Aquelles famílies felices

El pri­mer secre­tari del PSC de les comar­ques giro­ni­nes, Juli Fernández, i el pre­si­dent del par­tit a la demar­cació –també pre­si­dent de la mesa giro­nina pel dret a deci­dir i de la Fun­dació La Ciu­tat Invi­si­ble–, Joa­quim Nadal, ja s'han tro­bat. Ho han fet ara fa uns dies en ter­reny neu­tral, ni a Pala­fru­gell, d'on és alcalde Fernández, ni a la Fosca, a Palamós, lloc d'estius feliços, sinó en una pas­tis­se­ria de Vall-llo­brega. Nadal, eixut, diu que no vol fer notícia de la tro­bada, si bé sosté lacònica­ment que s'emmarca dins la nor­ma­li­tat de les rela­ci­ons entre com­panys de par­tit. Per la seva part, Fernández ara vol girar full i diu que s'ha de tre­ba­llar pel dret a deci­dir i sumar esforços. De fet, ell mai no ha qüesti­o­nat Nadal per pre­si­dir aquesta mesa, sinó pel fet de no comen­tar-ho, argu­ment com­par­tit per molts soci­a­lis­tes giro­nins, i de pes. Fernández vol que es deixi de visu­a­lit­zar que no és ell qui mana al par­tit, sinó els de sem­pre. Són, doncs, els ris­cos de mirar de fer-se gran, l'un, i de rein­ven­tar-se després d'haver estat a dalt de tot, l'altre.

Però què en pen­sen les diver­ses famílies soci­a­lis­tes? Hi ha de tot. Tots cre­uen que el que reclama Fernández neces­sita, però, la com­pli­ci­tat de Nadal. I això què vol dir? Que Nadal es quedi a casa o a la UdG? No ho farà, ni té motius per fer-ho. Però això no vol dir que els movi­ments de Nadal no tin­guin efec­tes, bus­cats o no. La posició de Fernández és com­plexa: no vol treure pro­ta­go­nisme a Nadal; de fet, no pot, perquè per començar no té el carisma per fer-ho. Fernández, de fet, només reclama poder ges­ti­o­nar el seu espai de pri­mer secre­tari. Ningú del PSC qüesti­ona Nadal, només cal veure què han opi­nat des de Bar­ce­lona. D'altra banda com­pren­si­ble, perquè la figura que ha eri­git –ell és el gran demiürg– a manera de pan­tocràtor de la política, i en majúscu­les, giro­nina i cata­lana, pesa i ja té molt d'into­ca­ble.

És cert, també, que ja ha pas­sat aque­lla època de la Girona pro­vin­ci­ana en trans­for­mació llu­mi­nosa on no es movia una fulla sense que Nadal ho sabés i, posats a fer, agafés el telèfon per fer can­viar la direcció en què la fulla es movia, si ho creia neces­sari. Tret d'això, poca cosa més ha can­viat. És molt difícil, no d'ara, sinó de sem­pre, saber què pensa real­ment Nadal, fins i tot per als seus. Però hi ha una­ni­mi­tat: no fa res sense tenir-ho abso­lu­ta­ment medi­tat, i molt; una altra cosa és que expli­qui totes les seves moti­va­ci­ons. Aquest és un ele­ment clau dins del nada­lisme: caure sem­pre dret i, si cal, i posats a fer, gene­ral­ment levi­tar sobre les aigües fins que sigui el moment de mullar-se –no fos cas que es plan­tegi un govern de sal­vació naci­o­nal i el país el cridi.

Molts opi­nen que el que han d'enten­dre Fernández i Nadal és que cal millo­rar la comu­ni­cació. Aquesta crisi no és res més que això: un xoc, pre­vi­si­ble, d'uns interes­sos con­crets per un cos­tat, els de Nadal, legítims, i la sor­presa, com­pren­si­ble, per l'altre cos­tat, de Fernández, de sen­tir-se menys­tin­gut. També cal apun­tar en tot aquest procés la irrupció, sub­til, tel·lúrica, de l'alcalde Car­les Puig­de­mont (CiU), que passa de ser el gran anti­na­da­lista a pro­mo­ci­o­nar-lo com a peça del seu joc. Pot­ser el que fa falta al PSC gironí és bus­car un espai feliç de relació entre la vella guàrdia i la nova. Ja ho diu Tols­toi a Anna Karènina: “Totes les famílies feli­ces s'assem­blen les unes a les altres, però cada família infeliç té un motiu espe­cial per sen­tir-se des­gra­ci­ada.”