Del cel a la terra

La crisi/estafa no és una male­dicció divina. No ens ha cai­gut del cel per sor­presa com una tem­pesta ines­pe­rada, és la con­seqüència d'una política econòmica i social que té com a lògica exis­ten­ci­a­lista l'acu­mu­lació dels recur­sos i, con­seqüent­ment, la riquesa per als posseïdors (mino­ria) a costa dels des­posseïts (majo­ria). No és, doncs, una nove­tat. És la història de sem­pre, la lluita d'interes­sos (o de classe), la que els teòrics de la maquinària pro­pa­gandística dels sis­tema neo­li­be­ral anun­ci­a­ven com a fini­qui­tada: “El final de la història”.

La crisi/estafa, és una etapa més del sis­tema depre­da­dor. El capi­ta­lisme avança dei­xant enrere mili­ons de vícti­mes. Les morts per fam i misèria, per malal­ties de fàcil curació, per enfron­ta­ments bèl·lics per fer-se amb els recur­sos del pla­neta i espo­liar-los, aug­men­ten a mesura que el sis­tema polític del capi­tal amplia el seu poder sense cap trin­xera que l'ature.

I aquest marc genèric que avança a tot arreu, es con­creta també, com no pot ser d'una altra manera, al nos­tre entorn més imme­diat. “Quan hi ha ona de fred a tot el pla­neta, a Alcoi no pot fer calor” com deia un bon amic en una de les reu­ni­ons deli­be­ra­ti­ves d'EUPV. Perquè ací el pro­blema més pre­o­cu­pant és l'atur, és la pèrdua de qua­li­tat de vida, és l'aug­ment ver­ti­ginós de la pobresa, és la des­es­pe­ració per un pre­sent insu­por­ta­ble i un futur incert. Una pre­o­cu­pació que quan se suma a la de la cor­rupció i el descrèdit de la política que amb les reta­lla­des en ser­veis públics i pri­va­tit­za­ci­ons han ser­vit fidel­ment als interes­sos dels que viuen en l'abundància, esdevé una neces­si­tat per pren­dre consciència.

Per què vivim aquesta situ­ació? Què és el que ho fa pos­si­ble? Hi ha alter­na­ti­ves? Són pre­gun­tes que cada cop més gent es plan­teja. La crisi/estafa, també és una opor­tu­ni­tat per des­per­tar pen­sa­ments crítics, i per això els man­te­ni­dors del sis­tema s'afa­nyen en llençar men­ti­des per mani­pu­lar i dis­traure aquest pen­sa­ment. Per això insis­tei­xen en que no hi ha alter­na­tiva pos­si­ble, en que no hi ha diners per a tot, que ens hem d'ajus­tar fins que passe el mare­jol, que el final del túnel és prop. Tot un seguit de men­ti­des per con­ti­nuar xuclant la sang al poble, a eixa majo­ria social que cada cop més es veu sense els pocs recur­sos que la soci­e­tat de justícia social havia gene­rat.

Front a aquesta ofen­siva del capi­tal cal res­pon­dre amb rotun­di­tat, i la base d'aquesta res­posta està en la consciència crítica i par­ti­ci­pada de la majo­ria social. Perquè sabem que l'ori­gen de la crisi/estafa, està en l'apli­cació de polítiques diri­gi­des per l'eco­no­mia finan­cera espe­cu­la­tiva dels grans mer­cats inter­na­ci­o­nals, que això és pos­si­ble perquè no hi ha cap poder democràtic real que regule i con­trole les seues impo­si­ci­ons i que l'alter­na­tiva radica en cap­gi­rar tot el sis­tema de baix a dalt.

No es pot eixir de la crisi/estafa, quan les pau­tes les mar­quen orga­nis­mes sense cap con­trol democràtic com el Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal, el Banc Cen­tral i la Comissió Euro­pea (La Troika), quan els estats són sub­mi­sos als seus o dic­tats i traint el con­sens social ema­nat de les cons­ti­tu­ci­ons ante­po­sen el paga­ment del deute ori­gi­nat per ells al man­te­ni­ment dels ser­veis bàsics per als ciu­ta­dans. No es pot eixir, quan els diners públics van a res­ca­tar als bancs i no a res­ca­tar a la gent, o quan les àrees públi­ques com sani­tat, edu­cació, ser­veis soci­als, trans­port, ener­gia, etc... es donen a les empre­ses pri­va­des per treure'ls bene­fici a costa de les but­xa­ques de tots.

Es pot eixir, fent just tot el con­trari, audi­tant el deute per saber quina part és il·legítima i no s'ha de pagar —que la paguen els que l'han gene­rat—, con­tro­lant i regu­lant des del poder democràtic l'eco­no­mia per fer-la pro­duc­tiva i aca­bar amb l'espe­cu­lació, amb els para­di­sos fis­cals i amb el frau fis­cal. Es pot eixir naci­o­na­lit­zant la Banca, fent-la pública, des­ti­nant els diners i els recur­sos públics per a les neces­si­tats reals de la ciu­ta­da­nia (tre­ball, edu­cació, sani­tat, cul­tura, ser­veis soci­als, habi­tatge, etc.).

Però totes aques­tes alter­na­ti­ves i més que són pos­si­bles, xoquen fron­tal­ment con­tra els interes­sos dels pode­ro­sos que con­tro­len les nos­tres vides i no van a dei­xar arra­va­tar-se les fonts de riquesa que estan sota el seu con­trol. Per això, les alter­na­ti­ves han de tenir el suport i l'empenta de la majo­ria social que passa no sols per votar alter­na­ti­ves reals cada qua­tre anys sinó per impli­car-se dia a dia en la bata­lla per acon­se­guir un canvi radi­cal de la soci­e­tat i fer de les aspi­ra­ci­ons col·lec­ti­ves una rea­li­tat sòlida que no es pot dele­gar en ningú. Més política, més democràcia, més consciència social, és necessària però per a exer­cir-la diària­ment des de la par­ti­ci­pació activa. Si no ho fem el con­junt dels ciu­ta­dans, altres ho faran per nosal­tres i pati­rem les matei­xes con­seqüències.

(*) Sergi Rodríguez Cas­telló és mem­bre del Con­sell Polític d'EUPV.