lA CRÒNICA
Vèncer per avorriment
El gest més característic de Mariano Rajoy és tòrcer la boca i arronsar les espatlles davant qualsevol pregunta molesta o una situació tensa o compromesa. Pocs assumptes fan que li surti una resposta contundent, i és difícil imaginar-ne una d'entusiasta. Tant és així que ha hagut de corregir sobre la marxa l'evidència que en el tema més difícil de la legislatura –la impossibilitat de crear ocupació– fa estona que ha tirat la tovallola. Davant la revisió de les previsions econòmiques per passar-les de dolentes a nefastes i vist el malestar que ha provocat la sensació que el PP s'ha rendit, la setmana passada Rajoy es va obligar a anar al Congrés per forçar una rialla, d'aquelles seves que sovint es confonen amb una ganyota. Perquè és cert que Rajoy no és optimista per naturalesa, però des que va deixar enrere l'oposició el seu posat malenconiós s'ha accentuat. Se l'acusa d'haver-se atrinxerat al despatx de La Moncloa i no sembla que entre aquelles quatre parets s'estigui gestant cap pla de xoc per revertir la crua realitat ni cap estratègia per persuadir, convèncer o encara que sigui vèncer l'enemic amb arguments. “Gairebé tot li produeix apatia o li fa nosa. I quan no pot evitar abstreure-se'n, simplement ho suporta”, li retreuen els seus detractors, que en el cas de la pulsió sobiranista estan dividits en dos fronts antagònics: els que voldrien que es produís un diàleg franc entre els dos governs per trobar solucions i els que tenen pressa per veure el president Artur Mas inhabilitat i la Generalitat intervinguda a cop de Codi Penal i de Constitució. Però, de moment, des de les finestres de palau ni s'albira l'inici d'un diàleg amb Catalunya ni tampoc es vol deixar del tot clar que la pugna que s'ha encetat al Tribunal Constitucional sigui per aconseguir un escarni sense precedents dels caps visibles de les institucions catalanes pel qual frisa la caverna política i mediàtica.
A la pregunta d'ara què, quina de les dues parts obté més rèdit amb el temps mort que s'obre fins que no hi hagi una resolució en ferm del TC? Si es consulta la part catalana, la resposta és que ningú no guanya discutint als jutjats i és per això que insisteixen que l'Estat hauria d'aprofitar-lo per parlar-ne de portes endins. El cert, però, és que no tenen cap esperança que això passi.
Si els interlocutors, en canvi, són la part espanyola, l'únic gest que saben fer és el de la victòria. Soraya Sáenz de Santamaría i Alberto Ruiz-Gallardón es vanten que el temps els hagi donat la raó pel fet que el TC ha suspès la declaració. En privat, a més, fonts de l'executiu espanyol donen per fet que la futura resolució serà absolutament favorable a les seves tesis i, al damunt, que es produirà ben aviat. És probable, doncs, que quan arribi l'agost el tribunal no hagi de perllongar l'agonia prorrogant un temps més la suspensió, que de moment està prevista que es mantingui cinc mesos, comptant des del 8 de març. Això sí, dins el govern del PP hi ha dubtes sobre la idoneïtat que es faci pública pels volts de l'Onze de Setembre. “Si l'objectiu és refredar el debat, això seria tant com llençar foc a la gasolina”, adverteix una analista.
En diferents àmbits de la política, la percepció és que el TC ja sap quina serà la decisió final des del moment que Rajoy presentava la impugnació, i ara només falta posar-la en escrit. Ni el català més confiat no espera una resolució favorable al Parlament. I això fa fins i tot innecessaris els reforços conservadors que arribaran al juny a l'alt tribunal, que és quan està previst que es produeixi el relleu de quatre magistrats –dos nomenats per l'executiu espanyol i dos pel CGPJ– i que alteraran l'actual majoria progressista que encara cuejava des dels temps de José Luis Rodríguez Zapatero. No és, doncs, pel setge català que el PP espera amb candeletes els canvis al TC, sinó pel conjunt de recursos que afecten les seves decisions impopulars del darrer any i mig.
Així que, pel que fa al debat sobiranista, l'únic que neguiteja al PP són els recels que la pugna entre Estat i Generalitat provoca als mercats i la possibilitat que si es fa massa ostensible endarrereixi la recuperació econòmica. Tant li és conviure amb el 33,7% de catalans favorables a la independència que assenyala el CIS com amb el 46,4% que reflecteix el CEO. Rajoy pensa que tots els presidents han superat la seva batalla territorial i a ell –pel fet barrejar-se amb una dura crisi– considera que li ha tocat més grossa. Però tot passa! És la consigna de La Moncloa per superar els temps convulsos.
A banda que segueix convençut que poques coses no s'arreglen amb diners. Des de Catalunya reiteren que el dret a decidir està al marge de les negociacions que s'han obert amb el PP en l'esfera econòmica. En canvi, l'Estat pensa que una solució intermèdia pel que fa al sostre de dèficit –que podria quedar al voltant de l'1,8%– o una millora del finançament de cara al 2014 acabarà suavitzant la mala maror. La tàctica del president espanyol no s'altera amb el temps: mentre posa els seus a fer la feina bruta, ell sempre apareix impassible; no s'immuta: abans es cansaran els altres! Perquè si alguna cosa sap fer és vèncer el contrari per avorriment. A vegades és per tedi i, sovint, per desesperació.
