Molt més que un simple ple municipal

Diven­dres, Girona va viure un ple muni­ci­pal, però no va ser un ple qual­se­vol. No ho va ser no només perquè es fes un diven­dres, sinó perquè l'ambi­ent sos­te­nia un clima enra­rit. No hi aju­dava l'absència per pri­mer cop de la regi­dora del PP Cuca Mas­cort, que el càncer s'havia endut a final del diu­menge ante­rior. Però anava més enllà. Pràcti­ca­ment tot­hom sabia que les car­tes esta­ven juga­des i, fins i tot, qui duia els asos i qui jugava amb males car­tes aque­lla nit.

El públic incre­pant de bon prin­cipi Car­les Bona­ven­tura, Car­les Palo­ma­res i Con­cepció Veray perquè la com­bi­nació dels seus vots per­me­tien la com­pra del fons d'art San­tos Tor­ro­e­lla era un dels pri­mers senyals que el ple no era un més del man­dat. Aquest escrache a regi­dors perquè canviïn el sen­tit el vot pen­sat i deba­tut va ser un epi­sodi de tensió ini­cial com feia temps que no es vivia. Les car­tes per a alguns ja venien mar­ca­des, però tot just era el prin­cipi. La moció per deba­tre la pro­posta que una con­sulta servís per pre­gun­tar a la ciu­ta­da­nia si veia clara la com­pra del fons d'art va ser­vir de mer escal­fa­ment al punt estre­lla de la nit. Rebut­jada la moció, tocava deba­tre si el con­sis­tori havia de com­prar el fons de 1.200 peces del crític Rafael San­tos Tor­ro­e­lla. L'alcalde, Cales Puig­de­mont, va fer una extensa i llarga defensa de la com­pra, reve­lant una rebaixa d'un 43% del preu ini­cial i fixant-lo en els 2,3 mili­ons, sem­pre que els nebots accep­tin l'herència. La llar­gada de l'expo­sició tenia la clara con­vicció de car­re­gar d'argu­ments els que encara dub­ta­ven. La resta de for­ces del ple­nari van defen­sar les seves posi­ci­ons amb vehemència i rotun­di­tat. Al final, era un debat entre dre­tes i esquer­res, un debat ideològic pur com feia temps que no es pas­sava pel ple. Tres hores per per­fi­lar unes posi­ci­ons molt mar­ca­des. No era un ple qual­se­vol. Puig­de­mont va recor­dar pro­jec­tes fallits del tri­par­tit, men­tre Olòriz li dema­nava que, en tot cas, un altre dia feien un ple monogràfic de governs ante­ri­ors. Navarro (CUP) veia un alcalde que nada­leja i res­po­nia amb més duresa que de cos­tum, pot­ser per la tren­ca­dissa que supo­sava el ple per al grup muni­ci­pal. I Car­les Bona­ven­tura (RCat) ja va actuar com un grup més al llarg de tot el ple.

Puig­de­mont sap que el pro­jecte per crear el nou museu amb la com­pra del fons d'art és una aposta molt seva i pot­ser allu­nyada del con­sens que alguns vol­drien, però per­fec­ta­ment legítima. Va ser hàbil en la mà estesa a tots per tre­ba­llar con­jun­ta­ment el pro­jecte, ara que ja se n'ha deci­dit l'adqui­sició. Sap que li cal­dran com­pli­ci­tats polítiques i soci­als per fer d'aquest pro­jecte un èxit. És una aposta i qual­se­vol aposta conté ris­cos, però ara cal, pel bé de la ciu­tat, tre­ba­llar perquè amb el temps aquesta inversió doni les con­tra­pres­ta­ci­ons espe­ra­des. La sen­sació era que ens trobàvem en el ple del man­dat. Un ple que mar­carà el final d'aquest man­dat, al qual ja només li queda un any i escaig, i part del següent.