Europa, un afer urgent

És urgent un nou i poderós impuls per a Europa. És urgent un rellançament potent en el camp ins­ti­tu­ci­o­nal i polític (més poder i més efec­ti­vi­tat de la Unió Euro­pea). Que faci­liti la millora del seu fun­ci­o­na­ment econòmic i social. I alhora faci més obli­gada i més fàcil, o no tan difícil, l'adopció de les refor­mes de tot ordre que Europa neces­sita. Refor­mes en el món finan­cer, en el social, en l'econòmic i empre­sa­rial... Refor­mes que s'havien d'haver fet fa quinze anys i que no es varen fer. O, més exac­ta­ment, que alguns països no han fet.

Si ens situem a l'any 2000 veu­rem que hi ha tota mena de països euro­peus:
A. Un grup de països que han fet o estan fent les refor­mes. Països que havien arri­bat a una situ­ació econòmica i social difícil. Crida l'atenció que entre aquests països hi havia Finlàndia i Suècia. Per motius diver­sos tenien crisi econòmica i un estat del benes­tar amenaçat. Però varen reac­ci­o­nar. Amb mesu­res poc popu­lars, però amb una acti­tud deci­dida i res­pon­sa­ble del con­junt de for­ces polítiques. I un esforç de diàleg amb els sin­di­cats. I expli­cant clara­ment al país quina era la situ­ació. A la llista d'aquests països podríem afe­gir-hi Dina­marca, Àustria, Holanda... I curi­o­sa­ment alguns nous estats inde­pen­dents de l'Europa cen­tral.
B. Dos països par­ti­cu­lars i deci­sius. Ales­ho­res i ara. França i Ale­ma­nya. L'any 2000 França ja havia entrat en una etapa de moro­sité. És a dir, no d'anar enrere però sí d'avançar poc. Superats els anys de gran crei­xe­ment –1950-1980, els Trente Glo­ri­eu­ses–, França va entrar en allò que ells en diuen la moro­sité, i que es pot tra­duir per enso­pi­ment, decaïment o estan­ca­ment. Hau­ria cal­gut que França fes refor­mes. No les va fer. Alguns pocs polítics i molts experts fran­ce­sos (i en tenen de molt bons) les han recla­ma­des, però ni els par­tits (al govern o a l'opo­sició) ni els sin­di­cats ni en gene­ral la men­ta­li­tat del país les han fet pos­si­bles. Amb greu per­ju­di­cis per a ella. I per a Europa.

Cap a final de segle, Ale­ma­nya també vivia un moment difícil. Posi­tiu per la reu­ni­fi­cació, però econòmica­ment difícil. Amb perill de per­dre com­pe­ti­ti­vi­tat i nivell de vida, i de ser un fre per a Europa. Fins i tot de no poder com­plir amb les exigències de Brus­sel·les sobre inflació, deute, dèficit, etc.

Però Ale­ma­nya va fer refor­mes econòmiques i soci­als. Impo­pu­lars. Les va fer un can­ce­ller soci­al­demòcrata, Schröder. Amb gran encert i, sobre­tot, amb molta valen­tia. Con­tra l'opinió de la direcció del seu par­tit. I per a segons què, sense la majo­ria qua­li­fi­cada que li calia. I que –atenció– li va donar l'opo­sició demo­cra­ta­cris­ti­ana. Quina diferència amb el que en cir­cumstàncies així passa a Espa­nya, per més que l'interès gene­ral reclami més esforç d'entesa.

L'esforç ale­many, com el suec i l'austríac, han donat resul­tat. Se n'han bene­fi­ciat i han donat impuls a Europa.

En els països del sud –de Por­tu­gal a Grècia pas­sant per Espa­nya i Itàlia– tot­hom sap el que ha pas­sat. Han actuat amb des­con­cert i poca seri­o­si­tat, i de vega­des poc ètica­ment. Però en part sobre ells ha pogut actuar Brus­sel·les (i Ale­ma­nya). Els meca­nis­mes euro­peus de con­trol i direcció són molt insu­fi­ci­ents, però es poden com­pen­sar per la pressió finan­cera i pel lide­ratge ale­many. I amb tot és cert que el Banc Cen­tral Euro­peu (BCE) sí que ja és un ins­tru­ment en bona part eficaç. Alguns d'aquests països han començat a fer refor­mes. Dolo­ro­ses, però necessàries. I el con­trol de la Unió Euro­pea sobre la política pres­su­pos­ta­ria dels diver­sos estats comença a ser un fet.

