La inatrapable llibertat

Un país que es vol lliure hau­ria de pro­te­gir com or pri­me­renc un espai urbà com és ara la plaça dels Àngels de Bar­ce­lona, més cone­guda com la plaça del Macba, on la lli­ber­tat en estat pur hi des­fila cada dia a totes hores, sense fre ni atu­ra­dor. Hi pot haver algú més lliure que aquell que un dime­cres al matí d'un mes d'octu­bre deci­deix des­ti­nar el seu temps a pas­sar-se hores i hores damunt d'una taula de fusta amb qua­tre rodes, llis­cant, sal­tant i fent cabri­o­les impos­si­bles entre el mobi­li­ari urbà d'aquesta plaça, que és un refe­rent mun­dial dels amants de l'esport del mono­patí?

A la plaça dels Àngels es fa evi­dent que el terme lli­ber­tat porta asso­ciat el de la feli­ci­tat, perquè només pot ser feliç un indi­vi­duu que es pot per­me­tre el luxe d'esprémer aquesta pro­pina de bonança cli­ma­tològica, d'octu­bre que sem­bla Sant Joan, suant la samar­reta (en sen­tit lite­ral) i prac­ti­cant una cosa tan poc pro­duc­tiva però a la vegada exci­tant com és l'esport de l'skate.

Toca de peus a terra, aquesta gent? Mate­ri­al­ment és evi­dent que no, però; i el seu espe­rit, per on tran­sita? S'atu­ren mai a obser­var el seu entorn, aquests pati­na­dors a qui, apa­rent­ment, només els interessa repe­tir fins a la saci­e­tat un truc? (així s'ano­mena en l'argot d'aquesta gent de car­rer els exer­ci­cis que prac­ti­quen). Els interessa alguna cosa més que la seva planxa amb rodes, la gorra que tots llu­ei­xen quasi com emblema dis­tin­tiu de tribu urbana, els tatu­at­ges, el per­fum de porro o l'amis­tat fugaç però apro­fun­dida amb alguna sueca que, segons expli­quen, acos­tu­men a dei­xar-se caure per la plaça amb ganes de fer-los bai­xar del mono­patí i treure'ls la samar­reta bruta, de tan caure per terra, i ama­rada de suor?

En Nacho, que lliu­re­ment ha deci­dit pas­sar bona part del matí amb dos com­panys més de pri­mer curs d'antro­po­lo­gia de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, ho deixa clar abans que cap altra cosa: “No només som ska­ters, també som ciu­ta­dans.” I el ciu­tadà Nacho explica que entre els habi­tu­als de la plaça es parla de tot, i que tot el que passa pel món els interessa, encara que no n'esti­guin gaire al cas, i també el debat sobre la inde­pendència. “Ara bé, ni jo ni els meus amics en som par­ti­da­ris, no ho con­si­de­rem neces­sari”, diu, i el noi i la noia que l'acom­pa­nyen ho rati­fi­quen.

En Nacho i com­pa­nyia són dels pocs cata­lans que, en aquest moment i en aquesta hora, hi ha a la plaça. La resta, que a quarts de dotze són una vin­tena i a mesura que el rellotge avança cap a la una del mig­dia cada cop són més, o és evi­dent que són estran­gers o així es des­co­breix quan s'hi parla. Com per exem­ple en Jose i en Rui. El pri­mer és un noi de raça negra criat a Sara­gossa i que ja fa anys que es mou per Bar­ce­lona, i el segon, un ciu­tadà de Costa Rica, que amaga el cabell dins d'una gorra rasta i que explica que es gua­nya la vida fent i venent braçalets i colla­rets de fil. “Aquí ens reu­nim cada dia un grup de gent i par­lem de tot i ho comen­tem tot. I evi­dent­ment també par­lem d'això de la inde­pendència”, explica en Jose, que té el posat esve­rat i el cap estre­llat amb unes tre­nes grui­xu­des com dits i dre­tes com fil­fer­ros.

Com tanta gent anònima a qui es pre­gunta al vol l'opinió sobre el procés polític del país, en Jose ante­posa el seu interès per­so­nal a una reflexió de més calat polític: “Si Cata­lu­nya se separa farà falta un nou pas­sa­port, i no se si això m'agrada”, refle­xi­ona cre­ient que una Cata­lu­nya inde­pen­dent pot­ser li com­pli­carà la vida. El seu com­pany Rui, home de món, ho des­patxa amb més natu­ra­li­tat: “Si es volen inde­pen­dit­zar no veig quin pro­blema pot haver-hi.”

No ho veu tan clar en César, un mexicà que viu a Cata­lu­nya fa 14 anys, i que atura un moment el patí per dir que “seria neces­sari que hi hagués una major entesa entre Espa­nya i Cata­lu­nya”. De l'altre cos­tat de l'Atlàntic són també en Favio i el seu amic Felipe, dos bra­si­lers. Al pri­mer només li interessa fer negoci amb els mono­pa­tins i és a la plaça per ven­dre les plan­xes de fusta. En Felipe, després d'expli­car sor­ne­guer fins a quin punt es lliga a la plaça, deixa clar que està ben al dia del procés i que si li dei­xen fer-ho, ell també anirà a votar.

A la plaça dels Àngels no hi ha cap obs­ta­cle que freni l'embran­zida ni l'atre­vi­ment dels pati­na­dors. La lli­ber­tat hi és ben pre­sent, però hi passa fugis­sera, hi és i s'hi mani­festa però el seu trànsit és fugaç com un desig tan intens com ina­tra­pa­ble.