avall, veig espies arreu: un mala­ba­rista, dones que et venen motos, un indi­gent, una noia lle­gint recol­zada en una bústia. De tots sos­pito. M'obser­ven. Acce­lero.

M'he pro­po­sat fer ruta per la ciu­tat dels espies, la que diuen que en va ser niu, de tots els bàndols, després de la I Guerra Mun­dial. Aquells, però, eren millors, i segu­ra­ment no omplien pla­nes al diari... La següent parada és a la seu de la més famosa empresa de detec­tius, dubtós honor, de Cata­lu­nya, Método 3. La pressió mediàtica ha bai­xat avui, però hi roman un reducte de tele­vi­si­ons fent-hi con­ne­xi­ons. Alguns peri­o­dis­tes s'hi van pas­sar més de 12 hores la vigília per tenir la imatge fugaç dels fis­cals entrant i, sis hores després, sor­tint amb el prin­ci­pal acu­sat, el direc­tor. Amb el pro­blema afe­git que podien colar-se per l'altra entrada... Van estar regi­rant el segon quarta: 380 metres qua­drats! Avui no hi ha ni un trist guàrdia de paisà per con­tro­lar-ho. O això sem­bla. M'animo a entrar. La casa és bes­tial, moder­nista. Em rep el con­serge, de bon tracte. Avui està més tran­quil, i la fem petar una estona. M'explica com els detec­tius no para­ven gaire pel pis, i com alguns veïns se sen­ten inti­mi­dats per tan­tes càmeres apun­tant-los al sor­tir de casa... En canvi, d'altres sem­bla­ven encan­tats la vigília, com els del Club de Bridge dels bai­xos, que sor­tien fins i tot a donar con­versa a la premsa. “Ara en parlàvem amb el notari, el que passa aquí és un reflex de la situ­ació del país”, lamenta un cli­ent, amb pipa i bar­ret a l'estil Sher­lock Hol­mes, que baixa d'un des­patx. La dona de fer fei­nes s'uneix a la con­versa amb el con­serge. “És una escala molt tran­quil·la, fa anys que la faig”, explica. “Hi ha sobre­tot ofi­ci­nes, i hi ha poca relació entre els veïns”, asse­gura. Ho cor­ro­bora una dona que ha bai­xat a aco­mi­a­dar uns cli­ents. Ningú ha vist res, ningú sap res. Poc més de bo faré aquí...

Provo amb l'altra seu de Método 3, tot just a qua­tre car­rers. No hi ha cap peri­o­dista a fora, però guaito al por­tal i n'hi ha un parell a dins. Els ha obert un veí que, sense ni ser pre­gun­tat, els ha indi­cat el pis de l'entresòl des d'on se suposa que es va ordir l'espi­o­natge a Camacho. Es veu llum per sota la porta, però no gosem tru­car. Gra­ven imat­ges de la bústia: “M3, con­sul­toría de segu­ri­dad”. Baixa una veïna. “No en sé res, però poca relació tenen amb l'escala, no hi són gaire”. És tot. Ja veig que no em gua­nyaré la vida com a detec­tiu...

L'última parada de la ruta no és gaire lluny. Només cal tra­ves­sar el car­rer. Davant per davant hi ha La Camarga, el res­tau­rant on van espiar la líder popu­lar, i abans hi havien foto­gra­fiat l'Oriol Pujol. El local s'hi presta: hi ha una àmplia gale­ria d'entrada, que per­met des de fora veure quan surt l'espiat en qüestió per pre­pa­rar bé la foto. Hi puc entrar com un comen­sal, ati­par-me i ima­gi­nar-m'hi una pel·lícula d'espies, però deci­deixo expo­sar-me a un moc i pre­sen­tar-me com a peri­o­dista. Com temia, no els caic bé. Fa dies que no els paren d'ata­ba­lar, i han con­trac­tat una empresa de comu­ni­cació per deri­var-hi les pre­gun­tes. “Era insu­por­ta­ble”, asse­gu­ren. “Anem tre­ba­llant, de moment, no sé d'aquí a dos mesos”, és tot el que em diuen sobre si han notat la (mala) fama en la cli­en­tela. M'avien ràpid. I si ara vull dinar? En sor­tir miro la carta. No hi ha menú, i tots els plats són de dos dígits. Saps què? Que s'espiïn els rics.