Aznar, Voltaire, Bambi i altres convidats

Sovint al Par­la­ment hi ha con­vi­dats espe­ci­als. No en cos, sinó en ànima. El minis­tre Wert, per exem­ple, n'ha esde­vin­gut un habi­tual. En la sessió de con­trol d'aquest dime­cres, per exem­ple, se l'esmenta cinc cops. La dele­gada del govern espa­nyol, María de los Lla­nos de Luna, és una altra que no falla, és clar. Però l'estre­lla de la jor­nada entre els con­vi­dats en espe­rit és l'expre­si­dent espa­nyol José María Aznar, que la nit abans havia sor­tit a la tele. També l'expre­si­dent Pujol, però aquest en un docu­men­tal en què només es par­lava del seu pas­sat, i a Aznar l'havien entre­vis­tat i havia par­lat de futur. Amb un avís-amenaça del tipus “compte, que torno, que no se us pot dei­xar sols” inclòs, que és tema de con­versa obli­gat. Dins i fora de l'hemi­ci­cle.

A dins, quan per repli­car les crítiques d'Enric Millo sobre l'ano­me­nat Con­sell Asses­sor per a la Tran­sició Naci­o­nal, el con­se­ller Fran­cesc Homs atri­bu­eix al popu­lar la volun­tat de fer mèrits, però, irònic, diu que no té clar si és de cara a Rajoy o a Aznar. A fora, quan als pas­sa­dis­sos els peri­o­dis­tes espe­ren els líders de cada grup, als quals Artur Mas va cri­dant un per un al des­patx per tan­car una data per a la cimera de torn, i tots pas­sen pel tràmit de valo­rar –o, més aviat, deva­luar– l'avís-amenaça. Amb micròfons pel mig o sense. Els popu­lars li tre­uen importància, més que ningú, i algú recorda que un cop va fer riure Aznar i que té una foto que ho acre­dita. Sona a avís-amenaça, també, de manera que pot­ser millor tor­nar dins l'hemi­ci­cle, on també es parla de futu­ri­bles: si Aznar es pro­mo­ci­ona com a even­tual sal­va­dor del PP i d'Espa­nya, Mas diu a Sánchez-Camacho que de vega­des li sem­bla que aspira a dele­gada del govern, i les dipu­ta­des Núria Parlón i Carina Mejías s'ende­vi­nen mútua­ment el futur: Mejías vati­cina que la soci­a­lista aca­barà com­pe­tint amb Carme Chacón a Madrid i Parlón, que la dipu­tada de C's es pre­para per tor­nar al PP català, d'on prové.

La per­se­ve­rança de ses senyo­ries a l'hora de sub­mer­gir-se en les pro­cel·loses arts de San­dro Rey només és com­pa­ra­ble a la seva insistència a tre­pit­jar l'igual­ment pan­tanós ter­ri­tori de la cita literària, un camp de mines en què sovint no se'n sur­ten, tot i que els novells de la CUP són capaços de ballar-hi claqué: avui, Sal­vat-Papas­seit, per cor­te­sia de Quim Arru­fat. Menys afor­tu­nat està Josep Rull (CiU), que cita allò de “no estic d'acord amb el que diu però faré tot el que pugui perquè pugui dir-ho” i ho atri­bu­eix, as usual, a Vol­taire. Ni aquí abaixa la guàrdia el PP: “No faci tant de cas del senyor Jun­que­ras, que la cita és apòcrifa”, el cor­re­geix Santi Rodríguez. Al gener, el líder d'ERC ja va come­tre el mateix error, i la web de La Van­guar­dia va recor­dar que la frase se la va inven­tar una biògrafa de l'autor per sin­te­tit­zar el seu pen­sa­ment. Expli­cació que ara repe­teix Jun­que­ras, perquè consti que hi ha dipu­tats que no només es docu­men­ten via Viquipèdia.

Més des­a­per­ce­buda passa la rellis­cada d'Albert Rivera. A vol­tes amb el procés sobi­ra­nista, el líder de C's adver­teix els per ell inge­nus del PSC: “Ja sabem com va aca­bar Bambi.” Deu voler dir com va aca­bar la seva mare, morta pels caçadors, que Bambi sobre­viu i esdevé el rei del bosc. Tant la pel·lícula de Dis­ney com el lli­bre en què es basa aca­ben bé. I van tenir sen­gles seqüeles i tot.

És clar que sem­pre resta la pos­si­bi­li­tat que es refe­reixi a aquell altre Bambi, posats a invo­car expre­si­dents.