la crònica

Política o polítics?

L'addicció a la política té alts i bai­xos. Un hi perd la fe, la recu­pera, la torna a per­dre..., segons les cir­cumstàncies. De fet, no es perd la fe en la política en abs­tracte, sinó en els polítics que l'ela­bo­ren, mani­pu­len i per­ver­tei­xen. En les cam­pa­nyes elec­to­rals, difo­nen pro­gra­mes –polítics, econòmics, soci­als– en la con­fecció dels quals la majo­ria no inter­ve­nen i dels quals sovint diver­gei­xen. La dinàmica del sis­tema els des­per­so­na­litza i els pro­voca frus­tració, que només queda com­pen­sada per la vani­tat, la pre­sumpció i la paga. La pràctica de la política no és una pro­fessió: és una incidència. En rea­li­tat, els polítics són eines de tre­ball, des­ti­na­des a usos i temps inde­ter­mi­nats i, aca­bats aquests, tenen poc o cap valor i, amb poques excep­ci­ons, són apar­tats i obli­dats. L'estampa patètica de vete­rans en cerca de lloc, recorda el monòleg de Joan Capri d'un nàufrag que s'enfon­sava i dema­nava el sal­va­vi­des a un que surava: «Deixi-me'l! Deixi-me'l!», li deia. Qui el té no el deixa!

Els polítics que gover­nen –men­tre dura– tenen molt a favor, tot i que els costa iden­ti­fi­car-se amb el poble, que els veu dis­tants. A les muni­ci­pa­li­tats, la pro­xi­mi­tat amb la ciu­ta­da­nia és més fàcil. Els polítics purs en teo­ria, els par­la­men­ta­ris, són els més mal­pa­rats. Engo­lits pel remolí legis­la­tiu, les seves ini­ci­a­ti­ves es dilu­ei­xen en una bar­reja con­cu­pis­cent d'interes­sos, pac­tes i pres­si­ons par­ti­dis­tes, men­tre pre­men trans­cen­dents el pol­sa­dor del «sí» o del «no». El més difícil de l'escala política, però, és l'opo­sició, per a la qual s'ha de tenir molt d'aguant, con­vicció, dedi­cació, agres­si­vi­tat i una bona dosi de mala bava. Pel Congrés han des­fi­lat exem­plars pro­pis d'un zoològic, molt interes­sats pels cata­lans.

El dia 25 d'agost pas­sat, moria als EUA Ted Ken­nedy, un demòcrata reco­ne­gut mun­di­al­ment per la seva gran tasca en pro de les lli­ber­tats i la justícia. Durant 47 anys ha fet sen­tir la veu no tan sols al Senat del seu país, sinó que amb mis­sat­ges de pau ha recor­re­gut la major part dels països de la terra. Paci­fista con­vençut, s'oposà a la par­ti­ci­pació del seu país en les guer­res. L'actual pre­si­dent Barack Obama l'ha defi­nit com «el defen­sor d'un somni» i «un dels homes que amb més èxit ha ser­vit a la democràcia». Les com­pa­ra­ci­ons amb un polític de la talla de Ted Ken­nedy fan empe­ti­tir.

L'engra­natge polític tron­to­lla a tots nivells. La crisi ha engran­dit les esquer­des i empit­jora cada dia. Costa sen­tir pro­pos­tes recol­za­des en argu­ments con­vin­cents i sòlids: plana el des­con­cert. Es fan decla­ra­ci­ons bar­ro­e­res que són insults a la intel·ligència. «Què diu aquest?», se sent. En lle­gir l'arti­cle molts recor­da­ran la meva etapa política. He de dir que no n'estic pene­dit o res­sen­tit, ni sóc der­ro­tista: par­len les experiències vis­cu­des. Una altra cosa és la il·lusió política que, empol­sada, hiverna obli­dada en un pres­tatge de la golfa. Es diu que no s'ha de per­dre la il·lusió i no l'he per­duda: sen­zi­lla­ment, no la faig ser­vir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.