80 anys del mite Macià

La mati­nada del dia de Nadal de 1933 moria el pre­si­dent Fran­cesc Macià a la seva residència ofi­cial de la Casa dels Canon­ges. Just al mateix ins­tant nai­xia el mite de l'Avi, la lle­genda del vell coro­nel ide­a­lista que havia aban­do­nat una vida con­for­ta­ble per la lluita insur­rec­ci­o­nal i l'exili per asso­lir l'Estat català. Macià va tren­car tots els mot­lles cone­guts: era un mili­tar espa­nyol con­ver­tit en líder sepa­ra­tista i va acon­se­guir tri­om­far, tren­cant així la male­dicció històrica de Cata­lu­nya.

Tot i que la seva família pro­ce­dia de les Bor­ges Blan­ques, Macià va néixer el 1859 a Vila­nova i la Geltrú, on el seu pare es dedi­cava al comerç de l'oli i el vi. Va estu­diar a la capi­tal del Gar­raf fins que, als setze anys, va ingres­sar a l'Acadèmia d'Engi­nyers de l'Exèrcit, situ­ada a Gua­da­la­jara. La car­rera mili­tar de Macià va ser ful­gu­rant. Als 21 anys ja era tinent, als 23 era capità i als 29 era tinent coro­nel. El Macià mili­tar no era, en cap cas, espa­nyo­lista. La car­rera cas­trense era una bona sor­tida pro­fes­si­o­nal que li per­me­tia dedi­car-se a l'engi­nye­ria, els fer­ro­car­rils, la topo­gra­fia i les comu­ni­ca­ci­ons telegràfiques. “Ell no veia cap con­tra­dicció entre ser català i mili­tar espa­nyol, i de fet durant aquells anys no era una situ­ació para­do­xal, com sí que ho va ser més tard”, explica Enric Pujol, his­to­ri­a­dor i pro­fes­sor de la UAB. En aquest sen­tit, recorda la cata­la­ni­tat del gene­ral Joan Prim i el pro­ta­go­nisme que va tenir en l'exèrcit espa­nyol. En aquest con­text de nor­ma­li­tat, Pujol afe­geix una dada curi­osa: “Macià fins i tot va tenir, durant aquells anys, una relació d'amis­tat amb el rei Alfons XIII.”

L'esde­ve­ni­ment que va mar­car un abans i un després vital en la vida de Macià va ser l'assalt que un grup de mili­tars exal­tats va fer l'any 1905 a les redac­ci­ons del diari La Veu de Cata­lu­nya i del set­ma­nari ¡Cu-cut!. L'atac, que va pro­vo­car greus des­tros­ses, era la res­posta vio­lenta a una vinyeta que es bur­lava de l'eficàcia bèl·lica espa­nyola. Macià va pren­dre posició en con­tra d'aquesta acció i de la llei de juris­dic­ci­ons poste­rior, que pre­veia que les injúries a Espa­nya o a l'exèrcit serien jut­ja­des per tri­bu­nals mili­tars. La seva pro­testa va pro­vo­car que l'exèrcit l'apartés de Cata­lu­nya. Se li va comu­ni­car que seria ascen­dit a coro­nel i que el seu nou destí seria Santoña, a Cantàbria.

Això no va ser cap obs­ta­cle a la seva volun­tat i es va pre­sen­tar com a can­di­dat de Soli­da­ri­tat Cata­lana a les cir­cums­crip­ci­ons de Bar­ce­lona i les Bor­ges Blan­ques, i va tri­om­far a totes dues. Va renun­ciar a l'acta bar­ce­lo­nina i va lli­gar la seva tra­jectòria par­la­mentària a la capi­tal de les Gar­ri­gues, on va ser rees­co­llit dipu­tat en les set elec­ci­ons següents. Durant aquells anys evo­lu­ci­ona ideològica­ment; es dis­tan­cia del cata­la­nisme con­ser­va­dor de la Lliga Regi­o­na­lista i comença a tre­ba­llar per un movi­ment naci­o­na­lista d'esquer­res, que cul­mi­narà en la cre­ació, el 1922, d'Estat Català, par­tit inequívoca­ment sepa­ra­tista i insur­rec­ci­o­nal. Segons Pujol, “ningú no neix inde­pen­den­tista, sinó que són les cir­cumstàncies les que, més aviat o més tard, fan que la gent s'hi torni”. I afe­geix: “En el cas de Macià, la decepció que va tenir amb els mili­tars espa­nyols pri­mer, i amb els dipu­tats espa­nyols més tard, el con­ver­tei­xen en un sepa­ra­tista con­vençut.”

La dic­ta­dura de Primo de Rivera l'empeny defi­ni­ti­va­ment a la via insur­rec­ci­o­nal i pre­para l'assalt mili­tar a par­tir de Prats de Molló. L'ope­ració és un fracàs rotund, però l'Avi acon­se­gueix con­ver­tir el judici poste­rior a París en un apa­ra­dor de la causa cata­lana davant la tira­nia de Madrid. Sense dis­pa­rar ni un sol tret, Macià acon­se­gueix un èxit escla­tant i es con­ver­teix, en els ambi­ents naci­o­na­lis­tes cata­lans, en un heroi abso­lut. Tot i així, la seva popu­la­ri­tat és encara sub­terrània: Cata­lu­nya viu sota la bota del gene­ral Primo de Rivera fins l'any 1930 i la infor­mació cir­cula amb limi­ta­ci­ons i cau­te­les. Macià no pot tor­nar fins a prin­ci­pis del 1931 i posa fil a l'agu­lla. Uni­fica el seu par­tit, Estat Català, amb altres orga­nit­za­ci­ons naci­o­na­lis­tes per fun­dar Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya (ERC). El tri­omf del nou par­tit a les elec­ci­ons muni­ci­pals del mes d'abril del mateix any és la gran sor­presa. Si bé tot indi­cava que Esquerra faria un bon resul­tat, tot­hom donava per fet que la gran pugna a Cata­lu­nya seria entre la Lliga i Acció Cata­lana. La força d'Esquerra és la seva dis­persió: aplega par­tits sepa­ra­tis­tes, casals popu­lars, ate­neus obrers, agru­pa­ci­ons patriòtiques i tota mena d'asso­ci­a­ci­ons naci­o­na­lis­tes. Aquesta cons­tel·lació li atorga una implan­tació i una força que, sumada al seu carisma quasi mitològic, desfà la resta de par­tits.

La con­seqüència directa de la victòria d'Esquerra a les elec­ci­ons muni­ci­pals és la pro­cla­mació de la República Cata­lana, que pre­ci­pita el nai­xe­ment de la República Espa­nyola i desem­boca en l'esta­bli­ment de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, amb l'Avi com a pre­si­dent indis­cu­tit.

L'Avi va gau­dir poc temps del seu tri­omf i de la Cata­lu­nya autònoma. Va morir el dia de Nadal del 1933 i els seus fune­rals van ser un dels actes més mul­ti­tu­di­na­ris de la història de Cata­lu­nya. Si hagués vis­cut un any més, qui sap si no s'hau­rien produït els Fets d'Octu­bre que van moti­var la sus­pensió de l'auto­no­mia cata­lana. Però això ja és una altra història.