Per què par­lem tant de França? Sim­ple­ment perquè és deci­siva. I perquè triga molt a reac­ci­o­nar.

Espa­nya, i tots el països del sud, també poden tras­bal­sar molt tota la Unió Euro­pea. Però alguns d'aquest països fa més temps que inten­ten reac­ci­o­nar. Espa­nya mateix. De grat o per força. I que fan refor­mes sovint peno­ses però necessàries. Això no vol dir que hagin superat l'etapa més difícil ni de la crisi ni de la recu­pe­ració.

Però fa més temps que ja no s'enga­nyen ells matei­xos. I que han pres la seva dosi de rea­lisme. Per altra banda, és cert que el futur d'Europa depèn molt dels països del sud. Això explica la paciència amb què mal­grat tot els països del nord i Brus­sel·les enfo­quen els pro­ble­mes del sud. Si Espa­nya i Itàlia s'hagues­sin ensor­rat l'euro no hau­ria resis­tit. I l'estruc­tura de la Unió se n'hau­ria anat en orris.

Però això no treu el paper deci­siu de França. Per man­te­nir la Unió i per anar enda­vant. El motor fran­co­a­le­many és una peça clau de la Unió Euro­pea.

D'altra banda, és bo insis­tir en França perquè és el país que més ha tri­gat a assu­mir la rea­li­tat. I a no auto­en­ga­nyar-se. És bona cosa que això ho diguin els matei­xos fran­ce­sos. Que diguin, ells, que cal un retour à la verité. Tor­nar a la veri­tat, a dir-se ells matei­xos la veri­tat. Expli­car la veri­tat a la gent. I que ho accep­tin.

Des d'Espa­nya no es poden donar lliçons sobre això. Ni des de Cata­lu­nya. No hem estat exem­plars. Però sí que podem dir que ara la reacció fran­cesa és urgent. Entre altres coses perquè es pugui res­ta­blir una col·labo­ració fran­co­a­le­ma­nya més equi­li­brada.

Fa poc la comissió de la Unió Euro­pea va accep­tar que França retardés dos anys l'objec­tiu del 3% de dèficit. Però amb la con­dició que la Comissió segui­ria molt de prop les refor­mes. Els ho va dir el comis­sari Rehn, d'Afers Econòmics, que per cert els cata­lans conei­xem bé i apre­ciem. Els va dir: «l'heure des refor­mes cou­ra­geu­ses a sonné». Ha arri­bat l'hora de les refor­mes valen­tes. I cada cop més fran­ce­sos afe­gei­xen «l'heure de la verité et de l'union». De la veri­tat i de la unió. De que la sen­sació d'urgència i de gra­ve­tat sigui prou forta com per a faci­li­tar un gran esforç col·lec­tiu, d'entrada poc agraït.

Natu­ral­ment, això reque­reix polítics valents. D'exem­ples, a França, n'hi ha hagut. El pre­si­dent de Gau­lle, amb el seu minis­tre Pinay, dels anys sei­xanta, per exem­ple, i el pre­si­dent Mit­ter­rand i el seu minis­tre Delors, de 1983.

Som cons­ci­ents que a hores d'ara molts dels nos­tres lec­tors espe­ren un altre mena de comen­tari edi­to­rial. Més cen­trat en el nos­tre procés actual polític i naci­o­nal. I en la manera d'inse­rir-lo en el marc polític i ins­ti­tu­ci­o­nal euro­peu, en la política euro­pea. Però la gran importància que hem de donar al nos­tre pro­blema i al nos­tre procés sobi­ra­nista no ens ha de fer per­dre de vista la pro­blemàtica euro­pea gene­ral. Perquè Europa ha estat i és un gran refe­rent uni­ver­sal per cul­tura, espi­ri­tu­a­li­tat i huma­nisme. I perquè Cata­lu­nya és un país molt euro­peu, per història, cul­tura i vocació. Som el que som, també, perquè som euro­peus.