Federalisme a la britànica

Els britànics també par­len de fede­ra­lisme. Alguns, és clar. Les veus se sen­ten des de Gal·les i Escòcia, dos dels tres socis desi­guals d'Angla­terra. L'altre, empe­ti­tit i assis­tit, és Irlanda del Nord. I va ser pre­ci­sa­ment tota la pro­blemàtica de l'Uls­ter la que, molt abans dels Acords de Pau de Diven­dres Sant, a mit­jan segle XX, va pro­vo­car un pri­mer esbor­rany de temp­teig fede­ral, més o menys, per part d'un sec­tor de l'esta­blish­ment polític de Lon­dres. Tot ple­gat, però, va que­dar en no res.

La guia de cam­pa­nya del Par­tit Con­ser­va­dor per a les elec­ci­ons de 1950 con­si­de­rava que Stor­mont (seu de l'assem­blea legis­la­tiva nord-irlan­desa) podria arri­bar a tenir un esta­tus vis-a-vis amb el Regne Unit, i ho com­pa­rava amb “les estruc­tu­res fede­rals del Canadà i Austràlia, on els dife­rents estats con­ser­ven con­si­de­ra­bles poders d'auto­no­mia local, però estan repre­sen­tats en el domini cen­tral del Par­la­ment, que reté el con­trol essen­cial dels afers més impor­tants”.

Els tories no van con­ti­nuar invo­cant el follet del fede­ra­lisme. Però per enten­dre el con­text del que qua­ranta anys més tard seria la devo­lució de poders, i les bar­re­res men­tals que hau­ria de superar, para­do­xal­ment dins del mateix par­tit que ho havia sug­ge­rit, cal asse­nya­lar que mai van pen­sar en el “café para todos” espa­nyol. Escòcia i Gal·les, doncs, no tin­drien vis-a-vis amb l'Estat.

Fa uns mesos, David Mel­ding, con­ser­va­dor del País de Gal·les, va publi­car el lli­bre The Refor­med Union: The UK as a Fede­ra­tion. I ara, el ben cone­gut a Escòcia colum­nista i escrip­tor David Tor­rance ha tret Bri­tain Rebo­o­ted: Scot­land in a Fede­ral Union, ana­lit­zant la qüestió, no tant com ho faria un cons­ti­tu­ci­o­na­lista, que també, sinó com podria això afec­tar els ciu­ta­dans en matèries com ara impos­tos, ser­veis públics, etcètera. El pro­blema real amb què s'enfronta la pro­posta fede­ral al Regne Unit és què cal fer amb Angla­terra, on plana una mena d'espe­rit de Gra­nada, pit­jor encara, on no hi ha cap mena de fede­ra­lisme ni tan sols il·lusori. Però com que el debat escocès ha obert mol­tes cai­xes que roma­nien tan­ca­des, diu­menge, el minis­tre libe­ral­demòcrata per a Escòcia, Alis­tair Car­mic­hael, es va mos­trar par­ti­dari de la devo­lució de poders a Angla­terra, cosa que impli­ca­ria un par­la­ment propi, dife­ren­ciat del de West­mins­ter. Alguns espe­ci­a­lis­tes sos­te­nen que, passi el que passi el 18 de setem­bre, el Regne Unit serà fede­ral o no serà. Des del seu punt de vista, Pere Navarro tenia raó. I l'“antes roja que rota” s'haurà de con­ver­tir en un “abans fede­ral que tren­cada”. Però a Espa­nya passa com a Angla­terra. No hi ha fede­ra­lis­tes.

FAL­TEN 92 DIES