La gàbia rovellada

Diu­menge 20 de gener del 2002. El pavelló de la Vall d'Hebron con­sa­grava Artur Mas com a can­di­dat de CiU al Par­la­ment. La història és cone­guda i fa així: l'encara pre­si­dent Jordi Pujol va robar els titu­lars al suc­ces­sor amb aque­lla vehemència gràfica con­tra l'oferta de José María Aznar perquè entres­sin al govern espa­nyol. El que els pro­po­sa­ven, segons Pujol, era entrar a la “men­ja­dora”, con­vençuts que obli­da­rien les deman­des de més auto­no­mia com “els coni­llets quan els diuen tites, tites”. Per Mas, la temp­tació minis­te­rial era com dei­xar-se atra­par per la “gàbia d'or”. Dotze anys després, la gàbia rove­llada reposa a les gol­fes de l'heme­ro­teca, amb els vells dia­ris de l'auto­no­misme del peix al cove, i aquell jove can­di­dat de tall pre­fa­bri­cat, ja enve­llit i visi­ble­ment dol­gut, mata el seu pare polític des de la gale­ria gòtica del Palau de la Gene­ra­li­tat, amb la solem­ni­tat de les grans oca­si­ons. El quart dia poste­rior a la con­fessió de Pujol com a defrau­da­dor fis­cal; el des­ter­ra­ment. Es podia haver fet de mol­tes mane­res, però Mas va voler com­parèixer per anun­ciar, va dir, la decisió més “tre­men­da­ment com­pli­cada” de la seva car­rera.

Era l'única opció per a la super­vivència del par­tit que va lide­rar dues llar­gues dècades de des­ple­ga­ment autonòmic. En això coin­ci­dien sense fis­su­res diri­gents de CDC de tota mena i con­dició, encara col­pits per la des­co­berta que els fona­ments de la tan repe­tida pro­clama de l'IVA pujolià (idees, valors, acti­tuds) tenia alu­mi­nosi als fona­ments, i amb més o menys ànim d'acar­nis­sa­ment per la traïció moral sen­tida: calia actuar ràpida­ment i amb deter­mi­nació. Mas no es va des­vin­cu­lar del lle­gat polític del pre­de­ces­sor, però en va dei­xar anar el llast deli­mi­tant els detalls de l'evasió fis­cal al ter­reny pri­vat de l'expre­si­dent i a les actu­a­ci­ons que empren­gui la justícia. El líder de CDC pro­cla­mava diven­dres l'inici d'una nova etapa. Can­vien els pro­jec­tes polítics i les cares. Tant si l'auto­no­misme va tapar o no deter­mi­na­des cor­rup­te­les durant anys aquí i allà, el procés fa tron­to­llar les bases sistèmiques i el par­tit de Pujol vol sal­var els mobles men­tre l'expre­si­dent se cen­tra en la defensa judi­cial de la família que havia apar­cat men­tre gover­nava.